La Constitució de 1931 reconeixia el dret a votar de les dones a l’article 36 de la mateixa. Molts diputats de dretes van afavorir el vot femení perquè pensaven que la majoria de les dones eren conservadores. Ja el 1919 el diari “El Debate” afirmava que : “… Defendiendo el derecho electoral de la mujer se hace obra patriótica y cristiana, conviene así a la política de derechas, interesa la defensa del hogar…”. També ho van pensar les esquerres, quan les seves diputades Victória Kent y Clara Campoamor, van defensar posicions contràries sobre aquest tema. La primera sostenia que el vot de la dona era un perill en aquell moment per a la República, a causa de la mentalitat conservadora que se’ls atribuïa, mentres que Clara Campoamor defensava molt ardorosament, el principi ètic de reconeixement de tots els drets de la dona.
Les eleccions de 1933 van ser les primeres en què van votar les dones i van guanyar les dretes. S’ha especulat molt sobre el sentit del vot femení d’aquestes eleccions i la premsa d’esquerres del moment va atribuir la victòria de les dretes al vot de les dones. Avui, els historiadors estan d’acord que aquesta no va ser una raó de pes. A Lleida, única circumscripció de Catalunya on els homes eren majoria en el cens electoral, van guanyar les dretes. En canvi, la victòria va ser per a Esquerra Republicana a les circunscripcions de Barcelona-província i Girona.
Ara bé, el dret de vot femení no va portar aparellat la ingualtat social entre els dos sexes: La igualtat davant la llei no significa la igualtat davant la vida”.
Sobre aquest article es pot fer un comentari de text. Pot servir d’element introductori per a l’anàlisi i l’estudi del panorama polític, durant la Segona República espanyola.
