Aquest article permet encetar comentaris entre els alumnes i un debat sobre la influència dels mitjans de comunicació en els fets polítics, econòmics, socials…
La lectura de les pàgines internacionals de la premsa ens mostra la majoria de les vegades, dues visions sobre la poñítica exterior dels països: una, basada en els drets de les persones, la democràcia i la via negociadora i l’altra, centrada en l’ús de la força, que només presta atenció als interessos dels governs. Aquestes visions mostren també el paper influent de la premsa en els conflictes mundials.
Un dels primers conflictes on el paper de la premsa va ser determinant: és la Guerra de Cuba, de la qual, el proper 1o de desembre de 2010 es compliran 112 anys de la signatura del Tractat de París, que va posar fi al conflicte i alhora a l’imperi colonial espanyol, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Un poema aparegut al diari El Liberal, el 31 de desmbre de 1898 ho resumia així: ” L’any ja marxa/ i a l’extingir-se pregona/que aquest globus pertany/ a la raça anglosaxona”. Així, es considera que la premsa sensacionalista és filla d’aquesta guerra entre Espanya i els Estats Units, que marcaria l’inici de l’imperialisme america`. W Randolph Hearst, la figura que inspiraria més tard a Orson Welles el seu Ciutadà Kane, va incremetar moltíssim la venda dels seus diaris a l’adonar-se de la importància que el lector dóna a la primera pàgina, en decidir-se a comprar un diari.
Hearst va enviar a Cuba periodistes i dibuixants per a que expliquessin les barbaritats que aplicaven els espanyols a l’illa. Al no trobar aquests res de destacable, és prou reveladora l’anèdota que mostra el sentit manipulador d’aquest tipus de premsa. Hearst respon a l’enviat a Cuba : ” Vosté posi els dibuixos, jo posaré la guerra”. Efectivament, va trobar un motiu perfecte en l’enfonsament al port de l’Havanna del cuirassat Maine, vaixell de guerra enviat a Cuba per a protegir els ciutadans americans que hi vivien. L’explosió del cuirassat es va atribuir falsament a una mina espanyola i hi van morir uns 266 tripulants americans. La premsa sensacionalista es va encarregar de provocar en l’opinió pública americana un clima bel·licista, insistint amb grans titulars en el Remember the Maine. El govern del president americà Mc Kinley va donar per bona la versió del sabotatge espanyol i va declarar la guerra a Espanya.
Ara bé, el desig d’anar a la guerra contra els Estats Units no era menor en la premsa espanyola, que es dedicaria rèpidament a llençar proclames patrioteres i a insultar els ianquis, caricaturitzant-los amb imatges de porcs. En la revista Blanco y Negro es publicaven unes coples que deien: ” Es injust amb els porcs/ als ianquis comparar/ el porc és profitós/ i el ianqui perjudicial”. En els quioscos es venien postals amb la imatge del Maine que portaven un petard. La premsa militar insistia en fins al darrer home, fins la darrera pesseta, altres diaris clamaven Guerra, guerra¡. Només les publicacions anarquistes, socialistes i republicanes federals es mostraven contràries a la guerra i es queixaven del sistema de reclutament espanyol que obligava a anar a la guerra als fills de les famílies pobres, mentre que els rics podien redimir-se ” o tots o ningú”.
La guerra entre Espanya i els Estats Units va ser ràpida. A la batalla de Santiago de Cuba, la flota espanyola dirigida per l’almirall Cervera va ser totalment destruïda per l’esquadra nordamericana. En conclusió, aquesta va ser una de les primeres guerres en que la premsa va mostrar el seu enorme i a cops temible poder.
