(música de la capçalera: Vivaldi, Spring Mvt 1 Allegro by John Harrison with the Wichita State University Chamber)
A cura de l’alumnat de LLATÍ 4t ESO. Transcripció del pòdcast:
Cuida’t dels Idus de març!
Transcripció de l’àudio:
LOCUTOR 1 (Mariona): Bon dia a tothom, això és Ràdio Clàssica del Nou i som els alumnes de LLATÍ 4t ESO: el Mikel Matos, l’Arnau Santacana, i jo mateixa, la Mariona Garcia.
LOCUTOR 2 (Mikel): Avui, 15 de març, us volem parlar d’una data clau.
LOCUTOR 3 (Arnau): Bo, jo diria que més que clau, una data TRÀGICA! Tal dia com avui, un 15 de març d’ara fa ja més de DOS MIL ANYS, Juli Cèsar, el gran general i dictador, va ser assassinat al Senat pels seus propis companys, els senadors romans.
LOCUTOR 1: Exacte! Això va passar el 15 de març del 44 aC. I entre els seus assassins estava també el seu fill adoptiu, Brutus. 23 punyalades que entre tots li van clavar a Cèsar!
LOCUTOR 2: Ah! Ara ho entenc! D’aquí ve la dita: NO SIGUIS TAN BRUT!
LOCUTOR 3: Clar! Veieu com és d’important aquest fet? Perquè Juli Cèsar estava a punt de convertir-se en el PRIMER IMPERATOR de Roma, però no va arribar-hi, és clar, que li van treure del mig els seus propis amics.
LOCUTOR 1: I ja mai més res no va ser igual: perquè aquell dia canviaria la història de Roma per sempre! La República moriria definitivament amb Juli Cèsar i el seu nebot, August, es convertiria en el primer emperador de Roma.
LOCUTOR 2: Ep! Però deixem que sigui el mateix Juli Cèsar qui ens expliqui el que va passar al Senat aquell fatídic Idus de Març.
LOCUTOR 3: Sense més preàmbul, donem pas al monòleg de Juli Cèsar!
Monòleg de Juli Cèsar en els Idus de Març [veu de l’alumne Damià Bellver]
Avui, els déus han parlat amb veu callada, però ferma. No era el vent el que xiuxiuejava entre les columnes del Senat, ni el cruixit de la terra sota els meus peus; era el presagi d’una veritat amarga que es desvetllava davant dels meus ulls. Aquells en qui vaig confiar, aquells que van jurar lleialtat, avui m’han traït. I jo, que dominava el destí de les legions, he caigut davant del destí dels meus propis amics!
Però deixeu-me explicar-vos com tot va començar…
Ja fa dies, els auguris m’avisaven, les estrelles al seu curs van canviar i la figura de l’àugur em va dir: “Cèsar! Aneu amb compte en els Idus de Març.” Jo, home de poder, rei de Roma, fill del destí, vaig riure davant de les seves paraules. “Què poden els déus contra la meva voluntat?”, vaig pensar. Però la veritat és que els déus són com ombres a la ment dels homes, invisibles fins que la seva llum és massa intensa per ignorar-la.
El matí d’aquest dia fatídic, la meva dona, Calpúrnia, em va implorar: “No vagis, Cèsar, he somiat amb la teva mort. Avui, la ira dels déus es deslligarà sobre tu”. Les seves paraules van ser com un ressò llunyà, un xiuxiueig del qual no podia entendre. Però, com sempre, el meu cor era ferm, el meu destí segellat. La corona esperava i Roma necessitava el seu Cèsar.
Però el que no sabia, el que no podia imaginar, és que els ganivets que em travessarien no eren de l’enemic al camp de batalla, sinó dels homes que anomenaven companys. Brut… Brut? El meu propi fill adoptiu, el fill de la meva ànima, aquell que va jurar lleialtat, aquell que em va somriure al Senat, va ser qui va clavar el punyal al meu costat.
I llavors… quan el darrer punyal es va clavar al meu cor, una estranya calma em va embolicar. Vaig veure la meva vida passar davant dels meus ulls. Havia valgut la pena tot això? Els triomfs, les batalles, l’amor per Roma, la glòria… De què serveix la glòria si no hi ha ningú que la comparteixi?
Avui, els Idus de Març no només han estat un dia de mort. Han estat un dia de revelació. La història no em jutjarà pas per l’home que vaig ser, sinó per les ferides que vaig deixar. Roma caurà sense mi? No ho sé, però la meva ombra romandrà sempre, i aquells que em van trair, aquells que van creure que eliminar-me significaria la fi de tot, aprendran que l’home, com la llegenda, no mor mai del tot.
Que els déus em jutgin… però Roma, Roma meva, serà sempre meva!
![]() |
![]() |
Dones del mite empoderades (8 M)
Les alumnes de 4t ESO visibilitzen amb les seves veus set dones del mite que trenquen l’estereotip tradicional. Dones no tan clàssiques inspiradores de la cosmovisió feminista. Els pòsters estan fets per Cultura Clàssica de 3r ESO. Escolteu-les!
Veu de Mariona Garcia, 4t ESO |
Veu de Tatiana Toro, 4t ESO |
|
|
Veu d’Iris Martínez, 4t ESO |
Veu de Laia Santacana, 4t ESO |
Veu d’Ainhoa Salazar, 4t ESO |
Dona un cop d’ull al nostre cartell de la Jornada Internacional de la Dona (8M 2025)
Apol·lo i Jacint (X, 162-219)
AUTOR: BROC, JEAN
DATA: 1801
MÈTODE: OLI SOBRE TELA
UBICACIÓ: Musée Sainte-Croix, Poitiers (França)
FONT DE LA IMATGE: LA VIDA ES ARTE
El déu Apol·lo gaudia molt de la companyia del jove Jacint. Sovint el déu deixava de banda la seva lira i les seves fletxes i acompanyava el seu estimat de cacera pels boscos d’Esparta, li portava les xarxes o li subjectava els gossos.
Una vesprada, es van preparar per jugar al llançament de disc; es van treure la roba i es van ungir d’oli. Jacint estava més bell que mai. El jove va emprendre la carrera a l’encalç del disc llançat pel déu, però amb tan mala fortuna que li va impactar directament al rostre i el va fer caure a terra.
Molta sang va començar a brollar del cap del jove, fent-li empal·lidir, tant a ell, com al déu Apol·lo, que va recollir el seu cos inert; va intentar reanimar-lo, eixugar-li les terribles ferides i salvar la vida que se li escapava.
El déu es va sentir tant culpable per la mort del seu amic que es va lamentar dient: “Te’n vas, a l’inici de la joventut”, “veig la teva ferida i jo soc el culpable. Tu ets el meu dolor, i la víctima del meu crim; la inscripció de la teva tomba dirà que jo soc el causant de la teva mort. Tant de bo pogués morir amb tu, com mereixo!”.
Dit això, Apol·lo va fer que, de la seva sang, aparegués una flor resplendent com la porpra, bella com el seu estimat, la flor del Jacint.
TEXT ELABORAT I AMB LA VEU DE AMY SCORZA (2n BAT)
La Medea d’Eurípides
Escena final de la Medea d’Eurípides (s. V aC), lectura prescriptiva de Llengua i Cultura Gregues 2024-2025). Parlament entre Jàson i Medea, versos 1393-1418.
AMB LA VEU DE: JAN BORRUT (JÀSON) I ADRI TORRES (MEDEA), 1R BAT GREC

ANÀLISIS: l’actriu ana belén en el paper de medea. Al fons de l’escena els seus dos fills amb la seva dida desconsolada.
UBICACIÓ: Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida y Pentación Espectáculos, temporada 2015-2016.
Textos de l’edició de la Bernat Metge Essencial
Traducció de Jaume Almirall i Maria Rosa Llabrés
Apol·lo i Dafne (I, 452-567)
AUTOR: Thulden, theodoor van
DATA: 1363 – 1638
MÈTODE: OLI SOBRE LLENÇ
UBICACIÓ: MUSEU del prado (madrid)
ANÀLISIS: Apol·lo intenta atrapar Dafne, mentre la nimfa busca escapar del déu.
FONT DE LA IMATGE: MUSEU DEL PRADO
Transcripció de l’àudio
Apol·lo se sentia molt poderós després de matar amb les seves fletxes la serp Pitó. Així que quan es va creuar amb Cupido i li va veure corbar el seu petit arc i tensar la seva corda, va gosar burlar-se d’ell: “nen juganer amb armes d’home!”, li va dir el déu.
La venjança de Cupido no es va fer esperar: a Apol·lo li va llençar una fletxa d’or perquè s’enamorés de la nimfa Dafne, filla del riu Peneu. En canvi, a Dafne va colpir amb una fletxa de plom, perquè rebutgés l’amor del déu.
Apol·lo persegueix la nimfa a través dels boscos inflamat de desig i, quan ja quasi l’atrapa, Dafne demana a la carrera l’ajuda del seu pare, el riu Peneu i li prega: “Ajuda’m pare, si és veritat que els rius teniu poder diví, destrueix, transformant-la aquesta figura meva que m’ha fet ser massa desitjada!”.
Tot seguit, la delicada pell de la nimfa envolta una fina escorça, els seus braços es transformen en branques i dels seus cabells creixen fulles. Ja arrelada a terra, Apol·lo s’abraça al tronc del llorer en què ha estat transformat la bella nimfa i li diu: “Ja que no pots ser la meva esposa seràs, no dubtis, el meu arbre, ornaràs per sempre els meus cabells, la meva lira, el meu buirac”. I l’esvelta copa del llorer es va agitar com si la nimfa assentís.


