Transcripció de l’àudio:

LOCUTOR 1 (Mariona): Bon dia a tothom, això és Ràdio Clàssica del Nou i som els alumnes de LLATÍ 4t ESO: el Mikel Matos, l’Arnau Santacana, i jo mateixa, la Mariona Garcia.
LOCUTOR 2 (Mikel): Avui, 15 de març, us volem parlar d’una data clau.
LOCUTOR 3 (Arnau): Bo, jo diria que més que clau, una data TRÀGICA! Tal dia com avui, un 15 de març d’ara fa ja més de DOS MIL ANYS, Juli Cèsar, el gran general i dictador, va ser assassinat al Senat pels seus propis companys, els senadors romans.
LOCUTOR 1: Exacte! Això va passar el 15 de març del 44 aC. I entre els seus assassins estava també el seu fill adoptiu, Brutus. 23 punyalades que entre tots li van clavar a Cèsar!
LOCUTOR 2: Ah! Ara ho entenc! D’aquí ve la dita: NO SIGUIS TAN BRUT!
LOCUTOR 3: Clar! Veieu com és d’important aquest fet? Perquè Juli Cèsar estava a punt de convertir-se en el PRIMER IMPERATOR de Roma, però no va arribar-hi, és clar, que li van treure del mig els seus propis amics.
LOCUTOR 1: I ja mai més res no va ser igual: perquè aquell dia canviaria la història de Roma per sempre! La República moriria definitivament amb Juli Cèsar i el seu nebot, August, es convertiria en el primer emperador de Roma.
LOCUTOR 2: Ep! Però deixem que sigui el mateix Juli Cèsar qui ens expliqui el que va passar al Senat aquell fatídic Idus de Març.
LOCUTOR 3: Sense més preàmbul, donem pas al monòleg de Juli Cèsar!

Monòleg de Juli Cèsar en els Idus de Març [veu de l’alumne Damià Bellver]

Avui, els déus han parlat amb veu callada, però ferma. No era el vent el que xiuxiuejava entre les columnes del Senat, ni el cruixit de la terra sota els meus peus; era el presagi d’una veritat amarga que es desvetllava davant dels meus ulls. Aquells en qui vaig confiar, aquells que van jurar lleialtat, avui m’han traït. I jo, que dominava el destí de les legions, he caigut davant del destí dels meus propis amics!

Però deixeu-me explicar-vos com tot va començar…

Ja fa dies, els auguris m’avisaven, les estrelles al seu curs van canviar i la figura de l’àugur em va dir: “Cèsar! Aneu amb compte en els Idus de Març.” Jo, home de poder, rei de Roma, fill del destí, vaig riure davant de les seves paraules. “Què poden els déus contra la meva voluntat?”, vaig pensar. Però la veritat és que els déus són com ombres a la ment dels homes, invisibles fins que la seva llum és massa intensa per ignorar-la.

El matí d’aquest dia fatídic, la meva dona, Calpúrnia, em va implorar: “No vagis, Cèsar, he somiat amb la teva mort. Avui, la ira dels déus es deslligarà sobre tu”. Les seves paraules van ser com un ressò llunyà, un xiuxiueig del qual no podia entendre. Però, com sempre, el meu cor era ferm, el meu destí segellat. La corona esperava i Roma necessitava el seu Cèsar.

Però el que no sabia, el que no podia imaginar, és que els ganivets que em travessarien no eren de l’enemic al camp de batalla, sinó dels homes que anomenaven companys. Brut… Brut? El meu propi fill adoptiu, el fill de la meva ànima, aquell que va jurar lleialtat, aquell que em va somriure al Senat, va ser qui va clavar el punyal al meu costat.

I llavors… quan el darrer punyal es va clavar al meu cor, una estranya calma em va embolicar. Vaig veure la meva vida passar davant dels meus ulls. Havia valgut la pena tot això? Els triomfs, les batalles, l’amor per Roma, la glòria… De què serveix la glòria si no hi ha ningú que la comparteixi?

Avui, els Idus de Març no només han estat un dia de mort. Han estat un dia de revelació. La història no em jutjarà pas per l’home que vaig ser, sinó per les ferides que vaig deixar. Roma caurà sense mi? No ho sé, però la meva ombra romandrà sempre, i aquells que em van trair, aquells que van creure que eliminar-me significaria la fi de tot, aprendran que l’home, com la llegenda, no mor mai del tot.

Que els déus em jutgin… però Roma, Roma meva, serà sempre meva!