La Rosa Sardà va treballar com a professora i com a directora a l’Ins. Castellbisbal. Actualment treballa com a directora de l’Institut Escola Les Vinyes, el nou institut que s’ha fet al poble.

Sempre havies volgut ser mestra?
No, jo volia ser traductora, m’agraden molt els idiomes, i em volia dedicar a fer de traductora i /o professora d’idiomes.

Quina carrera vas estudiar? A quina universitat vas anar?
Vaig estudiar Traducció-Interpretació a la Universitat Autònoma. Quan vaig acabar, convalidant assignatures, vaig fer els estudis de Magisteri (especialitat de filologia francesa).

Què és el que més t’agrada de la teva professió?
El contacte amb els nois i noies, m’entusiasma pensar que puc posar un granet de sorra per contribuir en la seva formació, en el seu creixement personal.

I el que menys?
L’estrés que comporta el que he dit anteriorment, el veure que s’acaba el dia i encara voldria fer més coses, però no queden hores.

Recordes la teva primera classe com a mestra?
La primera especialment , no. El que sí recordo és la impressió que em feien els alumnes els primers temps. Veure’m al davant d’un grup tan nombrós que depenia de mi. També la relació amb els pares i les primeres reunions amb ells, em feien molt respecte.

Com et vas sentir?
Sempre m’he sentit molt a gust en la meva feina, ja he dit anteriorment que la relació amb els i les alumnes em dóna força, energia positiva: estic molt a gust amb vosaltres!

T’ha agradat treballar a l’Ins. Castellbisbal?
Molt! Han  estat quinze anys que no podré oblidar mai. Vaig passar de treballar a l’escola Mare de Déu de Montserrat, on també hi estava molt a gust, a l’Institut Castellbisbal, unes experiènces que, personalment, m’han enriquit. Tant en un Centre com en l’altre hi he conegut unes persones (alumnes i professors/es) encantadores.

Què és el que més enyores de l’IES Castellbisbal?
Les persones, però us tinc molt a prop, i procuro passar de tant en tant per no perdre el contacte.

Et va ser difícil deixar-lo?
Sí, però a la vida tot són decisions, se’t presenten situacions, valores els pros i els contres, decideixes, i et llances a una nova aventura, a un nou canvi. De totes maneres, repeteixo, us tinc molt a prop, estic treballant amb uns alumnes i uns companys fantàstics també, per tant, el canvi no ha estat un drama.

Quan van començar les obres de l’Institut nou?
Si no ho recordo malament, durant el segon trimestre del curs 2009-2010.

Quan van finalitzar?
Al juliol d’aquest any, el 2011. Perquè es va voler fer en aquest terreny? No ho sé exactament: l’Ajuntament havia de cedir uns terrenys a la Generalitat per poder-hi construir el Centre, i aquests devien ser els que van decidir. Jo penso que estem massa prop del vostre Institut, seria millor poder tenir un institut a cada banda del poble, d’aquesta manera els nois i noies no us hauríeu de desplaçar de tan lluny.

Per què i com et van escollir com a directora del nou centre?
La veritat és que jo ni m’ho havia plantejat, ja he dit que a l’Institut vostre hi estava molt bé. Va venir un dia el nostre inspector i em va demanar si volia assumir aquest repte. Per què jo? Aquesta pregunta és la primera pregunta que li vaig fer. Buscaven una persona amb experiència, que conegués les necessitats i particularitats del municipi, etc.

Quines funcions realitzes com a directora?
Funcions de gestió del Centre: coordinació de les activitats, gestió del personal docent i no docent, relacions amb les famílies, etc.

I ara, com et sents treballant a l’Institut nou?
Molt bé, com he dit anteriorment és un repte nou per a mi el fet d’engegar un Centre que, a més a més, és un dels divuit primers Instituts Escola que hi ha a Catalunya. Això fa que , a l’aventura d’engegar un Centre, s’hi sumi la de projectar-lo com a espai per atendre alumnes des dels 3 fins als 16 anys, una gran part de la seva vida!

Per què es diu Institut Les Vinyes?
Sabeu què hi havia en aquest terreny abans de construir-hi l’Institut Escola? Ho endevineu? Sí, oi? Els pagesos que conreaven aquesta vinya, fins i tot, ens han passat fotos de com era, o sigui que tenim documents que acrediten que abans de nosaltres, sota el que avui és L’INSTITUT ESCOLA LES VINYES, s’hi conreaven ceps, és a dir, una vinya.
Com es va escollir aquest nom? Els pares dels únics alumnes que hi havia el curs passat: P-3, van fer moltes propostes, totes elles molt interessants: Pota-rojos, Fruiters, Oliveres…

Quins cursos hi ha actualment cursant en aquest centre?
És un centre de dues línies, actualment hi ha P-3, P-4 i 1r d’ESO.

Quines diferències destacables hi ha entre els dos Instituts?
Nosaltres no som un Institut solament, com he dit anteriorment, som un Institut i una Escola al mateix temps. Diria que aquesta és la diferència més remarcable. Pel que fa a la resta, els dos són uns centres públics, tant en l’un com en l’altre s’hi treballa per aconseguir unes persones sociables, actives, autònomes i respectuoses, que puguin ajudar a aconseguir una societat més justa, més democràtica.

Alguns professors que abans treballaven a l’IES Castellbisbal treballen ara al nou? Quins?
Sí, el Ramon Nasarre, és l’actual Cap d’Estudis i professor de matemàtiques de 1r d’ESO; i la Glòria Arias, és tutora d’un grup de 1r d’ESO, i professora de Ciències i de Tecnologia.

S’han notat les retallades?
Sí! I tant! Penseu que aquest curs, com us he dit, hem estrenat un Centre que actualment acull  uns 140 alumnes, però que anirà creixent gradualment, de moment, tenim moltes mancances de material sobretot, sort que amb l’ajut dels pares dels alumnes i de les administracions, anem avançant a poc a poc. Ja ho sabeu, l’economia no està per tirar coets, i nosaltres ho patim, com ho pateixen tota la resta d’àmbits de la nostra societat. Per tant, ja ho sabeu: cal que tots aportem el nostre granet de sorra, i el vostre és el de treballar per aconseguir que el demà sigui millor. Ho esteu fent? Us demano que hi penseu.

Una abraçada a tots i a totes.

Rosa Sardà

Entrevista feta per: Andrea Caparrós i Judith Sánchez

El dia 21 de desembre alguns professors de l’Institut vam anar a visitar L’Escola Institut Les Vinyes, ja que la Rosa ens havia convidat a veure’l. El centre ens va agradar molt i aquí teniu unes imatges del que vam poder veure.

Quan arriba el dia 8 de gener, desitjo tornar al desembre per celebrar el Nadal.

Desitjo que arribi Nadal per tornar a cantar nadales i recitar poesies; per reunir-me amb la família i celebrar el dinar de Nadal; per poder menjar polvorons, neules i torrons; per fer cagar el Tió; per quedar amb els amics i fer una “guerra” de boles de neu; per crear ninots blancs ben grans; per veure brillar les estrelles del cel; per dutxar-me amb aigua calenta; per anar abrigat de cap a peus; per poder anar a esquiar als Pirineus; per tirar-me rodolant per la gespa coberta de neu; per “cantar Quintu!” quan més ho necessito; per obrir regals i trobar-me amb el que més desitjo; per fer els meus somnis realitat; per veure als tres senyors de l’Orient i als seus camells; per veure als nens amb un pal de fusta a la mà per fer cagar el tió; per escoltar les campanes repicar; per veure als àngels volar; per muntar el pessebre a casa; per col·locar les boles a l’arbre de Nadal; per tornar a escriure la carta als Reis; per menjar tortell; per crida Bon Nadal a tothom qui passi pel carrer; per cruspir-me un gall farcit; per veure els pastorets; per cantar Fum, fum, fum i que en surti per les xemeneies; Per saludar a Sant Josep quan me’l trobi; per dir-li felicitats a l’Esteve perquè és el seu sant; per empènyer al dimoni i que caigui al forat de l’ infern; per veure passar l’estel i fer-li una fotografia; per menjar els canelons més bons del planeta; per encendre la televisió i veure “El Calvo de la Navidad”; per comprar molts números de loteria i que em toqui.

Per tot això i molt més, vull que sigui Nadal.

David Bonilla
4t C

Nick Vujicic was born with Tetra-amelia syndrome, a rare disorder characterized by the absence of all four limbs. At the age of seventeen, he started his own non-profit organization: Life Without Limbs. So,  Nick goes around the world presenting motivational speeches.

His life was full of difficulties. Nick couldn’t go to a normal school, but he didn’t have mental disabilities. He learned a lot of things, like writing using the two fingers on his left “foot” . Also, he uses a device that is inserted into his longest toe to hold things. Nick needs help with some things, such as travelling. However, he is able to living by himself.

Now, there aren’t things which annoy him. Writing, for example, isn’t a problem for Nick. But when he was a child, the other children annoyed him. And when he was eight years old, he began to consider suicide. After praying for arms and legs, Nick began to observe that his achievements were the inspiration for many people, so he began to appreciate that he was alive.

Lluís Jiménez
4t C

A friend of my father, Agustí, became disabled when he had a car accident on holidays in the Pyrenees. Since the day of the accident, he can’t move his arms or his head. The accident started when Agustí was driving the car with his family. They were near the hotel that they had booked. Then, Agustí’s mobile started to ring. The person who phoned to Agustí was a person from the staff of the hotel to confirm the room for the family. When Agustí was talking on the phone, a car in another track was overtaking a group of cyclists and then, the two cars collided. The only person who was severely injured in the accident, was Agustí (that he wasn’t wearing the belt) and he became disabled. His family only suffered a few scratches.

At the moment, Agustí is doing a course in a academy about marketing. His life is different now. He can’t drive the car because he’s afraid when he get into it and he goes every day on the train to the academy. Now, he takes much longer time to get from one place to another, because he moves on a wheelchair and when there are a lot of people, it’s difficult to pass between the crowd.

Normally, the people behave very well with him, but there are some things that annoy him: when there are a lot of people around his wheelchair and when he has to get up from his wheelchair to seat on another place. Also, he needs a lot of equipment since the accident: a motorized wheelchair, a special bed and a lift to up to the second floor.

Joel López
4t C

His name’s Max Price and he has been deaf-mute since he was ten. He had a car accident and he lost the aural and vocal skills. After the accident, he had to learn special skills, like sign language. Now, he knows five languages and he studies engineering at university.

Life is a bit different for him in some things. For example, in the beginning of his disability he felt quite bad because he doesn’t articulate any word. But as time passed, he assumed his problem and every time he learnt more things which helped him. Another thing that changed his life was his daily life. He learnt sign language, but if he would communicate with his family or friends, they should learn this language. So, they learnt this language and the Max’s life was a bit better!

There is a thing which annoys him. He feels really bad when he sees how people move their mouths. He would like to do the same thing and hear the different voices of people! Although all these changes, Max has the most normal daily life he can. Now, he can communicate with his family and friends by sign language and this is a great situation. For him, this situation is a treasure to enjoy better his life.

Eric Guirado
4t D

His name is Stephen William Hawking; he was born in Oxford, in 1942. One day, he began to feel weak and awkward, and went to the doctor. When he was twenty – one, the doctors diagnosed him a type of motor neuron disease, called amyotrophic lateral sclerosis (ALS). Although he had the disease, that hasn’t stopped him to being one of the most talented scientists of the world, comparable with Albert Einstein and Isaac Newton.

During his disease, he didn’t stop investigating about cosmology. Nowadays, he is completely paralyzed, he can’t do definitely anything, like moving a finger and he has to move himself with a special wheelchair. It’s special because he can talk! He has a special program “connected” to his head, and anything he thinks the machine says it (more or less). Because of that, he can continue teaching at the university.

But there are some things he dislikes, like not being able to go out with his students to some places that he would like to go. But his wife has always supported him in all the situations.

Coral Suánez
4t D

Pedro García Aguado va ser un dels millors waterpolistes espanyols: campió olímpic a Atlanta el 1996, campió del món a Perth al 1998, 565 vegades internacional, 7 vegades campió de lliga, 6 vegades campió de la Copa del Rei, etc.

Tanta fama el va portar a enganxar-se al món de l’alcohol i de les drogues.

El seu millor amic, que jugava a waterpool amb ell, també estava enganxat al món de les drogues i a causa d’això va morir, llavors es va adonar del problema que tenia i va decidir ingressar en una Clínica de Desintoxicació, on el van ajudar a superar l’addicció.

En l’actualitat és conegut pels programes de televisió “Hermano Mayor” i “El Campamento”, i ajuda gent que té addicció a les drogues i al alcohol com va tenir ell en la seva joventut. També fa conferències a adolescents i a pares perquè adquireixin consciència del risc i coneguin les conseqüències del consum d’alcohol i d’altres drogues. Els diumenges el matí el podem escoltar a la ràdio en “Punto Rádio”, on fa un programa anomenat “Escuela de vida”.

El dia 11 de novembre va venir a fer una conferència, “Un Viaje de aprendizaje”, a l’auditori Pau Casals. Va fer un repàs de la seva vida esportiva, ressaltant els valors de l’esport, la seva caiguda en l’addicció i la seva posterior recuperació, amb els aprenentatges extrets de cada experiència. Després d’això va deixar que ens féssim fotografies amb ell i podíem comprar llibres sobre ell: Mañana lo dejo (2008), Dejarlo es posible (2009), i Hermano Mayor: entender a los adolescentes es posible (2010), i que ens els signés.

Judith Sánchez
Andrea Caparrós
4t B