Once, maybe three or four years ago, I travelled to a small village in South of Africa called Chimoroa and I stayed there during a month. It’s true that it’s an unknown place but, it’s precisely the reason why I went there. I didn’t want to stay in a place just for fun, while lots of people were suffering around me; I just wanted to be helpful as much as I could. So, I went to Chimoroa because I had searched information about this place before travelling there and I had discovered that there was a place there where people can forget their poor living conditions for a while, a place where they all work together for everyone and not just for themselves, a place which gives them signs of hope despite poverty.

So, when I arrived there, the first thing I did, obviously, was visiting this curious place. It was situated near the coast so there weren’t so many trees or flora around. Nevertheless, the small building was made with wood and leaves. As I’ve said, it was such a small building, so it seems impossible that it could make people be happy. But, when I realised all the other things that were around it, I had to swallow my own words. Mr. Taku, the man who has managed this place and its motion, received me so kindly, and during all the afternoon he explained and showed me all the incredible mechanisms and inventions that they had built to solve their problems.

At first, they had to solve their problem with water, because there wasn’t enough for everyone in the village, so, with lots of wood and lianas they built a piping system that allow them to bring water from the small river, five kilometres far, to his village. They also have organised them in turns to go hunting or to collect fruits, but also to manufacture instruments which they used after to make small concerts around the bonfire at nights. I stayed there one of those nice nights and it was surprising how happy were they then and how they were enjoying the music that came from those rudimentary instruments.

But, the thing that really surprised me there was that every night, after dancing and laughing steadily, everyone got calmed and sat down quietly on some big trunks that they had put before around the fire. Then, a little girl took an old book that seemed about to get broken any time, with worn pages and a dirty cover. Even so, she started reading. It was always the same story about an old man called Burik, who, since his childhood, had dreamed of reaching the moon. He knew that it would be difficult, but he never gave up. Every day he picked up everything he found on the floor, though it was small or useless, and piled it on the same place. He did it throughout years and years without giving up, so, at least, one day he could accomplish his dream.

When the young girl stopped reading, there was a strange silence. It wasn’t an awkward silence, it was a different kind of silence; a silence that spread hope and strength from all the dwellers that always stared nowhere after listening to this beautiful tale. It was incredible for me to see how a simple book could be so useful and helpful to people when they got nothing at all, just themselves.

After a month, when I had to leave Chimoroa, Mr. Taku and all of the inhabitants organised a farewell party for me and after that, they gave me a small amulet made with wood that symbolized ‘NEVER FORGET HOPE’.

It was a soulful experience for me that I’m sure I’ll never forget, especially the most important thing I could learn there, that I’ll never be able to thank to Chimoroa people; being happy it’s easier than we usually think, with effort, value, dedication, patience and hope we will achieve everything we want, provided that it’s beneficial for everyone. We just need to work all together and never give up.

Lídia Roig Canales (2n Batx.)

One day ago they were in the same bed. And now they are in the same place, in the high school library and they sit in different tables. Carlos enters  the library; he says hello to everyone, except to Ana.
They have a strange relationship. When they are alone they spend very good times, but when there is anyone with them everything is different, they don’t talk with each other. It’s difficult to understand. Carlos talked to Ana and explained his decision. He prefers to be special friends. He says that it’s the best for them but Ana doesn’t think the same. Carlos is a difficult boy, but she loves him. And this is why she doesn’t refuse his decision. She wants to be with him. And she thinks that she can put up with this type of situations.

Carlos is older than her. She is sixteen and he is nineteen. Ana is really pretty, she is tall, thin, her hair is black and very long and she has got beautiful big and brown eyes. Carlos knows that she is a pretty girl but he does all  he can  to put in her head the idea that she is horrible and stupid. Why? Because if she thinks this she will stay with him, because she will think that anyone except Carlos will fall in love with her.

They were a nice couple one month ago, but now she is always sad. She has lost her smile, but she is going to find it because her friends are helping her. They know her situation and that’s why they are really worried. Ana doesn’t eat because Carlos says that she is fat, she doesn’t go to parties because Carlos doesn’t want it, she doesn’t wear some trousers or skirts because Carlos says that she can’t put on this type of clothes, she can’t eat ice-creams, hamburgers or chocolate because Carlos says that she must be thinner. Ana’s friends always talk with her to say what she must do with Carlos. But it’s impossible; she wants to continue with their relationship.

She is thinking about this type of life. She loves Carlos but is Carlos in love with her? No, he isn’t. If he were in love with Ana he wouldn’t put these rules in the relationship.

She is reading a book when she sees the answer to all her problems: “Behind an insecure woman there was a silly boy who was cruel with her”. It’s true. She is sixteen years old. Why is she always worried? Why is she usually sad? She wants to be happy!

Ana stands up, she goes next to Carlos and she says to him: We are going out together but I am not happy with you, I love you but I want to feel good with myself and you always say terrible things and rules to me. I am very young, so pretty and such an intelligent girl to stand you! I am going to be free, I will wear all that I wanted, I am going to go out with my friends, I am not going to cry, if I have a relationship with somebody I will say it to everyone I want and I won’t be afraid of a boy.

She is happy. And on the other hand Carlos is crying. It’s typical, when you lose something you know how important it is for you.

Irene Aguilar Artacho (4t A)

Once upon a time, there was a little book. He wanted that someone wrote on him an adventure story and he decided to start a journey to find a writer.

He started the journey the next day early. He walked a lot of hours until he found a house, in it, he saw a man through the window, this man was writing a letter on a desk. Satisfied, he ran fast to knock on the door. An old man opened the door, when he saw a little book in front of him, he took it and he put the poor book in the rubbish bin. Tired and disappointed, he began to sleep.

He woke up three hours later, then, he saw that he was on an enormous desk and saw a young man too. Suddenly, the boy opened the book and thought something, then, he started to write on the book cover: “The diary of an adventurer boy”. The book has been very happy always, with the boy.

Guillem Maurenza Illescas (2n D)

Al abrir la puerta, una bocanada de aire se estrelló contra mi cara. El aire, frío y enrarecido por los años de abandono, resultaba asfixiante. Reprimí las ganas de echarme atrás y crucé el umbral. Al otro lado sólo me esperaba la negrura.

«Tú, que me has visto crecer, me conociste desde pequeño y marcaste la vía de mi enseñanza: se te ocurre pensar que he madurado gracias a ti, pero no es cierto; no puede serlo. No traes contigo nada más que silenciosa soledad. Sigues creando las mismas ilusiones que yo creí. ¡Riges mentiras despiadadas y en ellas aprisionas a tantos ingenuos…! Muestras mundos llenos de puertas a vidas increíbles que conmueven corazones, pero el tuyo no; el tuyo no late.»

Encendí la linterna que guardaba en la mochila. “Todas las aventuras suceden entorno a quien lleva la linterna”, murmuré para mí misma. Cautelosamente, avancé por un pasillo flanqueado por altas y viejas estanterías de madera. El suelo crujía a mi pasar, levantando nubes de polvo brillante a la luz de mi linterna. Desde los estantes, los libros me mostraban sus lomos viejos y desgastados, carcomidos por el tiempo y la inutilidad. ¿Cuánto hacía que no eran leídos de nuevo?

«Tú siempre esperas, paciente, el momento de actuar. Como un cazador acecha a su presa, no eres más que una trampa a la libertad. Cuando consigues atraer miradas, no las sueltas jamás. Controlas todos y cada uno de mis pensamientos. Mueves los hilos de la imaginación que yo creía verdaderamente libre. Aunque tú estés en mis manos, yo soy el títere que danza a tu merced. Acompasas mi respiración, te apoderas de mis ojos y de mis emociones. Me haces sentir rabia, angustia y dolor por seres inexistentes. Me haces conocer miles de personas distintas, reír con ellas, ¡vivir!, pero son espejismos que has creado y que desechas una vez terminas de construir. He llorado ríos de agua salada mientras tú te empeñabas en mostrarme lo mismo una y otra vez. ¡¿Hasta dónde quieres llegar?!»

El pasillo desembocaba en una zona abierta, donde confluían pasillos de estanterías contiguas. Una única ventana grande y ovalada, se hallaba sellada en la pared de piedra. Probablemente, antaño, aquella entrada de luz natural fuera agradecida por los lectores que frecuentaran el lugar. Ahora permanecería cerrada para siempre. Entre el halo de luz de mi linterna, divisé varios escritorios distribuidos por donde me encontraba. Roídos por las ratas, parecía increíble que aún se mantuvieran en pie. Pronto encontré lo que buscaba: en el escritorio del centro de la sala, abierto por la primera página, reposaba un libro con portadas de cuero. La tinta se había ido borrando poco a poco pero aún se entendían la mayoría de palabras. Cuando toqué la primera página, amarillenta y apergaminada, se desenganchó del lomo. Escrita a mano, había estado gritando las palabras de un loco durante décadas:

«Me confundes diciendo que sólo transmites el mensaje de alguien como yo. Que sólo muestras lo que otros ya han visto e imaginado. Eres tú quien yo tengo, pero no son tuyas tus palabras. Si fuera por ganas de recuperar el tiempo que he perdido en tus fantasías, ¡te que-maría ahora mismo! Te apuntaría en un índice de obras prohibidas, te daría de comer a las ratas, o peor aún, te guardaría en esta biblioteca, sepultado entre las rocas de este antiguo monasterio, dónde no pudieras abrirte al mundo. Pero nada de esto tendría sentido, no puedo concebir mi tiempo contigo como algo perdido. Porque de entre todas, tus historias siempre han conseguido acallar mis inquietudes. Porque has brindado calma, alegría, compañía y diversión con tus utopías. Porque has abierto la puerta de mis sueños más allá de lo que la realidad podrá hacer jamás. Brindas compañía cuando la realidad la enfría, brindas felicidad. Porque hasta en las historias pesimistas hay un hilo marcado por la esperanza. Por eso, y más, no dudaría en abrirte de nuevo y disfrutar del viaje.»

Me quedé atónita. Puede que muchos dijeran que antaño existió un personaje que escribía cartas a los libros; un tipo excéntrico y chiflado y loco. Puede que fuera cierto, pero para mí, en aquél texto se encontraba el sentimiento de alguien que ha dedicado su vida a la lectura. A quien haya desengañado leer realismo y encontrar fantasía tras la portada, o al revés, no lo ha abandonado la cordura.

Sara Doménech Moreno (2n Batx.)

Cuando llegué a esa habitación, lo primero que me llamó la atención fue un reloj de Los Beatles que había colgado, ocupando gran parte de la pared que se encontraba delante de mí. Después, mi mirada se clavó en aquel libro tan insignificante, que tenía algo que no me dejaba apartar la mirada. Mi pasión por la lectura ya era incontrolable. Era interesante ver un libro sin ningún dato en la portada, al menos para mí. Eso me hacía sentir inquietud por saber el autor, o el tema, o únicamente si estaba realmente escrito. Un libro no es un conjunto de palabras escritas sobre hojas, sino un conjunto de conocimientos que alguien, en cierto momento, decidió dejar marcado. Me acerqué a él, aparté una hoja arrugada y vieja que tenía encima, y lo cogí. Medio segundo antes de abrirlo, mi teléfono sonó. Recordé que tenía que irme, que iba con prisas, y lo único que me había llevado a aquella habitación era un error, una equivocación al guiarme por aquel hotel, un tanto extraño. Sin pensar en los problemas que aquello podía traerme, me guardé el libro en mi mochila y salí rápidamente.

Apagué mi teléfono para desconectar de aquel estrés que llevaba tanto tiempo arrastrando, me adentré en un parque en el que un buen músico tocaba su guitarra, mirándola con ojos de enamorado. Sonaba Let it be. Me tumbé en un banco que siempre me ha llamado la atención por estar rodeado de unos árboles magníficos y grandes, dejé que los rayos del sol relajaran mi cara, y saqué el libro. Al abrirlo, mi cara de paz y armonía cambió a sorpresa, ya que el libro estaba completamente en blanco, con las páginas numeradas, pero en blanco. Seguí pasando hojas, hasta que en la página 142, encontré una frase, que sigue marcada en mí.

Benjamín Disraeli, un día dijo: “Cuando necesito leer un libro, lo escribo.”

Marina Martínez García (4t A)

Páginas en blanco que saborean rosas
plumas, tintas, olor a viejo,
soñar, ver perdidas almas,
ver en tus ojos la fantasía reflejada en el espejo.

Acaramelado sabor a sueño
dulzura de leer en todo aquello
el viento rozándome la cara
rasgando y moviendo la campana.

Leer, es tu mirada
noches en vela suspirando;
en las páginas, enamorada,
sinfín de historias voy soñando.

Verde campo y suave brisa,
rocío mañanero en mi ventana
polvo viejo entre las sábanas
de mi biblioteca, de mi alma.

Cielo azul y bien aventurado
corazón sin tregua envenenado,
ojos rojos, cansancio en la mirada,
lunas soñadas, perdidamente embriagada.

Sentir el soplo del destino,
escribir, leer es mi camino,
amar escritores y novelas,
dejarse ir, vivir la luna llena.

Laia Campoy Sánchez (4t A)

Un estudiant amb ulleres negres de pasta cedeix el pas a la Clara, que entra decidida a la biblioteca d’Humanitats de Bellaterra. El mostrador de préstec de llibres restarà obert durant vint minuts més i tan sols té dues persones davant seu. Temps suficient per retornar els quatre exemplars que va agafar fa tot just tres setmanes i trucar a l’Àfrica per fer l’habitual cafè de les sis.

Sergi, com el meu ex…bah millor no pensar-hi! – comenta la Clara per a si mateixa llegint el rètol que porta penjat el becari de la secció de préstecs. Diposita sobre el mostrador el carnet d’estudiant de la  UAB. En Sergi deixa entreveure un somriure radiant i aprofita per exhibir el seu braç treballat al gimnàs. Comprova els llibres i a l’instant pregunta a la Clara pel cinquè exemplar. “Es deia Jan”, agafat en préstec el 16 de maig. La Clara fa memòria però no recorda haver-lo agafat. El becari gira el monitor del MAC i efectivament apareix al seu llistat de préstecs. 530 euros de multa, això és el que s’ha de pagar per robar, perdre o trencar un llibre. I aquest és el preu que haurà de pagar la Clara, després de discutir inútilment amb el Sergi i veure’s incapaç de demostrar que és innocent.

El becari li ofereix un pla per cobrir la despesa i de pas, perquè no, conèixer a fons la Clara. Ella, incapaç de fer front a un imprevist com aquest, no té altre remei que acceptar. Anul·larà el seu viatge a Menorca amb l’Àfrica i treballarà a l’escola d’esports d’aventura del Sergi durant dos mesos com a mínim!

El temps a Boí Taüll passa a la velocitat de la llum. Quatre hores com a guia de trèquing per les rutes del parc natural de l’estany de Sant Maurici. Als migdies se’n torna a l’escola esportiva i es planifiquen els grups d’aprenentatge juvenils de la tarda, distribuint els monitors en les activitats de ràfting, barranquisme, ràpel i escalada. La Clara queda impactada per la capacitat de lideratge i la iniciativa del Sergi, aquell jove amb aires xulescs que no suportava i que dia a dia comença a digerir. Passen els dies i la Clara comença a pensar que va ser injust ser acusada de no retornar el llibre, però al cap i a la fi, està vivint un dels millors estius de la seva vida al costat del Sergi, una persona que ha aparegut a la seva vida per casualitat i que després d’uns primers dies d’ignorància mútua, s’està guanyant la seva amistat.

El darrers dos dies a l’escola d’aventura es destinen a una excursió amb bivac inclòs, on tots els monitors emprenen la ruta més llarga, tot mostrant les tècniques d’escalada, de supervivència i valors de sacrifici i passió per la natura als joves campistes. Durant la travessia, a una distància de 26 km del camp base, un dels alumnes rep un cop molt dur a la tíbia, fruit d’una esllavissada de roques calcàries. La Clara ràpidament examina l’impacte de la lesió i valora la possibilitat de trucar a l’helicòpter del RACC, atès que aquell noi no podrà fer front a 6 hores de descens amb l’ós trencat. Negatiu, el servei d’emergències no dóna suport a altes hores de la tarda, de forma que hauran de fer nit al refugi i esperar  l’endemà per ser evacuats. Es pren una decisió, la Clara i el Sergi es queden al refugi amb el Nico lesionat, i la resta del grup continua l’expedició. Sens dubte, aquella va ser una de les millors nits de la Clara. Amb el campista ja adormit, el Sergi i la Clara aprofiten per explicar-se anècdotes, conèixer més sobre la vida de l’altre i descobrir que aquella és la persona amb qui es troba més a gust.

Són les sis i la Clara aquest cop no farà l’habitual cafè amb l’Àfrica. Ha quedat amb el Sergi per retrobar-se i recordar els dos mesos d’estiu que van passar a Boí Taüll, sens dubte els més intensos fins ara. Xerren sense parar i s’adonen que encara que hagi passat l’estiu, el vincle entre ells és tan fort que no s’imaginen amb una altra parella. Sobtadament, en Sergi treu un detall per la Clara, una mostra de la seva estima. És un llibre, amb la imatge a la portada d’un gran estany coronat per dues muntanyes nevades i escrit amb helvètica negra i cos gran, el títol, “Es deia Jan”.

Andrea Martínez Hernández (2n Batx.)

Hola, em dic Anna, tinc 15 anys i sóc famosa! Us explicaré com va començar tot…

Era a classe d’història, un divendres, i estàvem estudiant el passat, el segle XXI, i tot el que hi tenia a veure: la roba, els costums, la tecnologia…, i el professor va dir, com cada vegada que començàvem un segle nou de la història:

– Heu de fer un treball, aquest cop individual, sobre les maneres d’entreteniment, els costums i la roba del passat. Ha de ser de tres pàgines i s’ha d’entregar d’aquí a un mes màxim.

Un treball individual, per fi podia anar sola i no amb qualsevol de les altres poca-soltes de la classe, que només pensaven en maquillatge, roba i nois (a mi no és que no m’interessin aquestes coses, però la meva vida no gira al voltant d’això).  És molt dur ser l’única noia de la classe amb dos dits de front, ja que, en els treballs de grup em posen sempre amb les tres noies més ximples: l’Aina, la Clara i la Júlia. Sempre faig jo tot el treball, i després ens posen un deu a totes, i si em queixo, em baixen la nota, em posen una incidència o m’expulsen el que queda de classe. L’institut és molt més sever amb tots els nois i noies des de la revolta dels estudiants l’any 2328 (ja ho hem estudiat, tots els anys), on van guanyar els professors (que ens ho refreguen per la cara). A canvi de continuar anant a l’escola, els professors ens van donar un dia més de “cap de setmana”, el dimecres, que nosaltres anomenem l’entremig. Per contra, només tenim dos mesos de vacances, el desembre i el juny, sencers.

Quan arribo a casa m’he de fer el menjar, ja que el pare és de viatge de negocis a una base a la Lluna, i la mare a la feina. Després em poso a fer els deures amb el Hyiok, que és una pantalla virtual tàctil que surt del Hik, que és com un petit ordinador de 5x5cm, d’alta tecnologia, però és el que s’utilitza ara, en comptes de llapis i paper, o aquells ordinadors portàtils enormes, de 20x40cm o més. Prems un petit botó i surt el Hyiok, que és més gran que una simple pantalla d’ordinador, perquè fa 100x100cm, on pots fer tot el que vulguis: fer treballs, dibuixar, navegar per internet, etc.

Vaig començar a fer el treball el dissabte, perquè el divendres vaig fer uns deures d’altres assignatures: química, tecnologia, llengües (català, castellà, angles, francès i llatí), plàstica… Vaig començar buscant dades per internet sobre coses que s’haguessin conegut fa poc i sobre coses que semblessin menys interessants, ja que així era menys probable que algú fes el mateix que jo. No vaig trobar res que valgués la pena.

El dilluns, la meitat de la classe, els ximples i les poca-soltes, ja havien portat el treball acabat. La majoria d’aquestes persones ho havien fet sobre el primer president negre dels Estats Units, Barack Obama; o sobre l’accident a la central nuclear de Fukushima, al Japó.
El dimecres, vaig continuar buscant, però no hi va haver sort. Això sí, cada dia mirava 10 pàgines d’internet per veure si trobava cap cosa interessant. No va ser fins a l’entremig abans de la setmana d’entrega que m’hi vaig posar de debò, perquè jo sóc així, deixo les coses per al final, però quan em poso a fer-les, les faig bé.
El dimarts de l’última setmana d’entrega, tothom menys jo havia entregat el treball, però jo no em rendia, continuava buscant.

L’entremig d’aquella mateixa setmana, vaig decidir que faria el treball de la primera cosa que trobés que fos una mica interessant. Vaig decidir tornar a revisar les pàgines sobre el segle XXI, i vaig trobar dues a les que no havia entrat. Una, la primera a la que vaig entrar, parlava sobre la mortalitat alta causada per càncers de pulmó per culpa del tabac; l’altra parlava sobre una cosa que no havia sentit mai, els llibres. Em va semblar tan interessant que vaig estar fins a dos quarts d’una de la matinada mirant informació sobre els llibres, i buscant llibres. Vaig trobar-ne alguns de molt interessants. Encara em sona estranya, aquesta paraula. Al dia següent estava molt cansada, però vaig aguantar-me i quan vaig arribar a casa meva, a les sis, i vaig fer el treball, que em va ocupar cinc pàgines, incloent exemples dels llibres que més m’havien agradat. L’últim dia d’entrega li vaig donar al meu professor el treball, i estava segur que tot m’ho havia inventat i estava a punt d’expulsar-me de classe per excés d’imaginació quan, comprovant les faltes d’ortografia i les paraules “inventades”, va trobar que la paraula llibre existia i tenia un significat.

A partir d’això em van donar un premi al record i em vaig fer famosa i rica. També van començar a recopilar llibres de fa més de 1500 anys, i la gent m’ho va agrair moltes vegades i en molts idiomes, però jo sempre responia el mateix:

– Sempre han estat allà, els llibres, només feia falta buscar-los.

Marta López Moreno (2n A)