No és possible, com podia fer-me això? Com no me n’havia adonat abans? Tots igual, tots em prenen el pèl. Em vaig creure tot el que deia, se’n va emportar tota la meva confiança, tot el meu carinyo, els meus objectius i desitjos. I ara, ara què em queda? Quan ell marxava per les nits, i tornava a les tres, quatre cinc de la matinada amb aquell perfum de roses, l’aigua de roses, el perfum més car de tot el món, amb cartes a la jaqueta, amb la maleta plena de flors i de sentiments que no em corresponien a mi, no sé com no me n’adonava. Ara, només pensava en això. En aquesta mentida. Sempre que la Nàdia i l’Albert marxaven a jugar fora i em quedava sola a casa, no parava quieta. Amunt i avall, em posava a escombrar, netejava els calaixos, i tornava a netejar-los i un altre cop, amunt i avall. Entrava a l’habitació de la Nàdia, i el veia a ell. Entrava al lavabo i veia el seu raspall de dents. Marxava a la cuina i…
De mica en mica cosia, i quan em punxava amb l’agulla plorava. M’eixugava les llàgrimes corrents, amb el mocador que em va regalar la meva sogra i l’Albert sempre em preguntava què em passava, em feia la beneita, com si no sabés de què parla el meu fill. I jo, marxava a la cuina, i de la cuina al menjador, i del menjador al pati. I em posava un altre cop a netejar els calaixos de la Nàdia. I després els de l’Albert. Seguidament marxava a netejar els vidres del menjador, i em posava a pelar patates i tornava a netejar, però aquest cop els calaixos de la nostra habitació, fins que els braços, les llàgrimes i el cor em van dir prou. Ja no sabia amb què distraure’m, què fer, què pensar. I tornava a plorar. No volia saber la veritat, no vull ni voldré mai saber amb qui està en Daniel, ni tampoc voldré saber per què m’ha amagat aquest secret tant de temps. Són les dues de la tarda, i encara no ha tornat. Per què? Per què a mi? Jo sé que ell té una nova núvia, segurament més jove que jo. I segurament també que sigui de la seva empresa. L’Anna? L’Esther? L’Olga? O potser la Raquel? Passen les hores, i aquest home sense tornar, ai déu meu Daniel, on t’has ficat? Per què no vens? Torno a netejar els vidres, cuina, menjador, habitació de la Nàdia i de l’Albert. Poso una rentadora, i allà està, la seva jaqueta plena de cartes. Ja són les dotze de la nit, ha passat un dia sencer, i encara no ha tornat. Sempre l’he cregut, les seves mentides, els seus plors, les seves promeses, i els seus secrets. I jo, amb el cor petit, amb molta angoixa, dolor i tristesa sense saber què fer ni què pensar, l’ajudava. Cada dia. La desconfiança em va durar anys, no sé quants, si cinc o tres. Però em va durar, i d’aquesta no em recuperava, no tornaria a recuperar la confiança. La Nàdia i l’Albert sempre em preguntaven: on és el papa mama? No tornarà més? Quina bestiesa, el pare mai no hi ha sigut, bé de fet sí, un cop. I va endur-se la meva confiança, tot el meu carinyo, els meus objectius i desitjos.

Judit Vallès
4t ESO A