Era hivern, a fora feia un fred que pelava, estava esperant per entrar dins, esperava perquè obrissin la porta d’entrada. Ara que recordo només em queden 24 dies, tres setmanes i tres dies per marxar d’aquí. La gent és molt maca aquí, i allà també, és un lloc nou, però tot és igual, com sempre no hi ha res diferent.
El fred que fora arrossegava el vent, contrastava amb la calor agradable que des d’una estufa embolicava els nens que jugaven al seu interior.
Quan per fi van obrir la porta tothom va entrar a dins com si fos l’últim dia de classe, era el primer cop que feia tard, no em tornarà a passar em repetia a mi mateix..
La classe… com sempre els nois no eren a dins sinó a fora, al passadís. Ara que em queden un quants dies, vaig pensar de donar-los una mica de llibertat, encara que ells encara no saben que jo d’aquí poc ja no hi seré aquí, però tampoc ho faig per ells sinó per mi, necessito una mica de temps, perquè fa 17 anys que treballo aquí, i ara marxar se’m fa un mica difícil… Què hi farem..
Bon dia -vaig dir-, va, entreu tots, i traieu els llibres.
Trobaré a faltar aquestes classes, els companys, els nois. Roger sempre ha sigut un noi intel·ligent capaç de fer qualsevol cosa, aquest noi arribarà lluny, si segueix així. En canvi en Joan és tot el contrari, li he dit molts cops que treballi, que si no li passarà el mateix que a en Lluís. No sé com s’ho prendran, quan els digui que jo marxaré d’aquí. Crec que seria millor començant dient ”tinc un mala noticia” o potser ”m’agradaria explicar-vos una cosa” o potser no cal que digui res, ells ja ho sabran.
Em vaig quedar en silenci per un moments contemplant les cares de cada un dels nens que també em miraven desconcertats…

Maryam Isthiaq
4t ESO A