Nadia Ghulam. Un nom que hauríem de recordar. Actualment té vint-i-set anys i viu a Badalona. Va néixer a Afganistan, el país que li va donar la vida i li va treure tot el que tenia. Quan tot just tenia vuit anys, una bomba va caure a casa seva. Ella va quedar ferida i,  la seva mare, sense pensar-ho dues vegades va tirar-se sobre d’ella per apagar les flames que li encenien el cos. Va passar molts mesos a l’hospital, mentre el seu pare cuidava del seu germà i la seva mare estava amb ella cada dia, cada hora, cada minut… No se separava d’ella ni un instant. El seu germà va morir poc temps després, una mort ocultada pel seu pare, que amb la falta del seu fill va agafar una malaltia mental.

Quan va estar restablerta del tot va haver de prendre la decisió més important de la seva vida: ser o no ser l’home de la família? Per culpa de les circumstàncies va haver de cobrir-se la cara amb un mocador i posar-se a treballar com un home, ja que les dones no ho podien fer, norma dictada pel regim talibà. Deu anys de la seva vida van ser així, enganyant els seus amics per cobrir la seva verdadera identitat i fent el cor fort per seguir endavant.

Al final, va poder marxar del país i venir a aquí per acabar-se de curar les cremades de la cara, però això no va ser l’únic. Molts mitjans de comunicació volien entrevistar-la, saber la història d’una noia que havia estat capaç de fer-se passar per home, però això,i per als mitjans no n’hi havia prou, i van optar per inventar-se i transformar la veritat. A la Nadia no li va agradar gens i, un dia,  va decidir escriure el llibre de la seva vida, aquell que digues tota la veritat sobre els fets ocorreguts.

Així és com un llibre ple de fets impressionants i impactant va néixer entre les mans de la Nadia i l’Agnès, una periodista que va ajudar-la a poder fer realitat el seu desig.

Deu anys més tard es trobava aquí, al nostre poble de Castellbisbal, explicant-nos la seva vida amb ganes de fer sentir a la gent la veu de la dona i, sobretot, la veu de la pau i d’un món sense armes.