Teodor Fabi Maxim era el pater familias que tot ciutadà de Roma podia somniar. Estimat per la seva dona, respectat pels seus veïns, adorat per les seves filles i temut pels seus esclaus, Teodor era un home fred, observador, autoritari i fidel al seu emperador, Cèsar.
Tots sabíem que l’havíem d’obeir manés el que ens manés, que no podíem discutir sinó volíem ser venuts o maltractats i que, senzillament, havíem de fer que estigués content amb el nostre servei, donant-li sempre la raó i besant-li els peus si calia.
La villae de la família Fabi també era la lira que tots els homes podien desitjar, era prou gran com per perdre-s’hi, acollidora i confortable, però amagava secrets i traïcions a cada racó, darrera de cada columna es respirava aquella olor de mentides que resulta tan repugnant, una pudor encara més forta que el peix que ens feien menjar.
Quan vaig arribar a aquella casa no em van meravellar les seves dimensions, ni les decoracions luxoses i cares, no m’importaven les joies que lluïen totes les dones de la família ni els àpats que els servíem en tots els banquets, en definitiva, no m’impressionava res, no envejava res.
He de confessar que quan vaig arribar per servir a aquella família tenia 20 anys i un esperit rebel que em feia repudiar cada una d’aquelles persones que em feien treballar de sol a sol mentre gaudien dels seus banys d’aigua calenta i bevien el millor vi que havia produït la terra, una terra treballada per persones com jo, esclaus que intentaven sobreviure com rates de claveguera envoltats de riquesa i d’ambició.
Paradoxalment, treballar per la família Fabi va ser el millor que em podia passar en tota la meva vida. No ho oblidaré mai.
En aquesta casa el pater familias vivia amb la seva mare Navia, una dons vella i arrugada tant freda i calculadora com el seu fill, la seva esposa Sabina, una mare tendra i una muller
comprensiva, i les seves tres filles, Clàudia, Júlia i Gaia, els tres tresors de Fabi.
Clàudia era la germana més gran i també la més assenyada, casada amb un ciutadà ric a qui no estimava ni entenia. Vivia una vida hipòcrita per tal de satisfer els desitjos del seu pare, a qui admirava i respectava.
Júlia era la germana mitjana, tot i que força més gran que Gaia. Era una noia ambiciosa però infantil, poderosa però ignorant fins al punt de ser influenciable i vulnerable. Júlia era bonica i semblava enamorada del seu propi pare a qui intentava cridar l’atenció amb la seva bellesa i les qualitats pròpies de la joventut per tal de sentir compliments i rebre joies constantment.
I, finalment, Gaia. Gaia era la germana petita i la més bonica de totes amb diferència. Cridava l’atenció pel seu rostre quasi angelical complementat per una melena daurada i ondulada que li lliscava suaument per aquella esquena de pell tan blanca. Però Gaia no era només una figura bonica, Gaia era diferent de les seves germanes. Gaia era una noia somniadora i lluitadora, amb un esperit lliure que es complementava amb el meu i que s’allunyava totalment de les convencions d’aquella societat frívola i hipòcrita que vivia pels diners i que menyspreava la felicitat i els sentiments. Gaia volia créixer experimentant, volia conèixer, volia estimar, volia somniar, volia volar, volia descobrir i viatjar, volia gaudir i patir, volia cantar i ballar sense pensar en el que podrien dir. Gaia volia viure i no la van deixar.
Gaia va ser l’única que em va mirar com una persona i no com un animal, va ser l’única que es preocupava per portar-nos menjar d’amagat, l’única que em regalava somriures de complicitat, l’única que va confiar en mi, l’única que va perdre la por i va decidir acostar-se’m per saber com em deia i d’on venia.
Al principi, les trobades amb Gaia eren casualitat. Sovint ella sortia al jardí exterior a tocar la lira, inundant tota la villae d’una melodia tan bonica com ella i tan pura que feia que els seus oients no fossin dignes de gaudir-la. Jo, l’escoltava des de la distància, ignorant les meves responsabilitats i desobeint una de les normes principals dels esclaus: no dirigir-se ni tan sols mirar a cap filla de Fabi si no era sota el seu consentiment.
Va ser en aquestes audicions espontànies i esporàdiques quan vaig despertar cert interès en Gaia al veure que valorava i sentia la seva música igual que ella quan la tocava, que podíem mantenir converses sobre qualsevol cosa sense que jo la jutgés, que sabia escoltar-la i entusiasmar-me quan m’explicava els seus somnis i la seva il·lusió per la vida. A partir de llavors, Gaia buscava qualsevol estona, qualsevol moment, per escapar-se dels ulls atents de la seva àvia i de la tafaneria de la seva germana gran per ensenyar-me algun poema que havia llegit, per explicar-me alguna aventura que se li havia acudit o senzillament per parlar d’estupideses sense sentit amagats en algun racó de la cuina.
Gaia i jo ens vam complementar des del primer dia fins l’últim, vam contagiar-nos il·lusió i passió en cada una de les nostres trobades clandestines on em va ensenyar a valorar la poesia i on em va apropar encara més a la música. Parlàvem dels sentiments i d’idees estrambòtiques que, a vegades, ens feien riure de tal manera que ens quedàvem sense respiració.
Gaia es va convertir en les meves ganes de viure i de seguir endavant, tot el que vaig arribar a sentir per ella no es pot traduir en paraules ni en poemes com els que ella em va ensenyar. Gaia feia suportable la pudor d’aquella cuina, la misèria d’aquell cau on ens feien dormir, les exigències de Navia i les tortures de Fabi.
Gaia i jo ens vam enamorar igual o més que aquells poetes que escrivien paraules precioses, ens vam enamorar com crèiem que ningú s’havia enamorat ni s’enamoraria mai, ens vam enamorar com dos ocells dins de dues gàbies separades que somnien volar junts pel cel infinit.
Els mesos van passar amb tanta rapidesa fins que les absències de Gaia van convertir-se en una pertorbació tan gran per a Fabi que va decidir tancar-la al seu dormitori durant tot el dia per reprimir el seu esperit lliure que es burlava de l’autoritat del seu propi pare. Aquest càstig va suposar la pitjor tortura que havia rebut mai: no poder veure-la, no poder sentir la seva veu, no poder estimar-la, no poder abraçar-la, no poder sentir-nos únics en un món de bojos…
A mida que avançaven els dies, la meva tristesa i la meva debilitat s’accentuaven, totes les ganes de viure que havia tingut un dia havien quedat reduïdes a cendra i trepitjades per Fabi, i no podia recuperar-les sense ella.
Gaia i jo no ens vam tornar a veure mai més, però ens vam estimar fins l’últim dia.
Quan agafes un ocell lliure i el tanques dins d’una gàbia per lluir-lo, l’ocell es va fent trist, es va fent lleig… i els ocells tristos no canten. Gaia era un ocell preciós que només cantava quan sentia que podria volar un dia o altre, però quan la van tancar entre quatre parets va convertir-se en l’ocell més trist del món. Però Gaia i jo ens vam estimar fins l’últim dia.
Dins de la gàbia, l’ocell cada vegada canta més fluix i es va fent més petit davant d’unes reixes que se li fan massa grans. Gaia es va anar fent petita al veure les seves il·lusions trencades i els seus somnis esbocinats. Gaia va decidir morir-se perquè no la deixaven viure. Gaia va decidir ser l’ocell que decideix morir-se perquè no el deixen volar.
Però Gaia i jo ens vam estimar fins l’últim dia, perquè em va tocar aquella melodia amb la lira fins el dia en què va decidir deixar-se créixer les ales i volar cap al cel dels àngels. És el lloc on havia d’anar i és el lloc on sé que m’espera i on jo ara em dirigeixo.
Perquè Gaia i jo ens vam estimar fins l’últim dia.
Hèctor
Elvira Feliu Coma
2n Batxillerat A
Guanyadora en la categoria de postobligatòria