P O e T I C

Entre milers de fotos i de vídeos, l’instant que vaig sentir-me’n.

Among thousands of pictures and videos, the very instant I felt it.

Learn more on the Catalan Way here.

…en aquest espai rar i rebel que és APARADOR DE POESIA. Un dépaysement buscat per Pius Morera,  que n’és l’artífex,  quan la veu de Bàrbara Szabó encetava el programa, sense preàmbuls, apropant la versió original hongaresa del poema A rózsa énékét  d’Elizabeth Csicsery-Ronay, que llegiríem després  en versió catalana, acabada de treure del forn aquest mateix dissabte. Budapest a Sant Vicenç en una picada d’ullet… 

El programa avançaria llavors revisitant a contra-corrent poemes de diversos reculls amb el recent La revolta dels silencis , passant per A l’enclusa del cor , Selva interior,  El pont de Karluv … fins al ben llunyà Per poder somiar ,  el primer que em va traduir Bernat Casanava a l’occità. 

Amb gran plaer presentaria després la versió original francesa del bellíssim fragment d’ Esty, el poema que Glorice Weinstein dedicà a la seva mare sefardí, i que en Pius llegiria seguidament en la meva versió catalana .

Jessica Price des de Llandovery, faria parlar de nou en gal·lès a la musa de Dylan Thomas en el poema de Menna Elfyn, perfumant les ones abans que en llegís la versió catalana.

Poemes d’autors estrangers que he versionat en català i versions originals de poemes meus que m’han traduït en diverses llengües: l’esclat de les llengües en estreta complicitat, que podeu escoltar aquí.  

Gràcies, Pius, per haver-nos reunit!

 

I l’he deixat avui al Tibidabo, en nom de tots els membres de la família, ara que  el somni dels nostres avis és cada vegada més a prop, gairebé a tocar. És sota el baix relleu de bronze d’Àngel Tarrac que commemorava com, des de Ràdio Barcelona, el 14 d’abril de 1931 el president de la Generalitat, Francesc Macià, va anunciar al món la proclamació de la República Catalana.

Si cliqueu aquí podreu veure la notícia del Singular Digital i la fotografia reproduïda dels negatius del Fons Argelers, on s’explica que van ser fetes per un fotògraf soldat que va fugir durant la Retirada, i que la Comissió de la Dignitat amb les aportacions econòmiques de 54 persones i, Ara Llibres i Sàpiens Publicacions ha adquirit fa poc.

 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=FXl6hu6VT7s[/youtube]

 

El dia de la pàtria basca. Ocasió perfecta per recomanar-vos la sèrie documental EUSKARA JENDEA que he tingut el plaer de subtitular al català.  Gaudiu-ne!

 

 

 

 

Vaig obrir un nou bloc, VERSIONS RECÍPROQUES al solstici d’hivern, perquè volia publicar-hi en línia textos d’autors estrangers propers, i  en tenia ja uns quants al cap. Ara m’adono que és l’hàbitat adequat per a la idea de “traduir-nos mútuament” que llançà en petit comité Thierry Offre, president del Pen Club occità, a la Conferència del Magyar Pen Club a Budapest d’aquesta tardor.

.

L’he iniciat amb “Tot ensenyant gal·lès a la musa de Dylan Thomas” de Menna Elfyn, una de les autores gal·leses contemporànies més conegudes i més traduïdes. (Podeu llegir-ne la biografia clicant aquí.) Ens vam trobar el llunyà 1995 a Barcelona, als actes Wales in Catalonia organitzats conjuntament pel Departament de Cultura i el British Council on totes dues vam ser convidades. Arran d’aquell encontre, m’envià el seu deliciós poemari bilingüe gal·lès/anglès Eucalyptus.

.

 Anys després, la vaig retrobar poèticament al tube londinenc, en el llibret Poems on the Underground, que publicà el Transport for London la primavera de 2009. Aquest Nadal algú molt especial m’ha regalat Perffaith Nam, una selecció de poemes de 1995-2007. Just el que em mancava. Mentre agraeixo la mà que me l’ha fet arribar amb tant d’encert, confio que les versions al català no pertorbin gaire l’original.

 Gràcies, Ricard!

.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

Anys d’occitanisme i fins ahir no me’n vaig assabentar. “T’en vau dire una autra…” m’anunciaven els amics d’Alès, en un occità tan clar com la ciutat de Nîmes on ens trobàvem. Per sort, la Viquipèdia ja recull el que jo fins ahir ignorava. Si feu clic aquí en tindreu una informació ben extensa en català i, un cop obert, veureu que hi és igualment en brezhoneg. Uns resilients, de primera línia, també, els bretons! Als occitans, tot i que hi tenen un gran nombre d’entrades, els manca aquesta. Jacmelina, Yannick,… l’hi haureu d’afegir ;-)!

La Universitat Occitana d’Estiu homenatjava l’Enric Garriga-Trullols, fundador del Cercle d’Agermanament Occitano-Català, recentment desaparegut i em demanaven de llegir el text occità de remercejament. Un plaer poder participar en aquell acte emotiu que recordava, en una retrospectiva presentació de Jòrdi Peladan, a qui va entendre des dels inicis que les nostres llengües tenien idèntic ADN. Més enllà de consideracions filològiques, feu un exercici a l’atzar: trieu tres paraules i busqueu-les al diccionari bilingüe català-occità. Us facilitarà una rècula de sinònims! Em direu que no tot és el lèxic, que també hi ha la sintaxi: és cert. I segles d’esquarterament físic i psicològic de tots dos pobles… Recordeu l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Aribau? “En llemosí sonà lo meu primer vagit”. Amb la perspectiva actual em costa pensar que fos un encert el divorci filològic de les nostres parles. Caldrà revisar de nou el periode històric de la Renaixença?

Pas obligat a la librarià amb sorpresa: Pasaia. Un indret que em du el dolç record de l’estada a Hugoenea, la Casa de l’escriptor, l’estiu de 2009. Un autor, Sèrgi Javaloyès,  que vaig conèixer a Pau a final dels vuitanta. Un llibre intens en el fons i deliciós en la forma: “Qu’ès lo men princi deus linçòus !“ . Aquí la poeta que m’habita es fon…

L’endemà, cal dir que vaig trobar la ciutat, la vila dei reborsiers, més lluminosa que mai. Interessant concepte aquest de “reborsier” amb què es titlla els ciutadans de Nîmes! Sempre a punt de refusar allò que se’ls imposa per un arrelament visceral al seu lliure albir, segons m’expliquen els amics. Concepte gens negatiu, m’aclareixen tot seguit amb un ben lícit orgull! El mateix amb què persisteixen a fer tres petons a les galtes en comptes de dos. Endevineu per què? Us deixo rumiar una estona mentre arribem al Carré d’Art, el Museu d’Art Contemporani construït per Norman Foster, davant la façana del qual es reflecteix l’Ostal Carrat. És a non pas mancar, “a must” com ara diuen els francesos, emprant un vocable anglès. Fins al 16 de setembre podreu gaudir d’una impressionant exposició dedicada a la fotògrafa americana Vera Lutter (Té, Luter! Casualitat en un país castigat per ser a la vegada occità i protestant?). Això em fa pensar que, en un proper viatge, vull tornar al Museu del Desert on s’exposen les barbaries comeses des de Lluís XIV. Després d’Auschwitz és el més m’ha encongit el cor. Però el record de l’impacte dolorós d’aquella visita feta amb els mateixos amics s’apaivaga a l’instant:  la musclada amb vi rosat i el gelat de nogat davant les Arenes m’endolceixen ben aviat els pensaments. La conversa s’enlaira llavors en clau de futurs: ells ens veuen ja independents mentre somien el seu propi estel. De nou, Occitània ens recorda amb quina força existim: les nostres llengües espeteguen encara amb força sota un cel color denim…

Tian’anmen. Collage. Josep M. Esteve. Fotopoemes. Memòria 9/68

Us parlaria de l’Exposició a la llibreria-cafeteria Sahiri, rere la Llotja de València –calidesa i reflexions sobre l’àmbit català i sobre el món, acompanyades de la picadeta singular del local i d’un vinet juganer–, si no temés que em responguéssiu que aquest ambient de “compromís”  no és gens representatiu de la realitat valenciana…

Tinc la temptació de llegir-vos la ciutat a l’inrevés, pensant en tots els “llençols” que al Principat  hem perdut en les nostres particularíssimes “bugades lingüístiques”, i que a València es conserven intactes. Personalitzo voluntàriament per tal de no ferir ningú, però si només conegués el meu parlar, no sabria diferenciar fonèticament la b de la v, em sentiria  incapaç de destriar entre açò i això, i no podria emprar el passat simple sense rubor per alternar-lo amb el repetitiu perifràstic. (M’estalvio comentar les giragonses filològiques que hem de fer per explicar la transformació del li en hi, quan hauria estat més fàcil recuperar les formes li + el/la/els/les, on tot quadra perfectament). Tot i ser fidel a la meva variant dialectal, no deixen d’encisar-me les li les i els perfets en í, pronunciats amb la més gran  naturalitat, sota la Porta de Quart.

Intueixo alguns comentaris per sota del nas. És cert: continuo el retrat dels “compromesos”. Faré doncs un esforç per distanciar-me’n i rebobinaré la meva estada valenciana fins a l’inici: l’arribada de divendres a les 14: 12. Una veu d’inconfusible sonoritat m’informa que el tren acaba d’entrar en una ciutat que té llengua pròpia: ho sé perquè l’empra l’altaveu de l’estació en primer terme. Estricte compliment d’una normativa? Exactament la que somien  instaurar algun dia tantes nacions sense estat a Europa i al món.

A ningú no se li escapa, tanmateix, que la llei no té jurisdicció en l’àmbit privat. I a fora sento joves i grans conversant en aquesta mateixa llengua espontàniament. Intueixo que continueu tenint motius per dubtar de l’exactitud del meu relat. Podrien ser de més al nord -penseu-, de més amunt de la Sénia. Uns pronoms febles més enllà, però, un „li la done“ impecable demostra que són valencians. Compte: no dic que tothom parli la llengua. Dic que s’hi expressen amb una naturalitat, amb una correcció notable i que no abaixen la veu. Dic que no cal parar l’orella a la recerca de romanalles filològiques perquè la parla valenciana ve a tu, fresca, a voltes, esponerosa… Segurament argumentareu que en ser al voltant de l’estació es tracta de gent dels pobles de l’entorn. M’esteu reconeixent llavors que és la llengua habitual de les localitats més petites? I com és que sortint de l’estació puc comunicar-m’hi sense problemes? I qui ha convençut als nouvinguts africans d’esmerçar esforços a aprendre-la?

Permeteu-me que, mentre elaboreu contraarguments, faci referència a un record familiar que de primer us pot semblar que hi té poc a veure. Em refereixo als diàlegs entre la meva àvia i la seva germana, filles totes dues dels mateixos progenitors. Quan refeien per als néts el retrat dels besavis, les converses solien acabar totes amb un: „Vols dir que tenim els mateixos pares?“ –que etzibava la més sorneguera a l’altra. El dubte, si bé no tenia base genètica, era humanament fonamentat. Els mateixos pares, sí, però no pas els mateixos ulls, vet-ho aquí. I gràcies a les seves mirades diverses, ens en vam fer una imatge molt més acurada els besnéts.

Per això, ara, us demano que no tan sols dubteu de si vosaltres i jo tenim a la mateixa València. Poseu també en quarentena totes les valències que us contin i aneu a veure la ciutat amb els vostres ulls perquè la visita s’ho val. La “vostra” València és la peça del trencaclosques que ens manca per a tenir una imatge cada cop més veraç del nostre espai cultural i lingüístic. Compartir-la, lluny de crear dissenció, completa el relat cultural comú.

 

 

 

 

Acabo de llegir al PUNT-AVUI d’ahir, en un article de José M. Murià que us recomano, que en la diada de Sant Jordi de Mèxic d’enguany, la novel.la guanyadora ha estat  Dràcula, de la qual sóc traductora al català.

Més enllà de l’encàrrec, com a autora novella que era, hi vaig descobrir un habilíssim  narrador que aconseguia crear un estil epistolar propi engalzant cartes, dietaris i enregistraments transcrits en un trencaclosques invisible, sense fissures… Que el lector no percebi tota la tramoia tècnica que sosté el text, i es deixi endur per les onades d’emoció que traspua la prosa, és mèrit tan sols dels grans escriptors. Un plaer, de veres.

Ara n’és un altre veure que després dels 115 anys de la seva publicació, des de Mèxic continuen aclamant-te, Bram!