Entre xemeneies…

Necessitava trepitjar tots els racons visitables del Palau Güell… M’hi va acompanyar l’amiga del gran viatge juvenil per excel·lència: Europa amb l’Interrail (quina descoberta!), que és qui signa aquestes fotos…

 

Aquí em teniu: entre xemeneies… en plena primavera…

Em poso una estona a l’ombra. El relat més llarg serà per a l’estiu… Us el prometo des d’aquí dalt 😉

 

(C) Fotos: Montse Lahoz - Fetes 10/04/2019

Fins a la propera, Vicent!

Vicent, en essència pura

“Fins a la propera, Vicent, Isabel… ” aquesta era la fórmula amb què ens acomiadàvem a Prada, on ens vam conèixer, a València o a Barcelona, els nostres tres indrets comuns de referència. Ho fèiem confiant en el poder de les paraules de crear realitats, com si la llengua que estimem ens assegurés que hi hauria sempre “una propera” volta…

Sabia per la Sabel, –ahir li deia que ja he entès per què el Vicent l’anomenava així– que el final era proper, però absurdament esperava que l’atzar, el destí, o el “Gran guardagulles del món” decidís canviar el rumb dels esdeveniments i la notícia fatal no acabés d’arribar mai… (Pur egoisme!). El Vicent ens va deixar ahir al vespre com em comunicava la Sabel amb una serenor, amb una delicadesa que els que coneixien la parella hauran sentit… I amb les seves paraules la notícia, la tristesa per la pèrdua de l’amic, era menys tristesa… Els grans homes no volen grans dones al darrere, les somnien al costat…

I els records dels bellíssims moments compartits es revolten i s’amunteguen a la taula d’avui, fent-se presents, fent-se futurs i esdevenint inoblidables… Llargues converses tenint ben a prop aquell somriure a cops irònic, sempre tendre, tan seu. Un somriure d’algú que ha conegut els nostres “grans”, dels anys setanta ençà, i que ha triat quedar-se amb el millor de cadascun, relativitzant les petites misèries amb el gest compassiu de la comprensió, del respecte sempre…

Algú traçarà aquests dies el seu recorregut vital, el seu compromís amb el país, “amb la pàtria completa” dels Països Catalans, fins i tot més enllà dels límits lingüístics…(No puc oblidar la seva mirada oberta als pobles castellano-parlants, tan valencians en els costums… ). Em quedo amb l’home, el seu tracte exquisit, un sentit del “tenir cura” enllà del comú en el seu gènere, i que jo només veig en el meu pare. I potser per això m’ha vingut a la memòria el bellíssim “Full fathom five” del cant d’Ariel de la Tempesta de Shakespeare, que Miquel Desclot traduí brillantment, i que més d’un cop he enviat a amics que han perduts el pare o la mare, canviant en conseqüència una lletra al primer vers:

Al fons del freu ton pare jeu;
dels ossos seus se’n fa corall,
dels ulls, les perles del nimfeu;
però el seu cos no passa avall,
que muda per l’obrar del mar
en un tresor luxós i rar.

Però ara que ja són els companys els qui ens deixen, el poema d’Antoni Prats, que m’envià l’Elija Lutze no fa gaire, per recordar la pèrdua de massa jove, de la seva mare i em va semblar bellíssim també:

El pes del món

El pes del món
pot esclafar
el cor de l’home.

El pes de l’home,
pot esclafar el cor del món…?

Una fiblada certa:
el pes del cor
pot esclafar el món de l’home.

Antoni Prats Gràcia

Vora el silenci, 7 i Mig, 1999

I encara un tercer, que deixo en una bellíssima versió italiana. La veu d’una dona que ha perdut qui estima, la teva veu, Sabel…

Uno di due

Nella mia mente vivi tu
Il mio corpo è la tua dimora
Coi miei occhi vedi la primavera
E il rosso castagno ancora. .
Sul fiume di ogni giorno
Affiori
Dalla collina mi sovrasti
Con ogni sole.
Ho mani
Dieci dita e piedi agili
Ti avvicini
Non ti afferro.
Dovete vedere in me
Uno di due
E dietro le mie parole
Ascoltare senza respiro
L’altra voce.
Dovete vedere come la mia ferita
Comincia ad avvampare
Quando arriva l’onda
L’odor di conchiglia dei porti
Quando nel bosco di faggi risuona
Il canto di maggio di uccelli invisibile

Marie Luise von Kaschnitz

Trad. Marco Serio

I jo, que feia molt de temps que no escrivia cap ratlla en aquest blog personal, dispersa en altres espais virtuals i en paper, he sentit de nou la necessitat de tornar aquí, en aquest espai que és només obert als amics del món real, els que conec personalment: pudor, prudència, o tots dos alhora…però el tinc tancat als cercadors i, tal com consta “tan sols aquells que tenen l’enllaç hi poden accedir”. Deia un expert en ciberseguretat que hauríem de tenir a la xarxa una conducta equivalent a la que tenim al món real. Aquest text, aquests versos, són per als qui l’han conegut, que l’han d’haver estimat irremeiablement.

Retorn al Món Real més estimulant..

Trudeau - Au revoir

 

 

 

 

 

Començaré a parlar-vos-en a partir de la darrera instantània captada en el moment del comiat. Érem al Punt de Trobada de l’Aeroport Pierre Elliott Trudeau. Hi volia capturar l’”Au revoir” que es veu al pirulí perquè  confio que la dita francesa del “Jamais deux sans trois” m’empenyi ben aviat a tornar-hi una tercera vegada. En aquest segon cop, l’excusa me l’havia donada el Congrés de les Humanitats 2015 que se celebrava a la Universitat d’Ottawa on hi presentava una comunicació. La coartada, el fet que anar-hi des del YUL representés un estalvi substancial de diners i de temps. Reblar-ho amb una entrevista a l’editorial quebequesa que s’interessa per publicar-me acabava d’enquadrar –arrodonint-la alhora– l’avinentesa del viatge.

Ha estat un retrobament llargament desitjat i n’he tornat amb un seguit de lliçons –picades d’ullet o de crestes, segons el cas– que a Mont-real et donen de franc i unes quantes instantànies furtives que els he “robat”. Us aviso que no són imatges d’una bellesa particular, tan sols il·lustracions clarificadores. N’he triades quatre: de la quotidianitat més prosaïca a l’èpica més pregona.

1. CLASSE DE BIOLOGIA AMB RECOMANACiÓ IMPLÍCITA

No fa gaire, una col·lega biòloga es preguntava (retòrica i questionament alhora) com s’ho feien els pares de sexe masculí per canviar els nadons als locals públics, atès que -si més no a Barcelona- els canviadors són als lavabos de les dones.

Val a dir que la solució quebequesa la vaig descobrir per atzar (“Le hasard fait bien les choses…”). Buscàvem un lloc on menjar i de sobte ens vam trobar davant  l’UQÀM, en concret, la facultat de biologia. Qui podia resistir-s’hi? Moderna, funcional i neta com una patena. A la cafeteria, l‘ambient era distès i les menges prou gustoses i a preus assequibles. Un regle de “paradetes self-services” on es podia comprar una mica de tot i assaborir-ho després a les múltiples taules rodones que rebien llum de l’exterior, tot i que l’espai fos una mica per sota del “rez-de-chaussée”.

Com que no crec pas la cafeteria de la Facultat de biologia surti a les guies turístiques, prengueu-vos-ho com una recomanació implícita si voleu dinar bé i estalviar-vos la propina (el 15% és l’habitual quan hi ha cambrers que us serveixen!). Però us havia dut fins aquí per resoldre la pregunta de l’inici sobre canvi de bolquers i gènere del progenitor, oi? Doncs bé, un cop tingueu el pap ple, què millor que buidar-lo ens els paritaris lavabos de la “facu”? Si sou de gènere masculí i hi aneu amb un nadó, ja no teniu excusa 😉

mares nadons IMG_20150602_105424_577

 

 

 IMG_20150602_105417_052

 

2. PLAFONS D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA AL CARRER

No us ho he dit abans, però la Facultat de Biologia és a la parada de metro Berri-UQÀM.  Sí, sí:“berri”! Si sou tafaners de mena, aquest “berri” us ha de picar la curiositat. Perquè no es tracta de cap influència anglesa, no hi ha cap “very” de per mig pronunciat estrafent fricativa en oclusiva i fent rodolar la r a la francesa després. Hi ha la teoria que porta el nom en record de Simon Despres dit “Le Berri”,del qual només se sap que morí en mans dels iroquesos el segle XVII. Tot i que em sembla un carrer massa important per un individu amb tan poc currículum, la compro. Però aquest malnom continua essent igual de sospitosament poc francès. Sabíeu que els pobladors autòctons que al segle XVI reberen a Jacques Cartier, -que per cert es deia Jakez Kartier i era bretó-, se li adreçaren amb les paraules  basques “askide” (amic) i “ania” (germà) del pidgin que havien creat amb els primers blancs amb qui van tenir contacte? Doncs això, que “berri” en euskara vol dir “nou”…

Si bé la informació anterior cal cercar-la als llibres, d’altres, de molt més contemporànies són explicitades en uns grans plafons collats a les parets a nivell dels ulls, o bé alçats. Fan referència a la història recent de Mont-real que comparteixen amb el nadiu i el foraster. Ja sé que em direu que a Perpinyà n’hi de molt encertats al centre històric, però trobo que es refereixen a fets massa reculats en el temps.

A Mont-real en vaig fotografiar un parell. L’un, perquè mostrava fotos de l’indret –El carrer dels Pins– en diversos períodes històrics; l’altre, molt més recent, perquè retia homenatge a  Sam Steinberg, anglòfon d’orígen hongarès que es negà a fer el joc a Ottawa l’any 1977, malgrat els piquets que el pressionaven a desafiar la llei 101 que feia obligatòria la retolació unilingue en francès als establiments comercials. Al plafó, hi podeu veure els manifestants anglòfons davant dels seus supermercats i l’article del diari titulat “El que Steinberg significà per al Quebec”, l’agraïment col·lectiu en el moment de la seva mort esdevinguda l’any 1978.

Steinberg IMG_20150603_160340_088

.I per als que encara creuen que el bilingüisme assegura la pervivència d’una llengua més feble davant de la més forta –amb francophonie o sense!- escolteu el que Dany Laferrière, el flamant nou membre de l’Académie française, haitià de naixement i quebequès d’adopció, deia en la seva allocució ara fa uns dies:

“ cette langue ne perdurera que si elle est parlée par un assez grand nombre de gens”.

Creieu de veritat que si el francès al Quebec ha necessitat una llei 101 “d’unilinguisme”, nosaltres, som més eixerits i podem fer perviure la nostra al costat de l’espanyola en un estat –per nou que sigui!– que no deixi clar que sí que en tenim dues de llengües pròpies, però són la CATALANA i l’OCCITANA?

Per cert, de passada us recomano de llegir l’allocució sencera. Lluny de tot encarcarament “academicista”, llisca entre els evocacions personals en homenatge al seu predecessor i les històriques: el cor i l’erudició en sublim exquisidesa.

 3. UNA INTRODUCCIÓ A LA TRADUCTOLOGIA

Els temes de les lliçons apreses al Quebec haureu vist que s’encavalquen i m’allargaria massa si ara entrés en totes les de caire filològic. Sapigueu tan sols que a la “Confederació-que-només-l’és-de-nom” (i.e. la de Canadà) la majoria d’anuncis s’han de canviar perquè “passin” als espais francòfons. D’antuvi, els quebequesos prefereixen compartir el lleure amb els estatunidencs (s’ha acceptat ja la paraula?) amb els qui tenen una relació de bon veinatge, més que no pas amb els anglòfons de Toronto o d’Ottawa per qui se senten menyspreats tan bon punt l’accent quebequès els és descobert. Us sona d’alguna cosa? D’aquí que no em pogués estar de capturar aquest cartell prop de Sainte Catherine.  Vegeu com es versiona en francès una  campanya d’àmbit confederal contra l’esclerosi:

parfaitement bilingue.

.

.

.

.

Curiosament en aquestes latituds “parfaitement bilingue” equival a “fluent in both English and French”. Tota una lliçó de traducció de franc! Els mots poden ser insconscients, però mai no són innocents. Sobretot si recordeu el pòsit que té la paraula “bilingue” al Quebec… Un avís per a navegants en el mar de les llengües d’avui i de demà.

4. UNA LLIÇÓ MAGISTRAL D’ÈTICA, DE VIDA…

je me souviensIMG_20150602_155114_368

.

.

.

.

Vaig preguntar a què es referia concretament el lema “Je me souviens” que apareix a la matrícula de tots els vehicles al Quebec. Em quedo amb l’explicació que més m’ha convençut:  

“Oui, nous nous souvenons. Nous nous souvenons du passé et de ses leçons, du passé et de ses malheurs, du passé et de ses gloires”.

Certament, el record de França no és ni nostàlgic ni mancat de crítica en passat i en present. De vegades fins i tot és un punt sorneguer com quan es riuen de com els agrada als francesos utilitzar paraules angleses per fer-se els “branchés”, mentre ells fa anys que piquen pedra i resisteixen els embats dels anglòfons. I se m’acut –i aquí canvio radicalment el to– que el paradigma de l’home que ha representat aquesta actitud madura és Jacques Parizeau. L’atzar me’l va fer descobrir durant l’entrevista que reemeteren el dia de la seva mort, que s’esdevingué precisament -malhaurada sort- mentre jo era a la seva ciutat.

Vaig seguir el programa amb un interès i una solemnitat particulars. Contenia, al meu entendre, la darrera classe magistral de l’home íntegre que va ser. Des de la dignitat que li va valdre ser reconegut pels presidents francesos com a igual, fins a un coneixement del “Món Real” amb el qual jugava en el títol del present article. Un coneixement que li permetia, perdoneu-me l’expressió, repartir uns quants “clatellots” particulars als empresaris per no modernitzar les eines de producció i uns quants de genèrics als panxacontents per haver-se relaxat en la lluita per la sobirania nacional.

I, entremig, un consell: emfasitzar el coneixement de la història i la geografia en l’educació dels més joves, que eixamplaria la mirada col·lectiva en el temps i en l’espai, i donaria als quebequesos perspectiva sobre què els està passant i com avançar. En paral·lel, Parizeau ho aprofitaria per fer una lloança desacomplexada cap a les noves generacions que coneixia bé de les seves xerrades a les universitats d’aquests darrers temps:

“Els joves són col·lectivament ambiciosos. No són, –permetim que li ho digui– uns loosers, uns perdedors. Són una bufetada a la cara de les generacions precedents. Ho trobo apassionant.”

Petita venjança de l’avi que ja està de tornada de tot? Ho seria si ell mateix no acceptés com a imprescindible la política malgrat que s’hagi de fer en “un oceà d’ulls de poll” on les relacions interpersonals són extremadament difícils.

“Si volem canviar les coses cal fer política.”

I el seu balanç vital personal formulat amb una escruixidora humilitat, des d’una franca simplicitat:

“Hauria volgut guanyar. Aconseguir la sobirania del Quebec era l’única raó per la qual jo havia entrat en política. Vaig errar el tret. Hauria volgut ser el primer ministre que té èxit, que assoleix el seu objectiu”.

                                                       (Un Moisès abatut, però en pau amb ell mateix.)

I en aquest punt no em vaig poder estar d’anar a cercar el vídeo del 1995, quan davant d’una derrota 49,4 sobre 50,6 en el referèndum sobre la independència, afirmava, convençut: “Amics meus hem perdut, però no pas per gaire […] un petit marge d’uns quants milers de vots”. I, abans de complir amb la seva paraula i deixar el càrrec, una consigna a no defallir:

“I ara què fem?” “Doncs recomencem!” “El nostre país, l’aconseguirem!”.

Potser l’arribada d’aquesta nova generació de la qual lloava, esperançat, l’empenta, provocarà el retorn del seu fill polític Jean-Martin Aussant, economista com ell, que curiosament estudià un temps a l’Autònoma de Barcelona. Antic militant del partit quebequès, havia creat amb el suport de Parizeau el nou partit option nationale. Decebut al seu torn de la deriva panxacontenta del país aquesta darrers temps, feia poc més d’un any que havia deixat la política i havia reprès la seva feina a la companyia de Londres on treballava anteriorment. Profundament emocionat, durants els funerals d’estat retuts a Parizeau, Aussant pronunciava un discurs que segurament haurà sacsejat el país en més d’un sentit. A la lloança tradicionalment compartida dels dos grans líders quebequesos “Levesque va donar al Québec una ànima i Parizeau una economia”, hi contraposava la seva que transcric directament:

“Parizeau possédait aussi une combinaison improbable en ce qu’il était un homme de chiffres qui a du coeur”

Aussant dixit. Tan de bo l’economista que tenim ara al capdavant del nostre país, a més de compartir amb Parizeau una dicció francesa excel·lent, compti amb semblants qualitats.

Jacques_Parizeau1

 
.Jacques Parizeau (1930-2015)

Per accedir a més informació cliqueu aquí.

.

Davant la commoció, la resposta en òc

EN FRANÇAIS

La lectura del  comunicat del Partit Occità, emès el 7 de gener, arran dels primers actes de barbàrie comesos recentment a París, és particularment pertinent avui, davant la commoció. Us suggereixo que llegiu l’original en òc, previ a la versió catalana que us adjunto al final. Abans, però -perdoneu que escombri cap a casa- voldria esmentar dos poemes.

Ricard Pérez em recordava precisament ahir uns versos de “La cançó dels Invadits” d’ Apel·les Mestres, coneguda popularment com “No passareu”, prova del sostingut compromís que li valgué la Legió d’Honor francesa. Escrits l’any 1915 arran de la invasió de Bèlgica pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial, aquests versos foren represos pels republicans catalans, durant la Guerra Civil:

No passareu, i si passeu

serà damunt d’un clap de cendres;

les nostres vides les prendreu;

nostre esperit no l’heu de prendre.

Mes no serà per més que feu, no passareu.

 

Un correu de la Glorice Weinstein m’ha recordat un altre poema del pastor protestant Martin Niemöller, erròniament atribuït a Brecht, també prou conegut, que cal reproduir sencer:

 

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

I ara el comunicat que us anunciava a l’inici: primer en òc i després en català.

__________________

NON DEISHARAM PAS PASSAR

AQUERA IDEOLOGIA DESTRUCTORA

partit occitan

 

.

 

De : « Tuatz-los tots e Diu coneisherà los sons ! »*, en passar peus qui teorizan sus ua pretenduda raça superiora entà temptar d’eliminar un pòble, per n’arribar aus qui creden de vengar lo lor profèta e qui pensan d’estar la man de Diu en tuar jornalistas, que’ns dan un sol messatge : lo de l’intolerància e de l’òdi. Arren qui sia de Diu en tot aquò, arren que sia superior, mes sonque un mespretz immense per las femnas e los òmis qui pòblan aquesta Tèrra, ua immensa misèria intellectuau.

Çò qui s’ei debanat a París qu’ei ua resurgéncia de las ideologias mei destructoras qui’s poscan produsir, e que viven enqüèra, esconudas en l’escuranha.

Çò qui s’ei debanat qu’ei l’expression de la conviccion de quauques uns que poderén har carar l’aute, lo qui non pensa pas com eths, per la violéncia e las armas.

Que s’enganan, qu’ac sabem tots, mes que’us ac cau díser un còp de mei e e’us ac tornar díser. Non ganharàn pas ! Non deisharam pas un préner lo mendre poç deu terrenh de la democracia e de la nosta libertat. Ne’ns deisharam pas tanpauc gahar per l’in.hèrn de la suspicion e deu reget de l’aute en loquau aqueth hòus nos volerén har càder.

Shens libertat d’expression non i pas de libertat de creacion, pas de libertat de pensar, e pas de libertat de créder o de non pas créder tanpauc.

Lo Partit occitan que’s clina devant totas las victimas d’aqueth massacre, jornalistas, dessinators, policièrs e s’associa a totas las manifestacions qui haràn mustra de l’unitat de tots los democratas fàcia au perilh qui representa l’intolerància, enqüèra mei quan ei armada e quan la pòrtan au son paroxisme.

______________________________________________________________________________________________________________________________

NO DEIXAREM PAS PASSAR

AQUESTA IDEOLOGIA DESTRUCTORA

 

Del « Mateu-los tots ! Déu reconeixerà els seus ! »* passant pels que teoritzen sobre una pretesa raça superior per intentar anihilar un poble, fins arribar als qui creuen venjar el profeta i ser la mà de Déu assassinant periodistes, tan sols ens fan arribar un únic missatge: el de l’odi i la intolerància. No hi ha res de diví en tot això, res de superior, tan sols un immens menyspreu envers les dones i els homes que habiten aquesta Terra, una immensa misèria intel·lectual.

El s’ha esdevingut a París és un ressorgiment de les ideologies més destructores que es puguin produir i que perviuen encara arraulides a l’ombra. El que s’ha esdevingut és l’expressió de la convicció que tenen alguns que poden fer callar l’altre, el qui no pensa com ells, per la violència i les armes.

 S’equivoquen, ho sabem tots, però cal dir-los-hi un cop més, tornar-los-hi a dir. No guanyaran pas! No els cedirem ni un centímetre del terreny de la democràcia i de la nostra llibertat. No ens deixarem pas tampoc xuclar per l’infern de la sospita i del rebuig de l’altre en el qual aquests forassenyats voldrien veure’ns caure.

 Sense llibertat d’expressió no hi ha llibertat de creació, no hi ha llibertat de pensament, ja no hi ha llibertat de creure o no creure.

El partit occità s’inclina  davant totes les víctimes d’aquesta massacre, periodistes, dibuixants, policies, i s’uneix a totes les manifestacions que mostraran la unitat dels demòcrates en front dels perills que representa la intolerància, encara més quan aquesta va armada i, per tant, és portada al paroxisme.

[1] Frase atribuïda a Arnau Amalric, llegat del papa i arquebisbe de Narbona, durant la croada contra els càtars.

  occitània

De Gdansk a Berlín

IMG_20140919_143530_370

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Exposició: “1939. L’anihilament de Polònia.”, amb la porta de Brandenburg al fons, en l’antiga part est de la ciutat de Berlín, setembre 2014.

Tornava a Polònia 25 anys després. (Fa vertígen només d’escriure-ho…) i vaig trobar el país molt més resplendent, sense que els polonesos hagin perdut ni una engruna d’amabilitat en el seu particular procés cap a l’economia de mercat. La subjectivitat, ara i abans totals, parlem sempre de la fira segons ens va…

De la Conferència “Memory: forgetting and Creating” només puc dir que l’obertura d’esperit dels organitzadors en va fer una trobada d’un gran interès acadèmic i humà. Hi havia des dels neurocientífics investigadors de la ment humana, fins a historiadors i escriptors, passant per pedagogs, psicòlegs i sociòlegs. La flexibilitat i el desig de fer tot temps fàcil l’engranatge és també un punt a valorar molt positivament. En vaig marxar amb una demanda a les universitats organitzadores de Polònia i Canadà, de més trobades tan genuinament pluridisciplinars com aquella. A la ciutat la vaig abandonar amb el millor regust al llavis: el d’un darrer cafè a l’Hotel Dom Muzyka, antiga escola de música que en serva tot l’encant, i la sorpresa que no me’l volguessin cobrar. El plaer de complaure els visitants, que tot ho amara.

Deixava Gdansk per Varsòvia, i la Conferència per una trobada amb el Pen Club Polonès que té la seu vora el palau Reial, on ara regnen cafès i restaurants, i que bullia com mai en aquesta càlida fi de setembre. Aquella gatzara suau contrastava amb el circumspecte posat amb el qual alguns membres del Pen m’alertaven del perill rus: “Ja han caigut els ucraïnesos, seguiran les repúbliques bàltiques i després d’elles ens toca el torn a nosaltres.” M’advertien que les estratègies assimiladores passaven per convertir la llengua ucraïnesa en un dialecte i m’animàven a organitzar des de Catalunya un cicle poètic dedicat a Ucraïna, com el que ells acabaven de muntar. Em donaven idees que mostraven un prou bon coneixement de la nostra realitat: “Oi que teniu un Festival de Poesia a Barcelona? Doncs seria una bona ocasió…” S’oferien a donar-me contactes i adreces. Una proposta que em toca particularment i que em plauria molt d’endegar.

Poznán fou la gran descoberta. Un centre històric amb uns edificis de tons suaus perfectament conjuntats que van en gradació de noblesa decreixent a mesura que ens allunyem de la pletòrica plaça vella. Descobrir-los conversant relaxadament en català de la mà de la Barbara, professora polonesa i estudiosa de Mercè Rodoreda i en Xavi col·lega seu de la Universitat, arribat d’Almacelles ara fa set anys, constituí un plaer gairebé tan saborós com els dels pastissos polonesos que tastarem en aquell jardí secret on acabaren les nostres passes. Disquisicions literàries i lingüístiques que ens dugueren a un intent d’escatir per què als catalans ens han acabat anomenant “polacos”.

Dins del context del viatge, Breslau/Wroclaw és capítol a part. L’acollida càlida de l’escriptora i dramaturga amiga Lídia Amejko i les converses intenses sobre els nostres països, sobre les nostres comunes febleses personals i històriques. I, finalment, la lectura-col·loqui organitzada pel Centre Cultural Zamek a la llibreria hispànica de la ciutat, al voltant d’un tema espinós que vam desgranar en un ambient de total complicitat: “Escriure en una llengua minoritària: una dissort o una benedicció?”. Pinzellades de textos, traduïts per Marta Minkiewicz, professora de la Universitat de Wroclaw, portaven a un bescanvi de papers constant. L’acte acabaria en petit comitè amb un barceloní i un cubà amb qui assajarem d’entendre els motius pels quals l’independentisme ha crescut en àmbits que li eren allunyats fins fa uns anys. Confio no ser indiscreta si em quedo amb una frase d’aquest darrer: “El meu pare, que mai ha dit una paraula en català en sa vida, no tan sols va anar a la manifestació de l’11 de setembre, sinó que pensa votar per la independència!”. La vetllada acabava amb un regal preciós: l’obra de Wislawa Szymborska en edició bilingüe. Una de les Balsàmiques em picava de nou l’ullet inesperadament…

I arribaria de nou a Berlín uns dies més tard. Tornar-hi era per a mi acudir a una cita furtiva amb un antic amant a qui mai no he pogut oblidar. El temps havia passat, però no pas els sentiments: intactes, a desgrat dels cinc llustres transcorreguts. Vaig resseguir tots els racons coneguts i en el lloc de la nostàlgia m’envaí un sentiment profund de benaurança. La ciutat s’havia fet gran, gran en tots els sentits positius. Però no havia envellit. Continuava sent la resplendent metropoli que m’enamorà. La ciutat de la qual Jack Lang, antic ministre de cultura i d’educació francès, deia l’any 2001: “C’est une ville qu’on ne se lasse pas de parcourir et de photographier. “Paris est toujours Paris, Berlin n’est jamais Berlin“. Tretze anys més tard goso capgirar-li la frase i esmenar-li la plana: ser eternament canviant és la característica perenne del meu amor d’asfalt. 

Alexanderplatz 1IMG_20140919_155605_459

 

Per a Granell, el valencià que alliberà París

Champs_2
Champs Élysées, París, 24 d’agost de 1944.Foto: Association 24 août

N’ha fet una magnífica crònica a TV3 l’Empar Marco. Ara fa setanta anys, Amado Granell, antic regidor per ERC, aleshores tinent al capdavant de la 9a Companyia, es convertí en el primer oficial de les forces aliades que va entrar a París. Fou el primer militar a ser rebut a l’Ajuntament de la ciutat pel Consell Nacional de la Resistència i posteriorment condecorat pel general Leclerc amb La Legió d’Honor.  Ens ho recordava l’Evelyn Mesquida a Oradour i a Tulle, en la conversa que va tenir lloc després de l’acte d’homenatge dels 70 anys de la terrible massacre perpetrada per les SS en aquestes dues localitats d’Occitània. Els espais s’han preservat. Altrament, com en qualsevol escenari d’una atrocitat a gran escala, amb el pas del temps costaria de creure, si no fos que les parets calcinades de les cases, els objectes quotidians deixats intactes en són un testimoni innegable.

A Oradour hi ha un Centre de Memòria de visita obligada. Les imatges i els textos presenten els fets i s’endinsen en els perquès de la tria d’un indret on la vida transcorria tranquil·la (una filmació casolana en dóna testimoni) i ningú no s’esperava que un horror d’aquella magnitud pogués esdevenir-s’hi. En l’intent d’escatir-ne els motius pragmàtics val a dir que ho aconsegueix plenament. I els bombardejos de Gaza d’enguany, m’han recordat tant “l’escarment” de les SS per la creixent presència de maquis a la zona!

L’acarnissament, però, ja no és cosa calculada. Aquí, les paraules d’un testimoni que va sobreviure per atzar (un exquisit poema de Wislawa Szymborska desgrana les minúcies de la sort que ens acaben salvant) ens en donen tal vegada la clau. “Eren tan joves com jo, tenien 16 o 17 anys i molta, molta ràbia a dins.” Si no fos que temo treure de nou a col·lació un altre poeta, us convidaria a llegir Els dictadors del bosnià Tomica Bajsic. 

Però no voldria aigualir-vos la festa de celebració de la fi d’una guerra tan cruenta. Juntament amb l’agraïment a Amado Granell, acabo amb una nota d’esperança contemporània: la carta de condemna al genocidi a la Franja de Gaza signada per 40 supervivents de l’holocaust  i 287 descendents de 26 països diferents, i que representen 4 generacions de jueus:

 “Com a jueus supervivents i descendents de víctimes del genocidi nazi condemnem de manera inequívoca la massacre de palestins a la Franja de Gaza i l’ocupació i colonització continuada de la Palestina històrica”

L’agraïment, també, per a tots ells.

Una nit estranya, d’ara fa cent anys…

 

owen“Sé que em mataran, però és l’únic lloc des d’on puc fer pública la meva protesta”, W.S.Owen, 1917.

Ho recordàvem ahir a Girona en la Trobada del Comitè de Traducció i Drets Lingüístics del Pen International, de la qual els mitjans ja s’han fet ressó. El 28 de juny d’ara fa cent anys esclatava una guerra com no se n’havia coneguda mai cap fins aleshores.

Mentre molts reaccionaven exaltant els vells valors decimonònics, Wilfred Owen  (1893-1918) escrivia el seu colpidor poema antibel·licista Dulce Et Decorum Est, del qual vam fer una traducció al català ara fa uns mesos.

Menys coneguts són els versos d’“Emlé kezés egy nyár-éjszakára” [Record d’una nit d’estiu] on el gran poeta hongarès Endre Ady (1877-1919) gira la vista enrere i evoca l’esfereïdora imminència del conflicte bèl·lic aquella nit d’estiu de 1914. Ara podem gaudir-ne gràcies a l’excel·lent traducció a l’anglès que ens ha fet arribar Elizabeth Csicséry-Rónay, i que us invitem a llegir, abans de la versió en català que preparem.

Czigány_Ady_Endre_1907

 

Remembrance of a Summer Night

An angry angel beat the drum on high
Sounding the alarm on this sad Earth,
At least a hundred youths went mad
At least a hundred stars fell
At least a hundred veils were rent:
It was a strange,
Strange summer night.
Our old beehive burst into flame,
Our best colt broke his leg,
I dreamed the dead came back to life,
Our good dog, Brutus, went astray
Our good maid, Mary the mute,
Burst into loud song
On that strange,
Strange summer night,
The worthless swaggered like heroes
While true men lay low
And finicky robbers went out to rob
On that strange,
Strange summer night.
We knew that men were feeble
And bankrupt in love:
Even so, it was weird,
The living and dead on the turning wheel.
The Moon was never more mocking:
Never were men punier,
Than on that night:
That strange,
Strange summer night.
Dread bent over souls
With gleeful spite,
The hidden fate of forebears
In every man dwelt deep.
Drunken Thought, Man’s once proud lad,
Heading to that grim and bloody wedding feast,
Was now lame and nought:
On that strange,
Strange summer night,
I believed at that time, I thought
That some neglected God
Would come to life
And deliver me to death
And now, I live here,
Transfigured by that night,
Waiting for God, I remember
That world-destroying,
Dreadful night:
That strange,
Strange summer night.

©  Elizabeth Csicsery-Rónay

 

ELS BARRETS VERMELLS DE BRETANYA

La lluita dels barrets vermells a BretanyaEls pobles d’Europa sacsegen uns models d’estat en els qual no es reconeixen. En tots ells, apareix la paraula “decidir”. En el cas bretó el lema és d’una senzillesa colpidora: “Viure, decidir, treballar a Bretanya”, tan difícil és d’entendre?

Si voleu conèixer la seva lluita, cliqueu l’enllaç que m’ha fet arribar Hubert Chemereau, l’historiador bretó que ens acollia ara fa uns anys en la commemoració dels setanta anys de l’apresament del president Companys per la Gestapo al poble bretó de Ar Baul.  

http://bonnetsrougesbzh.eu/communique-de-presse-les-etats-generaux-de-bretagne-du-8-mars-sont-ouverts-toutes-les-bretonnes-et-bretons/

La lluita bretona actual pren el nom de la revolta dels barrets vermells del segle XVII (http://ca.wikipedia.org/wiki/Revolta_dels_Barrets_Vermells). Com la nostra, el suport a la lluita nacional s’ha vist incrementat per l’ofec al qual l’estat centralista francès sotmet actualment la població. És una lluita pacífica, tot i que la contundència esfereïdora de les forces de l’ordre haguessin provocat que un jove “bonedoù ruz” hagués perdut una mà a causa d’una granada en una de les manifestacions.

Els bretons ens prenen sovint com a referents, és de justícia que donen tot el ressò que poguem a la seva lluita.

BEVET BREIZH DIZALC’H

.

EL PRIMER BON ANY DEL MIL·LENI

Fira Santa Llúcia. D. PagansAquesta Fira de Santa Llúcia que m’arriba del jove artista Daniel Pagans, bon captador d’imatges segons la reconeguda pintora Maria Montserrat Barenys, és el must-see d’una Barcelona acollidora, capital d’un país on, més que mai “TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE”*, a punt d’encetar el PRIMER BON ANY del mil·leni, oi, gent?

 

 

*Miquel Martí i Pol