Dans cette ville de province qu’on appelle Paris…
Jules Barbey d’Aurevilly
París, tothom ho sap,
és un mec amb canotier,
arraulit a la cocotte del millor cabaret.
No té un franc al gec,
però tot sovint
podreu veure al Maxim’s
l’altivesa del seu gest,
aquell renec que exhala,
la pobresa que amaga
darrere el decorat,
tan provincià, tan parisenc.
París, corre la brama,
és un vieux poète maudit,
un chansonnier fracassat,
és un pintor de Montmartre.
Amb el cel recosit,
xerrava amb el Jean-Paul
al Café de Flore.
Diuen que va ser
el darrer amant de la Piaff
i de l’acordió infernal,
que un dia es deturà.
I a ell,
que voulez-vous,
no li sé perdonar
la rialla indulgent
quan li dic: “Al Conflent…”
I em respon: “Al Midi…”
tot fent córrer la ploma,
el pinzell o les notes
com l’assassí,
faria córrer les bales
sobre el meu país.
La meva Europa.
Dans cette ville de province qu’on appelle Paris…