A la Roser
se li ha ficat a casa un esparver…
M’ho ha dit a l’autobús
una dona de cos bru
i vocals netes.
-Li omple el cos de blaus
i li ha escapçat les acàcies…
Se m’ha descabdellat així,
la dona de vocals clares,
No li ha calgut presentar-se.
Després, ha maleït la xafogor
d’aquest estiu interminable.
-Un dia sortirà als diaris
i ningú no podrà, sense mentir,
dir que no ens ho esperàvem…
Les dues darreres parades
l’ha presa la nostalgia
pel cos adolescent de la Roser
que treballava a Pertegaz
i tots els homes desitjaven.
-De vegades em pregunta si fa bé…
Què li he de dir
si llegeixo en els seus ulls
que tem més la soledat
que les urpades?
Sense el meu consentiment,
la dona de vocals aspres,
m’ha passat el testimoni
d’una cursa de relleus malaurada:
.
Semblava que sospités
que jo n’acabaria fent
aquest poema urbà
feixuc i execrable
com els replecs més sòrdids
d’aquesta ciutat
amb fam d’abraçades.