Champs Élysées, París, 24 d’agost de 1944.Foto: Association 24 août.
N’ha fet una magnífica crònica a TV3 l’Empar Marco. Ara fa setanta anys, Amado Granell, antic regidor per ERC, aleshores tinent al capdavant de la 9a Companyia, es convertí en el primer oficial de les forces aliades que va entrar a París. Fou el primer militar a ser rebut a l’Ajuntament de la ciutat pel Consell Nacional de la Resistència i posteriorment condecorat pel general Leclerc amb La Legió d’Honor. Ens ho recordava l’Evelyn Mesquida a Oradour i a Tulle, en la conversa que va tenir lloc després de l’acte d’homenatge dels 70 anys de la terrible massacre perpetrada per les SS en aquestes dues localitats d’Occitània. Els espais s’han preservat. Altrament, com en qualsevol escenari d’una atrocitat a gran escala, amb el pas del temps costaria de creure, si no fos que les parets calcinades de les cases, els objectes quotidians deixats intactes en són un testimoni innegable.
A Oradour hi ha un Centre de Memòria de visita obligada. Les imatges i els textos presenten els fets i s’endinsen en els perquès de la tria d’un indret on la vida transcorria tranquil·la (una filmació casolana en dóna testimoni) i ningú no s’esperava que un horror d’aquella magnitud pogués esdevenir-s’hi. En l’intent d’escatir-ne els motius pragmàtics val a dir que ho aconsegueix plenament. I els bombardejos de Gaza d’enguany, m’han recordat tant “l’escarment” de les SS per la creixent presència de maquis a la zona!
L’acarnissament, però, ja no és cosa calculada. Aquí, les paraules d’un testimoni que va sobreviure per atzar (un exquisit poema de Wislawa Szymborska desgrana les minúcies de la sort que ens acaben salvant) ens en donen tal vegada la clau. “Eren tan joves com jo, tenien 16 o 17 anys i molta, molta ràbia a dins.” Si no fos que temo treure de nou a col·lació un altre poeta, us convidaria a llegir Els dictadors del bosnià Tomica Bajsic.
Però no voldria aigualir-vos la festa de celebració de la fi d’una guerra tan cruenta. Juntament amb l’agraïment a Amado Granell, acabo amb una nota d’esperança contemporània: la carta de condemna al genocidi a la Franja de Gaza signada per 40 supervivents de l’holocaust i 287 descendents de 26 països diferents, i que representen 4 generacions de jueus:
“Com a jueus supervivents i descendents de víctimes del genocidi nazi condemnem de manera inequívoca la massacre de palestins a la Franja de Gaza i l’ocupació i colonització continuada de la Palestina històrica”
L’agraïment, també, per a tots ells.