“Fins a la propera, Vicent, Isabel… ” aquesta era la fórmula amb què ens acomiadàvem a Prada, on ens vam conèixer, a València o a Barcelona, els nostres tres indrets comuns de referència. Ho fèiem confiant en el poder de les paraules de crear realitats, com si la llengua que estimem ens assegurés que hi hauria sempre “una propera” volta…
Sabia per la Sabel, –ahir li deia que ja he entès per què el Vicent l’anomenava així– que el final era proper, però absurdament esperava que l’atzar, el destí, o el “Gran guardagulles del món” decidís canviar el rumb dels esdeveniments i la notícia fatal no acabés d’arribar mai… (Pur egoisme!). El Vicent ens va deixar ahir al vespre com em comunicava la Sabel amb una serenor, amb una delicadesa que els que coneixien la parella hauran sentit… I amb les seves paraules la notícia, la tristesa per la pèrdua de l’amic, era menys tristesa… Els grans homes no volen grans dones al darrere, les somnien al costat…
I els records dels bellíssims moments compartits es revolten i s’amunteguen a la taula d’avui, fent-se presents, fent-se futurs i esdevenint inoblidables… Llargues converses tenint ben a prop aquell somriure a cops irònic, sempre tendre, tan seu. Un somriure d’algú que ha conegut els nostres “grans”, dels anys setanta ençà, i que ha triat quedar-se amb el millor de cadascun, relativitzant les petites misèries amb el gest compassiu de la comprensió, del respecte sempre…
Algú traçarà aquests dies el seu recorregut vital, el seu compromís amb el país, “amb la pàtria completa” dels Països Catalans, fins i tot més enllà dels límits lingüístics…(No puc oblidar la seva mirada oberta als pobles castellano-parlants, tan valencians en els costums… ). Em quedo amb l’home, el seu tracte exquisit, un sentit del “tenir cura” enllà del comú en el seu gènere, i que jo només veig en el meu pare. I potser per això m’ha vingut a la memòria el bellíssim “Full fathom five” del cant d’Ariel de la Tempesta de Shakespeare, que Miquel Desclot traduí brillantment, i que més d’un cop he enviat a amics que han perduts el pare o la mare, canviant en conseqüència una lletra al primer vers:
Al fons del freu ton pare jeu; dels ossos seus se’n fa corall, dels ulls, les perles del nimfeu; però el seu cos no passa avall, que muda per l’obrar del mar en un tresor luxós i rar.
Però ara que ja són els companys els qui ens deixen, el poema d’Antoni Prats, que m’envià l’Elija Lutze no fa gaire, per recordar la pèrdua de massa jove, de la seva mare i em va semblar bellíssim també:
El pes del món
El pes del món pot esclafar el cor de l’home.
El pes de l’home, pot esclafar el cor del món…?
Una fiblada certa: el pes del cor pot esclafar el món de l’home.
Antoni Prats Gràcia
Vora el silenci, 7 i Mig, 1999
I encara un tercer, que deixo en una bellíssima versió italiana. La veu d’una dona que ha perdut qui estima, la teva veu, Sabel…
Uno di due
Nella mia mente vivi tu Il mio corpo è la tua dimora Coi miei occhi vedi la primavera E il rosso castagno ancora. . Sul fiume di ogni giorno Affiori Dalla collina mi sovrasti Con ogni sole. Ho mani Dieci dita e piedi agili Ti avvicini Non ti afferro. Dovete vedere in me Uno di due E dietro le mie parole Ascoltare senza respiro L’altra voce. Dovete vedere come la mia ferita Comincia ad avvampare Quando arriva l’onda L’odor di conchiglia dei porti Quando nel bosco di faggi risuona Il canto di maggio di uccelli invisibile
Marie Luise von Kaschnitz
Trad. Marco Serio
I jo, que feia molt de temps que no escrivia cap ratlla en aquest blog personal, dispersa en altres espais virtuals i en paper, he sentit de nou la necessitat de tornar aquí, en aquest espai que és només obert als amics del món real, els que conec personalment: pudor, prudència, o tots dos alhora…però el tinc tancat als cercadors i, tal com consta “tan sols aquells que tenen l’enllaç hi poden accedir”. Deia un expert en ciberseguretat que hauríem de tenir a la xarxa una conducta equivalent a la que tenim al món real. Aquest text, aquests versos, són per als qui l’han conegut, que l’han d’haver estimat irremeiablement.
