Començaré a parlar-vos-en a partir de la darrera instantània captada en el moment del comiat. Érem al Punt de Trobada de l’Aeroport Pierre Elliott Trudeau. Hi volia capturar l’”Au revoir” que es veu al pirulí perquè confio que la dita francesa del “Jamais deux sans trois” m’empenyi ben aviat a tornar-hi una tercera vegada. En aquest segon cop, l’excusa me l’havia donada el Congrés de les Humanitats 2015 que se celebrava a la Universitat d’Ottawa on hi presentava una comunicació. La coartada, el fet que anar-hi des del YUL representés un estalvi substancial de diners i de temps. Reblar-ho amb una entrevista a l’editorial quebequesa que s’interessa per publicar-me acabava d’enquadrar –arrodonint-la alhora– l’avinentesa del viatge.
Ha estat un retrobament llargament desitjat i n’he tornat amb un seguit de lliçons –picades d’ullet o de crestes, segons el cas– que a Mont-real et donen de franc i unes quantes instantànies furtives que els he “robat”. Us aviso que no són imatges d’una bellesa particular, tan sols il·lustracions clarificadores. N’he triades quatre: de la quotidianitat més prosaïca a l’èpica més pregona.
1. CLASSE DE BIOLOGIA AMB RECOMANACiÓ IMPLÍCITA
No fa gaire, una col·lega biòloga es preguntava (retòrica i questionament alhora) com s’ho feien els pares de sexe masculí per canviar els nadons als locals públics, atès que -si més no a Barcelona- els canviadors són als lavabos de les dones.
Val a dir que la solució quebequesa la vaig descobrir per atzar (“Le hasard fait bien les choses…”). Buscàvem un lloc on menjar i de sobte ens vam trobar davant l’UQÀM, en concret, la facultat de biologia. Qui podia resistir-s’hi? Moderna, funcional i neta com una patena. A la cafeteria, l‘ambient era distès i les menges prou gustoses i a preus assequibles. Un regle de “paradetes self-services” on es podia comprar una mica de tot i assaborir-ho després a les múltiples taules rodones que rebien llum de l’exterior, tot i que l’espai fos una mica per sota del “rez-de-chaussée”.
Com que no crec pas la cafeteria de la Facultat de biologia surti a les guies turístiques, prengueu-vos-ho com una recomanació implícita si voleu dinar bé i estalviar-vos la propina (el 15% és l’habitual quan hi ha cambrers que us serveixen!). Però us havia dut fins aquí per resoldre la pregunta de l’inici sobre canvi de bolquers i gènere del progenitor, oi? Doncs bé, un cop tingueu el pap ple, què millor que buidar-lo ens els paritaris lavabos de la “facu”? Si sou de gènere masculí i hi aneu amb un nadó, ja no teniu excusa 😉
2. PLAFONS D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA AL CARRER
No us ho he dit abans, però la Facultat de Biologia és a la parada de metro Berri-UQÀM. Sí, sí:“berri”! Si sou tafaners de mena, aquest “berri” us ha de picar la curiositat. Perquè no es tracta de cap influència anglesa, no hi ha cap “very” de per mig pronunciat estrafent fricativa en oclusiva i fent rodolar la r a la francesa després. Hi ha la teoria que porta el nom en record de Simon Despres dit “Le Berri”,del qual només se sap que morí en mans dels iroquesos el segle XVII. Tot i que em sembla un carrer massa important per un individu amb tan poc currículum, la compro. Però aquest malnom continua essent igual de sospitosament poc francès. Sabíeu que els pobladors autòctons que al segle XVI reberen a Jacques Cartier, -que per cert es deia Jakez Kartier i era bretó-, se li adreçaren amb les paraules basques “askide” (amic) i “ania” (germà) del pidgin que havien creat amb els primers blancs amb qui van tenir contacte? Doncs això, que “berri” en euskara vol dir “nou”…
Si bé la informació anterior cal cercar-la als llibres, d’altres, de molt més contemporànies són explicitades en uns grans plafons collats a les parets a nivell dels ulls, o bé alçats. Fan referència a la història recent de Mont-real que comparteixen amb el nadiu i el foraster. Ja sé que em direu que a Perpinyà n’hi de molt encertats al centre històric, però trobo que es refereixen a fets massa reculats en el temps.
A Mont-real en vaig fotografiar un parell. L’un, perquè mostrava fotos de l’indret –El carrer dels Pins– en diversos períodes històrics; l’altre, molt més recent, perquè retia homenatge a Sam Steinberg, anglòfon d’orígen hongarès que es negà a fer el joc a Ottawa l’any 1977, malgrat els piquets que el pressionaven a desafiar la llei 101 que feia obligatòria la retolació unilingue en francès als establiments comercials. Al plafó, hi podeu veure els manifestants anglòfons davant dels seus supermercats i l’article del diari titulat “El que Steinberg significà per al Quebec”, l’agraïment col·lectiu en el moment de la seva mort esdevinguda l’any 1978.
.I per als que encara creuen que el bilingüisme assegura la pervivència d’una llengua més feble davant de la més forta –amb francophonie o sense!- escolteu el que Dany Laferrière, el flamant nou membre de l’Académie française, haitià de naixement i quebequès d’adopció, deia en la seva allocució ara fa uns dies:
“ cette langue ne perdurera que si elle est parlée par un assez grand nombre de gens”.
Creieu de veritat que si el francès al Quebec ha necessitat una llei 101 “d’unilinguisme”, nosaltres, som més eixerits i podem fer perviure la nostra al costat de l’espanyola en un estat –per nou que sigui!– que no deixi clar que sí que en tenim dues de llengües pròpies, però són la CATALANA i l’OCCITANA?
Per cert, de passada us recomano de llegir l’allocució sencera. Lluny de tot encarcarament “academicista”, llisca entre els evocacions personals en homenatge al seu predecessor i les històriques: el cor i l’erudició en sublim exquisidesa.
3. UNA INTRODUCCIÓ A LA TRADUCTOLOGIA
Els temes de les lliçons apreses al Quebec haureu vist que s’encavalquen i m’allargaria massa si ara entrés en totes les de caire filològic. Sapigueu tan sols que a la “Confederació-que-només-l’és-de-nom” (i.e. la de Canadà) la majoria d’anuncis s’han de canviar perquè “passin” als espais francòfons. D’antuvi, els quebequesos prefereixen compartir el lleure amb els estatunidencs (s’ha acceptat ja la paraula?) amb els qui tenen una relació de bon veinatge, més que no pas amb els anglòfons de Toronto o d’Ottawa per qui se senten menyspreats tan bon punt l’accent quebequès els és descobert. Us sona d’alguna cosa? D’aquí que no em pogués estar de capturar aquest cartell prop de Sainte Catherine. Vegeu com es versiona en francès una campanya d’àmbit confederal contra l’esclerosi:
.
.
.
.
.
Curiosament en aquestes latituds “parfaitement bilingue” equival a “fluent in both English and French”. Tota una lliçó de traducció de franc! Els mots poden ser insconscients, però mai no són innocents. Sobretot si recordeu el pòsit que té la paraula “bilingue” al Quebec… Un avís per a navegants en el mar de les llengües d’avui i de demà.
4. UNA LLIÇÓ MAGISTRAL D’ÈTICA, DE VIDA…
.
.
.
.
Vaig preguntar a què es referia concretament el lema “Je me souviens” que apareix a la matrícula de tots els vehicles al Quebec. Em quedo amb l’explicació que més m’ha convençut:
“Oui, nous nous souvenons. Nous nous souvenons du passé et de ses leçons, du passé et de ses malheurs, du passé et de ses gloires”.
Certament, el record de França no és ni nostàlgic ni mancat de crítica en passat i en present. De vegades fins i tot és un punt sorneguer com quan es riuen de com els agrada als francesos utilitzar paraules angleses per fer-se els “branchés”, mentre ells fa anys que piquen pedra i resisteixen els embats dels anglòfons. I se m’acut –i aquí canvio radicalment el to– que el paradigma de l’home que ha representat aquesta actitud madura és Jacques Parizeau. L’atzar me’l va fer descobrir durant l’entrevista que reemeteren el dia de la seva mort, que s’esdevingué precisament -malhaurada sort- mentre jo era a la seva ciutat.
Vaig seguir el programa amb un interès i una solemnitat particulars. Contenia, al meu entendre, la darrera classe magistral de l’home íntegre que va ser. Des de la dignitat que li va valdre ser reconegut pels presidents francesos com a igual, fins a un coneixement del “Món Real” amb el qual jugava en el títol del present article. Un coneixement que li permetia, perdoneu-me l’expressió, repartir uns quants “clatellots” particulars als empresaris per no modernitzar les eines de producció i uns quants de genèrics als panxacontents per haver-se relaxat en la lluita per la sobirania nacional.
I, entremig, un consell: emfasitzar el coneixement de la història i la geografia en l’educació dels més joves, que eixamplaria la mirada col·lectiva en el temps i en l’espai, i donaria als quebequesos perspectiva sobre què els està passant i com avançar. En paral·lel, Parizeau ho aprofitaria per fer una lloança desacomplexada cap a les noves generacions que coneixia bé de les seves xerrades a les universitats d’aquests darrers temps:
“Els joves són col·lectivament ambiciosos. No són, –permetim que li ho digui– uns loosers, uns perdedors. Són una bufetada a la cara de les generacions precedents. Ho trobo apassionant.”
Petita venjança de l’avi que ja està de tornada de tot? Ho seria si ell mateix no acceptés com a imprescindible la política malgrat que s’hagi de fer en “un oceà d’ulls de poll” on les relacions interpersonals són extremadament difícils.
“Si volem canviar les coses cal fer política.”
I el seu balanç vital personal formulat amb una escruixidora humilitat, des d’una franca simplicitat:
“Hauria volgut guanyar. Aconseguir la sobirania del Quebec era l’única raó per la qual jo havia entrat en política. Vaig errar el tret. Hauria volgut ser el primer ministre que té èxit, que assoleix el seu objectiu”.
(Un Moisès abatut, però en pau amb ell mateix.)
I en aquest punt no em vaig poder estar d’anar a cercar el vídeo del 1995, quan davant d’una derrota 49,4 sobre 50,6 en el referèndum sobre la independència, afirmava, convençut: “Amics meus hem perdut, però no pas per gaire […] un petit marge d’uns quants milers de vots”. I, abans de complir amb la seva paraula i deixar el càrrec, una consigna a no defallir:
“I ara què fem?” “Doncs recomencem!” “El nostre país, l’aconseguirem!”.
Potser l’arribada d’aquesta nova generació de la qual lloava, esperançat, l’empenta, provocarà el retorn del seu fill polític Jean-Martin Aussant, economista com ell, que curiosament estudià un temps a l’Autònoma de Barcelona. Antic militant del partit quebequès, havia creat amb el suport de Parizeau el nou partit option nationale. Decebut al seu torn de la deriva panxacontenta del país aquesta darrers temps, feia poc més d’un any que havia deixat la política i havia reprès la seva feina a la companyia de Londres on treballava anteriorment. Profundament emocionat, durants els funerals d’estat retuts a Parizeau, Aussant pronunciava un discurs que segurament haurà sacsejat el país en més d’un sentit. A la lloança tradicionalment compartida dels dos grans líders quebequesos “Levesque va donar al Québec una ànima i Parizeau una economia”, hi contraposava la seva que transcric directament:
“Parizeau possédait aussi une combinaison improbable en ce qu’il était un homme de chiffres qui a du coeur”
Aussant dixit. Tan de bo l’economista que tenim ara al capdavant del nostre país, a més de compartir amb Parizeau una dicció francesa excel·lent, compti amb semblants qualitats.
Per accedir a més informació cliqueu aquí.
.