.
.
.
.
.
.
.
.
.
Sé que les expressions públiques d’agraïment et fan sentir particularment incòmode i t’espolses l’ennuig amb un somriure mig tímid, mig sorneguer. Avui, però, confio, que m’ho perdonaràs perquè tinc una excusa basada en el criteri d’autoritat: és tarda de diumenge i sabem des de Pla –Ah, no, que era Carner!– que el tedi ens estova l’enteniment… Per si et sembla poc solvent m’he preparat l’excusa demoscòpica: en som molts que sentim estima i gratitud per tu, Carles Molins i Sabater! I es va fer ben palès ahir, a la seu d’Insòlit, quan vam acudir, nombrosos i puntuals, a la cita per celebrar els 35 anys de l’AJELC a la qual ens havies convocat. Si això et sembla excessiu, et recomano que no continuïs llegint perquè sospito que no estaràs gens d’acord amb el que hi he escrit…
😉
Ahir, ocasió perfecta per retrobar antics afectes i trenar noves complicitats, era inevitable rememorar la cita primigènia: el 23 de febrer de 1980. Ens hi havien convocat en Carles i els seus companys de trinxera literària –l’Alfred Bosch, en Josep-Francesc Delgado, en Jordi Notó, en Leandre Terol…– recollint la crida que en Tomàs Maria Porta havia publicat a l’AVUI poc abans. Hi acudírem una colla d’enllunats que ens acabaríem aplegant entorn de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana. Amb el temps sabríem com n’era de singular aquella entitat dins del context europeu i global.
D’anècdotes d’aquells primers temps n’hi ha un grapat de recollides en el llibre dels vint anys de l’AJELC. Personalment, en aquella ocasió vaig evocar el Congrés de Mallorca de l’any 81, amb els dits ensucrats de nostàlgia i coques de recapte. Ara, més pragmàtica, voldria recuperar unes pinzellades del tremp resolutiu d’en Carles. No m’allargaré –bé, només l’imprescindible!– perquè l’anecdotari dóna per molt. Hi reconeixereu uns gestos distintius però discrets, de la seva capacitat gairebé plàstica de crear allò tan preuat que, d’una dècada ençà, anomenem sinèrgies.
D’una esgarrapada recupero tres instants viscuts, singulars i plurals. El primer és de l’any 1985: La meva Europa, un diàleg íntim amb el continent m’és premiat amb l’Amadeu Oller i a en Carles se li acut que l’il·lustri en Jordi Pi (Pan). Així, tot un seguit de ciutats d’“Abertawe” a “Viena” –personalment em quedo amb la bicicleta d’“Amsterdam”– van poder comptar amb un acompanyament visual d’una finezza insospitada. En Pan era llavors, com ironitzava ell mateix, d’entre els dibuixants que no cobraven, “probablement, el més sol·licitat del món”. I, tanmateix, les seves portades apareixerien posteriorment, a l’Arlot, a El Llamp i al Correo Catalán. El segon instant és d’un parell d’anys més tard quan l’enyorada editorial Pleniluni em contactà per traduir ciència-ficció al català. El tercer –i m’aturo aquí, respectant l’autoimposat triplet– quan als noranta, Infografia Selecta –ara Insòlit–, tingué la bona pensada de publicitar novetats editorials en les factures que emetia. I Berlín Zoo, junt amb títols d’altres autors, va gaudir de l’enginy i la generositat dels dos selectes insòlits.
De gestos d’aquests, en conegueu la “mà blanca” que els va fer possibles o no, n’hi ha un piló. Fins i tot jo, que me’n vaig distanciar prou d’hora, he rebut l’impacte positiu del temps i les energies que en Carles ha dedicat a l’AJELC. Ell us dirà que exagero, que no ho ha fet sol i és ben cert: ha sabut col·laborar amb gent competent i generosa a parts iguals, però avui és el “seu” diumenge…
A més, darrerament m’ha tocat de viure com ha estat de difícil que el dia d’ahir arribés. A més de Déu i ajuda, han calgut unes dosis ingents de molinsisabater, un polivitamínic experimental de qualitats equiparables al beuratge de Panoràmix a qui tan sols en Carles té accés. Tan fàcil com li hauria estat aquesta vegada de tirar la tovallola i deixar-ho per d’aquí a cinc o fins i tot deu anys més. (Els quaranta seran certament més rodons i els cinquanta no diguem!) Però els 35 eren aquella edat a partir de la qual ja no es podia ser de l’AJELC, oi, Carles? I s’havia de fer avinent: els ex-AJELCs hem madurat en barrica de roure!
El polivitamínic esmentat (patent en tràmit) dóna a en Carles una altra gran facultat: fer-nos presents l’ofici i el tremp dels qui ja no són entre nosaltres. Els facsímils de la ploma d’en Jordi Pi que ens tenia reservats no podien ser més eloqüents. Ara, Carles, ho sabem del cert: venim del traç ingenu, vacil·lant, i tanmateix ineludible, d’aquell temps…
.