EN FRANÇAIS
La lectura del comunicat del Partit Occità, emès el 7 de gener, arran dels primers actes de barbàrie comesos recentment a París, és particularment pertinent avui, davant la commoció. Us suggereixo que llegiu l’original en òc, previ a la versió catalana que us adjunto al final. Abans, però -perdoneu que escombri cap a casa- voldria esmentar dos poemes.
Ricard Pérez em recordava precisament ahir uns versos de “La cançó dels Invadits” d’ Apel·les Mestres, coneguda popularment com “No passareu”, prova del sostingut compromís que li valgué la Legió d’Honor francesa. Escrits l’any 1915 arran de la invasió de Bèlgica pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial, aquests versos foren represos pels republicans catalans, durant la Guerra Civil:
No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu, no passareu.
Un correu de la Glorice Weinstein m’ha recordat un altre poema del pastor protestant Martin Niemöller, erròniament atribuït a Brecht, també prou conegut, que cal reproduir sencer:
Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,
Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.
I ara el comunicat que us anunciava a l’inici: primer en òc i després en català.
__________________
NON DEISHARAM PAS PASSAR
AQUERA IDEOLOGIA DESTRUCTORA
.
De : « Tuatz-los tots e Diu coneisherà los sons ! »*, en passar peus qui teorizan sus ua pretenduda raça superiora entà temptar d’eliminar un pòble, per n’arribar aus qui creden de vengar lo lor profèta e qui pensan d’estar la man de Diu en tuar jornalistas, que’ns dan un sol messatge : lo de l’intolerància e de l’òdi. Arren qui sia de Diu en tot aquò, arren que sia superior, mes sonque un mespretz immense per las femnas e los òmis qui pòblan aquesta Tèrra, ua immensa misèria intellectuau.
Çò qui s’ei debanat a París qu’ei ua resurgéncia de las ideologias mei destructoras qui’s poscan produsir, e que viven enqüèra, esconudas en l’escuranha.
Çò qui s’ei debanat qu’ei l’expression de la conviccion de quauques uns que poderén har carar l’aute, lo qui non pensa pas com eths, per la violéncia e las armas.
Que s’enganan, qu’ac sabem tots, mes que’us ac cau díser un còp de mei e e’us ac tornar díser. Non ganharàn pas ! Non deisharam pas un préner lo mendre poç deu terrenh de la democracia e de la nosta libertat. Ne’ns deisharam pas tanpauc gahar per l’in.hèrn de la suspicion e deu reget de l’aute en loquau aqueth hòus nos volerén har càder.
Shens libertat d’expression non i pas de libertat de creacion, pas de libertat de pensar, e pas de libertat de créder o de non pas créder tanpauc.
Lo Partit occitan que’s clina devant totas las victimas d’aqueth massacre, jornalistas, dessinators, policièrs e s’associa a totas las manifestacions qui haràn mustra de l’unitat de tots los democratas fàcia au perilh qui representa l’intolerància, enqüèra mei quan ei armada e quan la pòrtan au son paroxisme.
______________________________________________________________________________________________________________________________
NO DEIXAREM PAS PASSAR
AQUESTA IDEOLOGIA DESTRUCTORA
Del « Mateu-los tots ! Déu reconeixerà els seus ! »* passant pels que teoritzen sobre una pretesa raça superior per intentar anihilar un poble, fins arribar als qui creuen venjar el profeta i ser la mà de Déu assassinant periodistes, tan sols ens fan arribar un únic missatge: el de l’odi i la intolerància. No hi ha res de diví en tot això, res de superior, tan sols un immens menyspreu envers les dones i els homes que habiten aquesta Terra, una immensa misèria intel·lectual.
El s’ha esdevingut a París és un ressorgiment de les ideologies més destructores que es puguin produir i que perviuen encara arraulides a l’ombra. El que s’ha esdevingut és l’expressió de la convicció que tenen alguns que poden fer callar l’altre, el qui no pensa com ells, per la violència i les armes.
S’equivoquen, ho sabem tots, però cal dir-los-hi un cop més, tornar-los-hi a dir. No guanyaran pas! No els cedirem ni un centímetre del terreny de la democràcia i de la nostra llibertat. No ens deixarem pas tampoc xuclar per l’infern de la sospita i del rebuig de l’altre en el qual aquests forassenyats voldrien veure’ns caure.
Sense llibertat d’expressió no hi ha llibertat de creació, no hi ha llibertat de pensament, ja no hi ha llibertat de creure o no creure.
El partit occità s’inclina davant totes les víctimes d’aquesta massacre, periodistes, dibuixants, policies, i s’uneix a totes les manifestacions que mostraran la unitat dels demòcrates en front dels perills que representa la intolerància, encara més quan aquesta va armada i, per tant, és portada al paroxisme.
[1] Frase atribuïda a Arnau Amalric, llegat del papa i arquebisbe de Narbona, durant la croada contra els càtars.
