Anys d’occitanisme i fins ahir no me’n vaig assabentar. “T’en vau dire una autra…” m’anunciaven els amics d’Alès, en un occità tan clar com la ciutat de Nîmes on ens trobàvem. Per sort, la Viquipèdia ja recull el que jo fins ahir ignorava. Si feu clic aquí en tindreu una informació ben extensa en català i, un cop obert, veureu que hi és igualment en brezhoneg. Uns resilients, de primera línia, també, els bretons! Als occitans, tot i que hi tenen un gran nombre d’entrades, els manca aquesta. Jacmelina, Yannick,… l’hi haureu d’afegir ;-)!
La Universitat Occitana d’Estiu homenatjava l’Enric Garriga-Trullols, fundador del Cercle d’Agermanament Occitano-Català, recentment desaparegut i em demanaven de llegir el text occità de remercejament. Un plaer poder participar en aquell acte emotiu que recordava, en una retrospectiva presentació de Jòrdi Peladan, a qui va entendre des dels inicis que les nostres llengües tenien idèntic ADN. Més enllà de consideracions filològiques, feu un exercici a l’atzar: trieu tres paraules i busqueu-les al diccionari bilingüe català-occità. Us facilitarà una rècula de sinònims! Em direu que no tot és el lèxic, que també hi ha la sintaxi: és cert. I segles d’esquarterament físic i psicològic de tots dos pobles… Recordeu l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Aribau? “En llemosí sonà lo meu primer vagit”. Amb la perspectiva actual em costa pensar que fos un encert el divorci filològic de les nostres parles. Caldrà revisar de nou el periode històric de la Renaixença?
Pas obligat a la librarià amb sorpresa: Pasaia. Un indret que em du el dolç record de l’estada a Hugoenea, la Casa de l’escriptor, l’estiu de 2009. Un autor, Sèrgi Javaloyès, que vaig conèixer a Pau a final dels vuitanta. Un llibre intens en el fons i deliciós en la forma: “Qu’ès lo men princi deus linçòus !“ . Aquí la poeta que m’habita es fon…
L’endemà, cal dir que vaig trobar la ciutat, la vila dei reborsiers, més lluminosa que mai. Interessant concepte aquest de “reborsier” amb què es titlla els ciutadans de Nîmes! Sempre a punt de refusar allò que se’ls imposa per un arrelament visceral al seu lliure albir, segons m’expliquen els amics. Concepte gens negatiu, m’aclareixen tot seguit amb un ben lícit orgull! El mateix amb què persisteixen a fer tres petons a les galtes en comptes de dos. Endevineu per què? Us deixo rumiar una estona mentre arribem al Carré d’Art, el Museu d’Art Contemporani construït per Norman Foster, davant la façana del qual es reflecteix l’Ostal Carrat. És a non pas mancar, “a must” com ara diuen els francesos, emprant un vocable anglès. Fins al 16 de setembre podreu gaudir d’una impressionant exposició dedicada a la fotògrafa americana Vera Lutter (Té, Luter! Casualitat en un país castigat per ser a la vegada occità i protestant?). Això em fa pensar que, en un proper viatge, vull tornar al Museu del Desert on s’exposen les barbaries comeses des de Lluís XIV. Després d’Auschwitz és el més m’ha encongit el cor. Però el record de l’impacte dolorós d’aquella visita feta amb els mateixos amics s’apaivaga a l’instant: la musclada amb vi rosat i el gelat de nogat davant les Arenes m’endolceixen ben aviat els pensaments. La conversa s’enlaira llavors en clau de futurs: ells ens veuen ja independents mentre somien el seu propi estel. De nou, Occitània ens recorda amb quina força existim: les nostres llengües espeteguen encara amb força sota un cel color denim…