Tian’anmen. Collage. Josep M. Esteve. Fotopoemes. Memòria 9/68
Us parlaria de l’Exposició a la llibreria-cafeteria Sahiri, rere la Llotja de València –calidesa i reflexions sobre l’àmbit català i sobre el món, acompanyades de la picadeta singular del local i d’un vinet juganer–, si no temés que em responguéssiu que aquest ambient de “compromís” no és gens representatiu de la realitat valenciana…
Tinc la temptació de llegir-vos la ciutat a l’inrevés, pensant en tots els “llençols” que al Principat hem perdut en les nostres particularíssimes “bugades lingüístiques”, i que a València es conserven intactes. Personalitzo voluntàriament per tal de no ferir ningú, però si només conegués el meu parlar, no sabria diferenciar fonèticament la b de la v, em sentiria incapaç de destriar entre açò i això, i no podria emprar el passat simple sense rubor per alternar-lo amb el repetitiu perifràstic. (M’estalvio comentar les giragonses filològiques que hem de fer per explicar la transformació del li en hi, quan hauria estat més fàcil recuperar les formes li + el/la/els/les, on tot quadra perfectament). Tot i ser fidel a la meva variant dialectal, no deixen d’encisar-me les li les i els perfets en í, pronunciats amb la més gran naturalitat, sota la Porta de Quart.
Intueixo alguns comentaris per sota del nas. És cert: continuo el retrat dels “compromesos”. Faré doncs un esforç per distanciar-me’n i rebobinaré la meva estada valenciana fins a l’inici: l’arribada de divendres a les 14: 12. Una veu d’inconfusible sonoritat m’informa que el tren acaba d’entrar en una ciutat que té llengua pròpia: ho sé perquè l’empra l’altaveu de l’estació en primer terme. Estricte compliment d’una normativa? Exactament la que somien instaurar algun dia tantes nacions sense estat a Europa i al món.
A ningú no se li escapa, tanmateix, que la llei no té jurisdicció en l’àmbit privat. I a fora sento joves i grans conversant en aquesta mateixa llengua espontàniament. Intueixo que continueu tenint motius per dubtar de l’exactitud del meu relat. Podrien ser de més al nord -penseu-, de més amunt de la Sénia. Uns pronoms febles més enllà, però, un „li la done“ impecable demostra que són valencians. Compte: no dic que tothom parli la llengua. Dic que s’hi expressen amb una naturalitat, amb una correcció notable i que no abaixen la veu. Dic que no cal parar l’orella a la recerca de romanalles filològiques perquè la parla valenciana ve a tu, fresca, a voltes, esponerosa… Segurament argumentareu que en ser al voltant de l’estació es tracta de gent dels pobles de l’entorn. M’esteu reconeixent llavors que és la llengua habitual de les localitats més petites? I com és que sortint de l’estació puc comunicar-m’hi sense problemes? I qui ha convençut als nouvinguts africans d’esmerçar esforços a aprendre-la?
Permeteu-me que, mentre elaboreu contraarguments, faci referència a un record familiar que de primer us pot semblar que hi té poc a veure. Em refereixo als diàlegs entre la meva àvia i la seva germana, filles totes dues dels mateixos progenitors. Quan refeien per als néts el retrat dels besavis, les converses solien acabar totes amb un: „Vols dir que tenim els mateixos pares?“ –que etzibava la més sorneguera a l’altra. El dubte, si bé no tenia base genètica, era humanament fonamentat. Els mateixos pares, sí, però no pas els mateixos ulls, vet-ho aquí. I gràcies a les seves mirades diverses, ens en vam fer una imatge molt més acurada els besnéts.
Per això, ara, us demano que no tan sols dubteu de si vosaltres i jo tenim a la mateixa València. Poseu també en quarentena totes les valències que us contin i aneu a veure la ciutat amb els vostres ulls perquè la visita s’ho val. La “vostra” València és la peça del trencaclosques que ens manca per a tenir una imatge cada cop més veraç del nostre espai cultural i lingüístic. Compartir-la, lluny de crear dissenció, completa el relat cultural comú.