El dimecres i els dijous vam fer una altra sessió de visionats i vam veure “Caprici en colors” de Norman McLaren i Evelyn Lambart. Va ser una sessió una mica especial perquè, fins ara, tot el que havíem vist era en blanc i negre i aquesta experimentació estava plena de colors. De fet, algun infant va dir que era “un film de colors”.

Algunes coses que es van parlar van ser les següents:

• Es va dir que això que estàvem veient no era una pel·lícula perquè no sortien “senyors”. I algú va afegir que només sortien colors. Algú va rebatre el comentari de que això no era una pel·lícula tot dient que sí que pensava que fos una pel·lícula, però havia de ser una pel·lícula de les primeres que s’havien fet i que era diferent.
• Per a alguns va resultar avorrida perquè no es veia res amb una forma coneguda i a d’altres els hi va encantar perquè deia que aquesta pel·lícula la feia posar boja. Això sí, inicialment, a tots els hi semblava molt divertit això de veure colors i formes que “ballaven” al ritme de la música.
• Algú comentava que el que veien feia el que la música anava marcant i que la música era com la dels curtmetratges de Méliès només que les imatges eren ben diferents.
• En un moment donat, la pel·lícula abandona un ritme trepidant per fer-se més lenta. En aquest moment, apareixen unes ratlles blanques sobre un fons negre i alguns comentaven que eren ferros i d’altres deien que eren cordes que et pots ficar a la bossa de mà.
• Com ja comença a ser un costum, alguns van voler repetir el visionat i d’altres van marxar a fer una altra activitat.