La història de Xahrazad
Ja fa molt, molt temps a Bagdad hi havia un califa anomenat Xahriar, que vol dir senyor de la ciutat.
Xahriar tenia una dona molt bonica a qui estimava molt. Era un rei bo i just que governava amb saviesa al seu poble.
Un dia però, descobrí que la seva dona li era infidel amb un altre home. El seu disgust va ser tan gran, la seva pena i el seu dolor tan profund que la còlera i la ràbia el van fer manar que decapitessin la seva dona i el seu amant.
Aquesta acció tant terrible però, no apaivagà l’ànsia de venjança del jove califa i així el seu cor es va enfosquir. Els seus sentiments només es satisfeien inflingint el mal i per això cada nit es feia portar una noia jove de les moltes del seu país. Després de passar-hi la nit la feia decapitar abans que es fes de dia.
Les famílies que tenien filles fugien a buscar refugi lluny de la còlera del califa. Xahriar estava cada dia més pàl·lid i més malenconiós, la seva bogeria no el deixava dormir ni menjar, no podia gaudir de res, tan sols vivia per a la venjança.
Ja us podeu imaginar que aviat no va quedar cap noia per a satisfer la bogeria de Xahriar Un dia ordenà al seu visir que li portés, com de costum, una noia per passar la nit.
El pobre home sortí de palau, però, per més que buscà, no en trobà cap. Aterrat per les conseqüències que això li portaria, va passar per casa seva abans d’enfrontar-se a la ira del seu senyor.
Allí l’esperaven les seves dues filles, la gran Xahrazad, que vol dir filla de la ciutat i la petita Duniazad, que significa filla del món. A Xahrazad li agradava molt llegir. Tenia llibres d’història, de poesia, llegendes i contes. Es deia que havia reunit més de mil llibres i era coneguda a Bagdad per la seva extensa biblioteca.
Quan veieren entrar al seu pare, les dues noies aviat endevinaren que quelcom de molt greu succeïa.
-Pare, què teniu?-, li preguntaren. El pare els explicà que ja no hi havia cap noia per a portar-li al seu senyor , i que segurament aquesta mateixa nit seria el seu cap el que rodaria si no aconseguia de trobar cap noia.
-Pare-, interrompé Xahrazad- porta’m amb el rei perquè puc fer que la seva bogeria es curi, no estiguis trist, em salvaré jo i a totes les altres noies que encara hi ha a la nostra terra.
-Però filla, com t’ho faràs?
-No et preocupis pare. Duniazad necessito que m’ajudis.
-Clar que sí germaneta, digues què vols que faci?.
-Bé – explicà Xahrazad-, ja saps que el califa voldrà estar amb mi aquesta nit i em farà l’amor i sabem, pel que ens ha explicat el pare, que desprès sempre demana que li portin alguna cosa per beure.
Doncs bé, tu vindràs amb mi a palau i et quedaràs prop de les seves habitacions i així que sentis que la porta s’obra em crides i dius que vols acomiadar-te de mi i fer-me companyia fins que arribi el nou dia i l’hora de la meva mort, després digues que per passar l’estona podria explicar-te algun conte com faig cada vespre abans d’anar a dormir.
Ja sabem que Xahriar no pot dormir gaire i segur que accedirà a que el distraguem durant una estona.
Així ho feren i quan Xahriar hagué estat amb Xahrazad, cridà com de costum per que li portessin aigua fresca. Els criats obriren la porta i Duniazad tragué el cap.
-Oh! germaneta, germaneta, demana al nostre califa que ens deixi acomiadar.
Xahriar restà sorprès de l’atreviment d’aquella mocosa, però digué que les germanes es podien fer l’última abraçada i quan Duniazad demanà de romandre amb Xahrazad no s’hi oposà, la mirada del califa estava més lluny i més buida que mai, ja havia satisfet part del seu desig i ara només quedava que altres li tallessin el coll a aquella noia.
Si bé als primers temps sentia com li bullia la sang mentre l’espasa separava aquells caps del seu coll, ara ja ni això el satisfeia. Així doncs no feu marxar Duniazad, sabia que tampoc dormiria, i el seu avorriment per la vida no el feia desitjar res.
-Germaneta -digué Duniazad- per què no m’expliques un conte com fas a casa cada nit? i així ens distraure’m i serà menys trista l’espera del nou dia.
-Si el nostre noble senyor em dóna el seu permís ho faré amb molt de gust estimada.
Xahriar consentí i Xahrazad començà:
“Hi havia una vegada un mercader molt ric amb negocis a totes les contrades del regne. Un bon dia, mentre feia un dels seus viatges habituals, va decidir de reposar una mica i fer una mossegadeta, doncs portava tot el dia dalt del seu cavall. Desprès de menjar una mica i quan es disposava a pujar un altre vegada al seu cavall, un geni enorme amb una espasa a la mà se li acostà.”
-Aixeca’t desgraciat- l’amenaçà el geni- prepara’t a morir sota la meva espasa.
-Però… -digué esparverat el pobre comerciant.
-Així que no ho saps, eh! rata immunda?- respongué el geni…….”
Però arribà la claror de l’alba i el conte no s’havia acabat, estava en el seu millor moment. Xahrazad callà i mirà el sol. El califa també el veié però no podia fer-la matar sense saber el final de la història , s’acomiadà fins la nit per escoltar la fi del conte.
I així arribà la segona nit i acaba la història, però abans que comences el nou dia la noia en començava un altre i així passaren mil i una nits.
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=55779&p_ex=una+ma+de+contes
|