EDITORIAL

elPeriodico.cat/OPINIÓ

Han estat els regants del canal d’Urgell els que millor han expressat com s’ha de valorar l’escassetat d’aigua: posar un preu als qui la necessiten. No ho han dit amb tanta contundència, però se’ls ha entès de seguida, quan han proclamat que estan disposats a renunciar a una part del cabal del Segre que tenen assignat perquè es proveeixi d’aigua per beure Barcelona i la seva àrea metropolitana.
En aquest missatge, però, s’hi amaga una distinció dels usos de l’aigua, ja sigui per a consum de boca o per al reg, que s’ha de precisar. Si es tracta d’aigua destinada a regar, el seu ús amb freqüència és ineficient: se segueix regant a doll en cultius que donarien resultats idèntics si s’hi apliquessin tècniques d’irrigació modernes. L’única explicació perquè no s’hagin adoptat aquestes millores és que l’aigua per a usos agrícoles segueix sent massa barata i que les administracions que ho han de tallar no ho aconsegueixen mitjançant la fixació de preus o impostos.
Després de quatre anys d’escassetat de pluges, i davant de l’estat precari dels embassaments, és lògic establir les prioritats de l’ús de l’aigua i el repartiment de les restriccions de consum. El primer afectat en la reducció d’accés als cabals serà el sector agrari, que no sempre ha sabut adaptar els seus cultius al bon ús dels excedents d’aigua.
Les comunitats de regants, que dominen el poder de negociació d’un bé escàs com l’aigua, han de ser conscients que s’enfronten a un desafiament nou: han de justificar que no malgasten l’aigua quan reguen els seus cultius davant dels que els adverteixen que falta aigua per a altres usos prioritaris.

el Periódico.cat

PEPA Bueno

7/2/2008

Els bisbes espanyols han hagut de donar massa explicacions sobre el que volien dir amb la seva nota de la comissió permanent de fa una setmana. Han intervingut des de tot arreu. Els uns, com el cardenal arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares, per reafirmar que el que hi havia a la nota era el que semblava. Els altres, els catalans i el mateix president de la Conferència Episcopal, per matisar que l’Evangeli no s’identifica amb cap opció política.
Els bisbes solen donar orientacions al vot als catòlics abans de les convocatòries electorals. I calia esperar que aquesta vegada, quan fins i tot per primera vegada en la història han sortit al carrer en manifestació contra el Govern, l’orientació havia de ser fèrria. No és res de nou si no fos perquè han posat un dels accents en la negociació amb ETA, un assumpte en el qual l’Església catòlica ha tingut un paper clar i evident cada vegada, en cada intent, en cada ocasió en què hem cregut que era possible acabar amb el terrorisme de forma dialogada. Assenyalar amb virulència la palla en l’ull dels altres i no veure la biga en el propi no sembla un comportament gaire evangèlic, i per això era fàcil treure conclusions en clau partidista. Especialment perquè aquest ha estat, també per primera vegada en la nostra història recent, l’argument de controvèrsia política de l’oposició amb el Govern.
Què en deuen pensar els catòlics espanyols que viuen la fe amb naturalitat, sense dramatismes doctrinaris, amb el múscul de la tole- rància ben entrenat perquè han crescut en una Espanya democràtica i diversa, que han viatjat pel món i han conegut altres cultures, altres religions. I que, en qualsevol cas, tenen el món a un clic del comandament a distància del televisor o del teclat de l’ordinador.
L’únic que dóna la raó als bisbes en la seva lletania per no demanar el vot per al PP és que tot això no fa sinó mobilitzar el vot de l’esquerra, tan necessari per al PSOE. No deixa de sorprendre que sigui la part de la jerarquia eclesiàstica més conservadora la que faciliti l’argumentari de campanya als socialistes. Deu ser veritat que el seu regne no és d’aquest món.

 diumenge, 3 de febrer de 2008.

Editorial. Camp de Tarragona

EL PUNT

La irrupció de la Conferència Episcopal Espanyola en la precampanya de les eleccions del 9 de març ha indignat el partit que sustenta el govern espanyol, que ha qualificat d’immoral que la jerarquia eclesiàstica utilitzi el terrorisme com a arma electoral, però també ha provocat les protestes de la majoria de partits polítics i fins i tot d’alguns grups de catòlics de base com Església Plural. Aquesta pastoral, de fet, és un capítol més dels enfrontaments entre el PSOE i l’ala ultradretana dels bisbes espanyols que controla la CEE al llarg de la legislatura i com a tal contribueix a la crispació i a fomentar la bipolarització política entre el PP i el PSOE.

L’Església té tot el dret a opinar sobre temes socials que afecten la moral, els principis cristians o els valors de la família, i s’ha de considerar positiu que demani que cadascú actuï segons la seva consciència. El problema és que en el seu comunicat la Conferència Episcopal coincideix just amb tots aquells temes que han configurat el discurs crispat del PP durant aquests anys (la unitat de l’Estat, el matrimoni entre homosexuals, l’avortament, l’educació per a la ciutadania…). És, però, especialment greu que faci ús electoral del terrorisme, condemnant el diàleg amb els terroristes i oblidant que un bisbe va fer d’intermediari amb ETA durant la negociació en l’etapa d’Aznar. I el paper de l’Església al llarg de la història en la intermediació en conflictes armats, amb el cas irlandès com a darrer paradigma.

A casa nostra, el que ha xocat més és que els bisbes catalans no s’hagin desmarcat d’una manera clara i decidida d’aquests aspectes del comunicat. La jerarquia catòlica hauria d’acatar la laïcitat de l’Estat i assumir el seu paper en la societat d’una manera activa, però és intolerable que aporti al debat social elements d’intolerància i confrontació entre les diferents sensibilitats polítiques.

EL PERIÓDICO. 1/2/2008

Sota la forma d’una sèrie de recomanacions eticopolítiques, la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) es va convertir ahir en part bel.ligerant de la campanya electoral en curs amb una intensitat i decantació ideològiques desconegudes fins ara. Els bisbes s’han sumit de ple en el fragor de la batalla al descartar de manera absoluta que l’Estat pugui concertar una sortida política de la violència mitjan- çant alguna forma de negociació amb els terroristes, cosa que coincideix fins a l’última síl.laba amb la posició del PP i que desqualifica el PSOE. Així doncs, la CEE arracona de manera expeditiva la molt llarga tradició de l’Església catòlica en la mediació de conflictes tan dramàtics com el basc, des de l’Ulster fins a tota mena de tragèdies humanes ocorregudes a banda i banda del planeta. Si els bisbes consideren que qualsevol mena d’acord amb ETA perquè deposi les armes i deixi de matar conculca la moral i la tradició catòliques, han d’explicar als seus desorientats feligresos per què monsenyor Uriarte va participar en l’intent de negociació amb ETA promogut per un Govern d’Aznar.
I, posats a explicar-se, han d’aclarir a la seva confosa parrò- quia amb quins criteris administren la tradició del Vaticà II i el llegat del cardenal Tarancón per encastellar-se en un dogmatisme que, amb molta i preocupant freqüència, recorda la implicació política de l’Església en l’estra- tègia de la dreta abans, durant i després de la guerra civil. És necessari que ho faci perquè en el problema basc, igual que en les anomenades polítiques del cos -avortament, utilització del preservatiu, matrimonis homosexuals–, els prelats identifiquen el debat dels valors en una societat avançada amb el relativisme moral. I tal relativisme no el practiquen els grans partits als quals apunten els bisbes –el centre i l’esquerra laics–, tant si són d’àmbit estatal com autonòmic, llevat que la lectura dels seus programes es faci des del pur integrisme.
Pocs estats no confessionals són més respectuosos amb l’Església que l’espanyol. Per imperatiu legal –la Constitució del 1978 inclou una referència expressa de la confessió catòlica– i perquè els catòlics funcionals són majoria a Espanya. Per això resulta encara més xocant aquesta bel.ligerància i aquesta pretensió extemporània d’imposar una mesura moral i rescatar del passat quotes d’influència i de poder que no tenen res a veure amb una nació moderna de ciutadans lliures.

LA VANGUARDIA

La libreta

Lluís Foix

Periodista

He leído con atención la nota de diez puntos hecha pública por la Conferencia Episcopal ante las elecciones generales de 2008. Los obispos ofrecen unas consideraciones que estimulen el ejercicio responsable del voto. Entiendo que el documento no es vinculante al tratarse de unas orientaciones sobre los “valores que los cristianos deben promover en la vida pública”.

Comparto las referencias a la defensa de la vida humana y otras cuestiones de carácter moral que cualquier cristiano que actúe con libertad de conciencia ya sabe cómo debe o debería actuar. La nota respeta a “quienes ven las cosas de otra manera” y sólo pide libertad y respeto para proponer libremente lo que piensa el episcopado español. De acuerdo.

Una lectura estricta del documento es una invitación sutil a no acudir a las urnas o votar en blanco. No encuentro un programa que siga al pie de la letra las orientaciones episcopales. El obispo Martínez Camino, portavoz de la Conferencia, ha hablado del mal menor sabiendo que si el Partido Popular llegara a desbancar a los socialistas del poder no derogaría las leyes vigentes.

Sigue la nota en su punto octavo que “una sociedad que quiera ser libre y justa no puede reconocer explícita ni implícitamente a una organización terrorista como representante político de ningún sector de la población, ni puede tenerla como interlocutor político”. Me permito discrepar de este punto.

Recuerdo la carta autógrafa que Paulo VI escribía a los secuestradores del líder de la Democracia Cristiana italiana, Aldo Moro, el 22 de abril de 1978. La misiva llevaba el escudo pontificio y decía, entre otras cosas, lo siguiente: “os escribo a vosotros, hombres de las Brigadas Rojas. Os lo pido de rodillas: liberad a Aldo Moro, sencillamente, sin condiciones. Todos tenemos que temer a Dios vengador de los muertos sin causa y sin culpa”.

La intercesión del Papa Montini no dio resultado y Aldo Moro murió asesinado por los terroristas el 9 de mayo de aquel año. Intervinieron muchas organizaciones internacionales, Estados Unidos estuvo a punto de convocar una reunión del Consejo de Seguridad de la ONU, Cáritas Internacional se ofreció para intermediar con los brigadistas.

La iglesia irlandesa participó discretamente en los contactos y conversaciones que durante años se establecieron entre el IRA y los gobiernos de Londres y Dublín. El redentorista monseñor Reid tuvo un papel relevante para llegar a los acuerdos del Viernes Santo que acabarían en un acuerdo definitivo de paz. La iglesia vasca ha intervenido constantemente para servir de puente y pedir diálogo. Todos los gobiernos de la democracia, también el de Aznar, hablaron con los terroristas.

Otro aspecto que entra en contradicción es lo que se dice al final del punto octavo de la nota: “hay que evitar los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública a favor de pretensiones particularistas o reivindicaciones ideológicas”. Si esto es así, ¿cuándo se corrige la línea de la COPE donde cada mañana se pone a caldo a cualquiera que no coincida con las obsesiones de Federico?

Hacer juicios sobre realidades contingentes es arriesgado. Y si pueden identificarse con un partido político el riesgo es aún mayor porque en cuestiones opinables no hay soluciones únicas para un cristiano que puede militar o votar libremente y en conciencia a quien considere oportuno.

Acabaré con una cita del actual Papa en su último libro Jesús de Nazaret. Escribe Benedicto XVI que “en el curso de los siglos, bajo distintas formas, ha existido esta tentación de asegurar la fe a través del poder, y la fe ha corrido siempre el riesgo de ser sofocada precisamente por el abrazo del poder. La lucha por la libertad de la Iglesia, la lucha para que el reino de Jesús no pueda ser identificado con ninguna estructura política, hay que librarla en todos los siglos. En efecto, la fusión entre fe y poder político siempre tiene un precio: la fe se pone al servicio del poder y debe doblegarse a sus criterios”.

Lluís Foix  | 31/01/2008 – 22:35 horas

OPINIÓ 6/1/2008

NO EM DIGUIS… // LUIS DE SEBASTIÁN

EL PERIÓDICO

LUIS De Sebastián

El que realment amenaça la família espanyola no és el Govern de l’Estat laic que sanciona la Constitució. Ni és el reconeixement del fet que persones del mateix sexe visquin amb la mateixa protecció legal que es dóna als matrimonis tradicionals. Ni que les dones puguin donar per acabat l’embaràs quan aquest amenaça la seva salut, la seva vida o un projecte vital raonable.
El que amenaça la família, cristiana o laica, i la institució del matrimoni és el masclisme i totes les formes de violència domèstica que genera. També l’amenacen la mentida i la infidelitat, a vegades encoberta, a vegades manifesta; el materialisme rampant, que posa el fet de ser en el de posseir i que crea tensions a vegades insuportables per al nivell d’ingressos dels cònjuges. La mala educació que es dóna als nens és una altra amenaça, o omplir-los de regals en lloc de donar-los atenció i afecte per reservar el temps dels pares als seus assumptes personals. En definitiva, el que amenaça la fa- mília és la falta d’amor, generositat, tolerància, cultura i moderació a l’apreciar les coses materials.
Per combatre aquests perills no cal sortir al carrer. Perquè aquest perills són a casa, i allà és on s’han d’enfrontar. Encara que amb un acte com el celebrat el 30 de desembre del 2007 s’aconseguís canviar de Govern i derogar algunes de les lleis que s’han aprovat per protegir grups marginats, no se solucionarien els problemes de la família espanyola: masclisme, mentida, materialisme, egoisme. Ni el PP té el remei per a aquests mals. Només la formació de la consciència, la tolerància i el reconeixement de la igualtat de drets entre homes i dones poden ser la base per establir famílies cristianes, laiques i, en definitiva, sostenibles.