/ OPINIÓ
JUAN-JOSÉ López Burniol . 9/12/2007
El debat sobre l’educació iniciat últimament em fa pensar en els mestres. Vinc, per la meva mare, d’una família de mestres. Francesc Burniol Perich –natural de Palamós– va ser tota la vida mestre d’Argentona. I el gran dels seus fills, Josep Burniol Isern –el meu avi–, després de passar per diversos pobles –entre aquests Alcanar, on vaig néixer–, va acabar els seus dies també com a mestre d’Argentona. Però no és d’ells de qui vull parlar-los, sinó de la meva primera mestra –a Ripoll– a principis dels anys 50: la senyoreta Nati.
Es deia Nativitat Grabulós Bertran, havia nascut a Sarroca de Bellera –entre la Pobla i Pont de Suert– i vivia, sola, al pis més alt d’una casa a la plaça d’Espanya. Poc més en sé d’ella, ni tan sols la seva edat de llavors –¿prop dels 30?–, ni de la seva família, ni de les seves idees i aficions. Era rossa, prima, blanca de pell i pausada. No aixecava mai la veu. Amb ella aprenia a llegir i a escriure, les quatre regles, els números primers, el càlcul d’interessos i vaig entreveure les arrels quadrades. Amb ella em vaig aficionar a la història, vaig fer la llista dels reis gots i la vaig memoritzar. Encara puc recitar-la. I amb ella, sobretot, vaig aprendre a pensar. Recordo, com si fos avui, el dia en què –en un dictat– vaig escriure bé la paraula adverbi. Em va preguntar com era que ho havia encertat. “Perquè s’assembla a verb”, vaig respondre. “Està bé”, va dir. La vaig veure per última vegada la Setmana Santa del 1957, poc abans que la meva família marxés per sempre de Ripoll.
Deu fer uns 10 anys i de manera casual vaig obtenir les senyes de la senyoreta Nati. Li vaig escriure una llarga carta, donant-li compte i raó de la meva vida. No he rebut mai resposta. Però, quan passo algun cop per Ripoll i de camí de la plaça de Sant Eudald a la del Monestir, passant pel carrer de Sant Pere, m’acosto a la plaça d’Espanya i trec el cap, sense entrar-hi, a l’escala de la que va ser casa seva.
Sovint repeteixo –els meus amics ho saben– que em considero afortunat per haver tingut mestres. Per això també crec, contràriament, que qui no en guarda me- mòria, per no haver-ne tingut, juga en la vida amb desavantatge.