/ OPINIÓ

 JUAN-JOSÉ López Burniol . 9/12/2007

El debat sobre l’educació iniciat últimament em fa pensar en els mestres. Vinc, per la meva mare, d’una família de mestres. Francesc Burniol Perich –natural de Palamós– va ser tota la vida mestre d’Argentona. I el gran dels seus fills, Josep Burniol Isern –el meu avi–, després de passar per diversos pobles –entre aquests Alcanar, on vaig néixer–, va acabar els seus dies també com a mestre d’Argentona. Però no és d’ells de qui vull parlar-los, sinó de la meva primera mestra –a Ripoll– a principis dels anys 50: la senyoreta Nati.
Es deia Nativitat Grabulós Bertran, havia nascut a Sarroca de Bellera –entre la Pobla i Pont de Suert– i vivia, sola, al pis més alt d’una casa a la plaça d’Espanya. Poc més en sé d’ella, ni tan sols la seva edat de llavors –¿prop dels 30?–, ni de la seva família, ni de les seves idees i aficions. Era rossa, prima, blanca de pell i pausada. No aixecava mai la veu. Amb ella aprenia a llegir i a escriure, les quatre regles, els números primers, el càlcul d’interessos i vaig entreveure les arrels quadrades. Amb ella em vaig aficionar a la història, vaig fer la llista dels reis gots i la vaig memoritzar. Encara puc recitar-la. I amb ella, sobretot, vaig aprendre a pensar. Recordo, com si fos avui, el dia en què –en un dictat– vaig escriure bé la paraula adverbi. Em va preguntar com era que ho havia encertat. “Perquè s’assembla a verb”, vaig respondre. “Està bé”, va dir. La vaig veure per última vegada la Setmana Santa del 1957, poc abans que la meva família marxés per sempre de Ripoll.
Deu fer uns 10 anys i de manera casual vaig obtenir les senyes de la senyoreta Nati. Li vaig escriure una llarga carta, donant-li compte i raó de la meva vida. No he rebut mai resposta. Però, quan passo algun cop per Ripoll i de camí de la plaça de Sant Eudald a la del Monestir, passant pel carrer de Sant Pere, m’acosto a la plaça d’Espanya i trec el cap, sense entrar-hi, a l’escala de la que va ser casa seva.
Sovint repeteixo –els meus amics ho saben– que em considero afortunat per haver tingut mestres. Per això també crec, contràriament, que qui no en guarda me- mòria, per no haver-ne tingut, juga en la vida amb desavantatge.

Les tripes de l”Informe PISA”

6/12/2007. El Periódico

• El desequilibri entre l’excés de mals estudiants i el dèficit d’alumnes brillants explica el suspens català L’interès per la matèria condiciona el resultat

JORDI CASABELLA

Una mirada cap a les interioritats de l’Informe PISA presentat dimarts permet entreveure algunes xacres del nostre sistema educatiu. Com ara el baix nivell d’excel.lència entre l’alumnat de 15 anys pròxim a acabar l’ESO, o l’abundància de mals estudiants, sempre en comparació dels 30 països de l’OCDE. Les cinc preguntes que es formulen a continuació s’endinsen en les tortuositats de la mediocre posició que Catalunya, i a la vegada Espanya, ocupa en el concert educatiu mundial.

1. ¿On és la diferència més gran amb l’OCDE?

L’indicador que de forma més explícita hipoteca la posició de Catalunya dins de l’OCDE, relegant-la als últims llocs, és el pobre percentatge d’alumnat que aconsegueix uns resultats que puguin qualificar-se com a bons o excel.lents. Aquí probablement resideix la mare de totes les batalles. A la prova reina de l’Informe PISA del 2006, la de competències científiques, només 70 d’entre els 1.527 catalans que es van examinar van obtenir més de 633 punts. L’OCDE compta, de mitjana, amb el doble d’alumnes que arriben a aquests rendiments. Si ens fixem en Espanya, la Rioja, Aragó i Navarra també doblen aquest percentatge, i Castella i Lleó, Cantàbria i Galícia el superen clarament. No així el País Basc, que se situa en nivells d’excel.lència una mica per sota de Catalunya. La mitjana espanyola està a l’altura de la catalana.

2. ¿Hi ha centres amb rendiments pitjors que els de Grècia?

Prop de 200 del miler de centres públics i privats catalans que escolaritzen alumnes de 15 anys tenen uns rendiments que queden sensiblement per sota de la mitjana de Grècia, només a l’altura de Bulgària, i una mica per sobre de Tailàndia, si s’extrapolen les dades reflectides en l’informe. A aquesta conclusió es pot arribar després de constatar que un 22% dels centres van obtenir menys de 450 punts en la prova de ciències. En matemàtiques i comprensió lectora els resultats són similars. Per contra, també hi ha centres amb més de 550 punts que podrien emparentar-se amb Finlàndia. Si la mostra que va participar en les proves és representativa de la realitat escolar catalana, uns 80 centres entre un miler estarien en condicions d’emular el país nòrdic.

3. ¿Influeix la població estrangera en el balanç final?

Poc. Malgrat que un 9% dels que van respondre les proves a Catalunya havien nascut fora d’Espanya, els que acabaven d’arribar i els que no posseïen un domini acceptable de l’idioma en el qual s’havia de respondre el qüestionari –en aquest cas el català– no van arribar a computar en el resultat final. Els responsables de l’informe no van descartar que els elevats percentatges d’immigració que ostenta Espanya respecte a altres països europeus podien haver influït en el retrocés de les capacitats de comprensió lectora, però també van recordar que hi ha països com per exemple Suècia on els alumnes d’origen immigrant no tenen resultats pitjors.

4. ¿Tenir consciència ecològica millora la nota de ciències?

Sí i molt. Les respostes al qüestionari que l’alumnat català va haver d’omplir al final de la prova posen en evidència que aquells que van afirmar que estaven al corrent de qüestions que afecten la preservació de l’entorn, com l’escalfament global de l’atmosfera, els residus radioactius o les conseqüències de la tala de boscos, van copar les millors notes. Fins a 96 punts de diferència es van registrar entre els més conscienciats en la problemàtica mediambiental i aquells que van admetre que no estaven al corrent d’aquest tipus de perills. Disfrutar amb l’estudi de les ciències també és sinònim de puntuacions altes.

5. ¿Per què les noies llegeixen millor que els nois?

No hi ha una resposta unívoca, encara que s’apunta que es tracta d’una qüestió d’interessos. El que és clar és que anteriors estudis ja han recollit la mateixa tendència, tant a Espanya com a la resta del món. Una cosa similar passa amb l’avantatge que els nois treuen a les seves companyes en les avaluacions de competències científiques i matemàtiques, disciplines per les quals les noies semblen menys inclinades. Tot i així és vistosa la diferència, de 27 punts, que l’alumnat femení català treu al masculí a l’hora de comprendre el que ha llegit. Tanta distància no s’explica només per les preferències, sinó que hi concorren altres raons per estudiar.

el Periódico

4/12/2007

La constatació de les debilitats del nostre sistema educatiu ha fet que es disparessin totes les alarmes. La sensació que està en joc el futur ha envaït tots els sectors socials i s’ha obert un debat que desborda els àmbits polític i pedagògic. En l’ànim d’EL PERIÓDICO hi ha participar en aquest debat, fer-se ressò de totes les sensibilitats i examinar sobre el terreny tots els factors que coincideixen en el que, sense risc a exagerar, cal qualificar de crisi educativa.
Aquest és l’objectiu de l’extensa informació que avui publiquem i que completa el panorama d’opinions que han aparegut aquests últims dies. D’ella es desprèn que les solucions són inajornables perquè la integració i el pes de Catalunya en la societat del coneixement depenen d’això. I, al mateix temps, es dedueix que el nucli del problema no és de recursos i de lleis, sinó més aviat de gestió, de continuïtat, de constància en la inversió, de disciplina a les aules, d’exigència en els alumnes i de restabliment del prestigi i l’autoritat del mestre, tal com es desprèn de la consis- tència dels sistemes educatius amb millors resultats. Es tracta de reptes de gran magnitud que concerneixen tant els professionals de l’educació com els polítics que la gestionen i, en no menor mesura, els pares que, sovint, esperen que l’escola cobreixi flancs formatius que tradicionalment estaven reservats a la família, com també es dedueix de la nostra informació.
Les respostes a les preguntes recollides en aquestes pàgines impedeixen amagar el cap sota l’ala o encobrir el problema, com ha passat en alguns despatxos des que es va publicar l’informe de la Fundació Bofill i es va filtrar parcialment l’Informe PISA. La rendibilitat del sistema no ha de ser mesurada en termes matemà- tics o sotmesa a comparació amb altres països que, com els Estats Units, contemplen amb preocupació el desgast dels seus programes educatius, sinó projectar-la en el futur. I aquest futur està ple d’incògnites perquè la realitat present permet tenir un gran nombre de dubtes.
Els nostres governants, les nostres autoritats acadèmiques i els teòrics de l’educació han de posar en comú les seves idees i promoure un cop de timó que corregeixi el rumb d’una nau que ha perdut el nord. Tots els sistemes deficients tendeixen a ser-ho més així que passa el temps, i l’educació no queda fora de la norma. Al debat en curs l’han de seguir sense demora accions concretes.

30/11/2007

Els professors en responsabilitzen les famílies perquè aquestes fan deixament de la funció d’educar els seus fills i conceben l’escola com un aparcament. Els pares culpen un professorat desmotivat i mal format. Uns i altres acusen l’Administració per haver canviat tan sovint de lleis i per equivocar-se cada vegada que ho fa, i la societat en general perquè fomenta o tolera valors contradictoris amb l’educació i l’estudi. Els polítics s’aferren als seus principis ideològics per desacreditar el que proposen els seus oponents sense aturar-se a pensar si tenen raó o no. Els teòrics de la pedagogia i la psicologia imparteixen doctrina sense contrastar-la amb la pràctica a les aules.
Tant si la culpa és dels uns com dels altres, o més probablement culpa de tots, la veritat és que l’ensenyament està malament a Espanya i encara pitjor a Catalunya. El que s’ha filtrat de l’informe trianual del Programa Internacional d’Avaluació d’Estudiants (PISA), que patrocina l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic(OCDE), confirma per desgràcia el que ja es temia. En coneixement científic, els alumnes espanyols de 15 anys estan al furgó de cua dels països de l’OCDE, amb 488 punts, 12 per sota de la mitjana. Al desglossar per comunitats autònomes aquests resultats, es constata que Catalunya retrocedeix en relació amb estudis anteriors i que ara se situa per darrere de set comunitats i només per davant d’Andalusia, si bé n’hi ha vuit de les quals es desconeixen les dades desagregades perquè van renunciar a una avaluació en solitari.
Aquest diari publica avui a la seva primera pàgina les cares de tots els ministres d’Educació des de la mort de Franco i de tots els consellers del ram, acompanyats de les orelles de burro que abans simbolitzaven el suspens. Som conscients que no tots ells tenen el mateix grau de responsabilitat en la debacle educativa que patim, i que la societat en general, i els mitjans de comunicació en particular, tenim la nostra part de culpa, principalment per no haver prou atenció als senyals de perill procedents d’escoles i instituts quan encara hi érem a temps. Però hem decidit posar-los orelles de burro perquè la democràcia no ha estat capaç de fer tirar endavant un acord per posar l’educació en la primera línia de l’acció de govern. Espanya perdrà el tren de la societat del coneixement si no sap reaccionar a temps.