Aquesta bonica ruta ens ha portat a rememorar les antigues
feines bosqueroles. Hem vist una castanyeda explotada
en règim de perxada i un alzinar amb una fidel reproducció
d’una antiga barraca de carboners d’entre altres…
La panoràmica del turó de l’Home
Des de l’inici del recorregut tenim una bona panoràmica del turó
de l’Home, el cim més alt del Parc (1.706 m), on veiem l’observatori
meteorològic impulsat l’any 1932 per l’eminent meteoròleg Eduard
Fontserè. De la carena cap a la vall, els prats subalpins,
propers al cim, són rellevats per les fagedes i, més avall,
pels alzinars, que sovint l’home ha substituït per plantacions
de castanyers.
Els castanyers vells
En aquest punt arribem a una castanyeda ben constituïda,
amb exemplars madurs. Com a curiositat, podem dir que l’escorça
d’aquests arbres és viva, mentre que l’interior sovint es podreix
i queda buit, fet ben conegut pels pastors, que aprofitaven
la cavitat com a aixopluc.
L’alzinar
L’alzina és l’arbre que caracteritza millor els nostres paisatges
mediterranis autòctons. La fusta d’alzina era la base tradicional
per elaborar el carbó vegetal. Precisament, en arribar al pla
de la Pomera, trobem la reproducció d’una barraca de carboners,
amb la plaça carbonera.
La perxada
Es tracta d’una castanyeda explotada en règim de rebrot
per aprofitar les perxes, troncs llargs i rectes que broten de la soca
i que, en els temps de l’exportació d’aiguardent a Amèrica,
s’aprofitaven per fer bótes de vi i licor. Avui, les alzines
van recuperant l’espai del qual van ser desplaçades quan
s’hi van plantar els castanyers.
El sot de l’Infern
El microclima del sot i l’abundor d’aigua afavoreixen el creixement
del bosc de ribera. Els arbres més propers al curs d’aigua
són els verns. Més lluny hi trobem altres espècies, com ara
els avellaners i els trèmols. El sotabosc està encatifat de falgueres
i l’ambient és frescal, sobretot en els dies calorosos de l’estiu.