Tag Archives: La Salut

Joan Vila Cinca, un pioner de l’arqueologia al Vallès

Leave a reply

Per Alba Alonso

IMG_0607El passat 26 de maig vam anar al Museu de Sabadell a veure l’exposició sobre les excavacions que es van fer a la Salut el 1916. El que més em va cridar l’atenció van ser les fotografies exposades: eren molt antigues però em van impactar per la seva bellesa. Em van cridar l’atenció unes on sortia Joan Vila Cinca al costat d’uns dolis i una altra de la seva excavació de la Salut.

Joan Vila Cinca va néixer el 29 de Febrer de 1856 a Sabadell, i a morir al 2 de desembre de 1938 a Sant Sebastià de Montmajor als 82 anys. Va ser un pintor català i el pare del pintor Antoni Vila i Arrufat. La família va ser la primera en fundar la primera fabrica de sifons i gasoses de la ciutat de Sabadell. Amb Joan Figueres, Ramon Quer i Josep Espinalt van fundar l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, gràcies a la beca de l’Ajuntament de Sabadell.

A Sa990_1462441250AHS_B010101_D01_00003_017badell, el 1912, va iniciar unes excavacions a la serra de la Salut, concretament on es creia que hi havia el poblat ibèric i romà d’Arraona, per comprovar si la presencia de materials antics tenia relació amb alguns assentaments antics. Van tenir bon resultats, ja que es van localitzar restes d’una vil·la romana.

 

La Corporació Municipal va acordar la creació de la Junta de Museus i Excavacions amb l’objectiu de continuar amb les excavacions i crear un nou museu on mostrar els materials obtinguts. Aquell mateix any, l’Ajuntament el va nomenar director de la Junta de Museus i Excavacions que s’acabava de constituir, per reconèixer el seu paper a l’arqueologia local, malgrat no ser arqueòleg .

Nota: Fotografies exposades al Museu d’Història de Sabadell

LLÀNTIES ROMANES AL VALLÈS OCCIDENTAL

Leave a reply

Per Irene Albacete Hernández

Algun cop ens hem preguntat com els romans eren capaços d’il·luminar la seva llar, si a l’antiguitat no hi havia bombetes que els poguessin facilitar la llum necessària per realitzar qualsevol tipus de feina, espectacle o festa nocturna. A la nostra visita al Museu de Sabadell vam donar resposta a aquesta qüestió.

El sistema d’il·luminació més comú a les cases romanes girava al voltant de les llànties, uns recipients de forma més aviat arrodonida, acabats en un bec, amb una cavitat al centre i amb una mena de nansa al lateral per agafar-les amb més facilitat. Fora de l’ús domèstic, a les festes religioses o algún espectacle nocturn, el recipient es penjava amb una corda a una finestra, i d’aquesta manera s’assegurava una bona subjecció. Les llànties més ordinàries estaven fetes de fang, terrissa, pedra o algún tipus de metall, i normalment, com podem veure a les ilustracions,  hi havia gravats uns dibuixos decoratius, com els que veieu a les imatges que he tret d’internet.

LLÀNTIA 2LLÀNTIA 1

Imatges extretes de les següents pagines web.

A la masia de Can Marata, de Polinyà, es van trobar aquestes llànties. Com podem observar aquests recipients semblen estar fets de fang i tenen gravades unes sanefes com element decoratiu.

IMG-20160531-WA0007  IMG-20160531-WA0010  IMG-20160531-WA0009

Llànties amb decoracions diveres del Museu d’Història de Sabadell (Trobades a Can Marata, de Polinyà del Vallès)

Per fer funcionar la llàntia, es dipositava a la cavitat un líquid combustible, normalment algún tipus d’oli o greix; a més, s’hi introduïa un ble i es passava pel forat restant. El ble gairebé sempre estava fet de fibres de cotó, i sovint, quan s’encenia la llàntia, no es podia apagar fins que s’ofegava per ella mateixa.

Actualment encara se’n conserven algunes i fins i tot les que es troben en millor estat es podrien continuar utilitzant. És un sistema sencill i eficaç per poder tenir llum en una época en la que la bombeta encara no s’havia inventat!

FullSizeRender(2)           FullSizeRender(3)

Fotografies de l’exposició de llànties al Museu de Sabadell. (Trobades a la Salut)

INFORMACIÓ EXTRETA DE LA WIKIPÈDIA I LA DOMUS DEL MITREO

 

 

TERRA SIGILLATA a ARRAGONEM, … i a Polinyà!

Leave a reply
Per Claudia Rodríguez José

Si mai aneu al Museu d’Història de Sabadell podreu trobar restes molt interesants d’un tipus de ceràmica de luxe anomenada terra sigillata.
Terra sigillata és una expressió llatina que literalment vol dir “ceràmica (o terra) segellada”. Aquest tipus de ceràmica rep aquest nom perquè el seu exterior està decorat i perquè està signada pel  terrissaire que les feia, encara que no totes compten amb el seu segell.

Fotografia trobada en aquesta pàgina web

arch_sigillata1

Fotografia trobada en aquesta pàgina web

vaso-sig-zar.-1

Les característiques bàsiques de la terra sigillata són: que és un tipus de ceràmica de luxe que feien els romans amb uns motlles especials, i que el seu color vermellós prové d’ un tipus de vernís que els romans usaven per fer ceràmica, cosa que li atorga la seva brillantor característica.

D’aquest tipus de ceràmica de luxe se n’han trobat tres tipus: la terra sigillata itàlica, la terra sigillata hispànica i la terra sigillata sudgàl·lica. A l’Àfrica també se n’han trobat peces autòctones però són d’una cronologia posterior i imiten les produccions anteriors.

Els dos tipus de terra sigillata que hem vist al museu d’Història de Sabadell són, la terra sigillata hispànica i la sudgàl·lica. La terra sigillata sudgàl·lica té una decoració molt carregada amb formes geomètriques, vegetals i de vegades eròtiques (segons l’etapa d’elaboració). La terra sigillata hispànica està feta d’un material de qualitat menor i les produccions es van fer sota l’influencia de les sigillates itàliques i sudgàl·liques.

A continuació us presento els fragments de terra sigillata sudgàl·lica que hem vist al Museu d’Història de Sabadell, i que van ser  trobats a la Salut de Sabadell. Hi podem apreciar les decoracions vegetals:

13401299_740092366133525_202016317_n FullSizeRender 13390971_740092359466859_496417424_n

La gerra i el bol que  van ser trobats al jaciment arqueològic de Castellarnau i són de terra sigillata hipànica. Vull destacar la decoració d’un pagés amb un bou:

13342222_736709456471816_668070215_n FullSizeRender(1)

I ara us presento fragments de terra sigillata hispànica que s’han trobat a Can Marata.  La sanefa és molt senzilla i no té cap element vegetal; per això dedueixo que és terra sigillata hipànica.

IMG_0586

 

 

 

 

EL MAGATZEM DE DOLIS DE LA SALUT DE SABADELL

Leave a reply

Per Carla Manzaneda

Alguna vegada us heu preguntat com es transportaven els aliments i tota mena de líquids a l’Antiga Roma?

A l’Antiga RoFullSizeRenderma s’utilitzaven DOLIS, en llatí dolium (dolia en plural), per transportar o emmagatzemar aliments o qualsevol líquid en grans quantitats.

El dolium era un contenidor o gerra molt gran fet de fang cuit. Tenia forma oval, amb una boca ampla, però era molt més gran que l’àmfora , un objecte semblant. El dolium no tenia coll ni nanses , i en molts casos mesurava fins a 1,8 m d’alt.

Amb l’Institut vam fer una excursió fins al Santuari de la Salut, a Sabadell, per veure si hi havia restes arqueològiques romanes i escoltar el que la guia ens explicava.

FullSizeRender(1)

Gràcies a la guia, vam saber que la Salut es va trobar ara fa 100 anys un magatzem de dolis de  l’Antiga Roma: estaven ensorrats a terra per tal de mantenir en bon estat els aliments o líquids que emmagatzemaven, com ara vi, pell de raïm , oli d’oliva, blat i altres cereals comuns.

Actualment no es pot veure el magatzem de dolis de la Salut in situ, perquè l’excavació ha tornat a ser tapada, però  sabem que existia, i el vam veure representat en un esquema que hi ha a la ermita pre-romanica de la Salut.

A més, el museu té unes fotografies que mostren com era el camp de dolis quan va ser excavat:

cinca

PONDUS d’època romana a la Salut de Sabadell.

Leave a reply

Per Elena Sánchez

A l’exposició del Museu d’Història de Sabadell vam veure uns pondus que es van trobar a la vil.la romana de la Salut ara fa un segle. Són unes peces dels telers romans, amb diferents formes (rodones o rectangulars)  i amb doble perforació: aquests dos forats servien per subjectar aquestes peces al teler, i s’utilitzaven en telers verticals com els que veiem a la fotografía que he trobat a la xarxa:IMG_2327

Els telers de peces es muntaven sobre dos peus drets de fusta, que es clavaven a terra i es mantenien inclinats contra una paret o amb un suport propi del teler; estaven units per un travesser superior, i l’ordit estava separat en fils parells i imparells lligats. Per tensar tot l’ordit els romans s’ajudaven d’aquests pesos, que acostumaven a pesar entre 350 i 600 grams, i que normalment eren de terra cuita però també podien ser de fang sense coure simples pedres lligades. Cada pondus tensava entre 8 i 12 fils de l’ordit, com veieu a la fotografia: podus

A la nostra visita al Museu d’Història de SAbadell vam veure aquests pondus que es van trobar ara fa un segle a la Salut de Sabadell,  com podem veure a  les fotografíes: PicsArt_06-07-10.42.46I aquestes dues peces són pondus trobats a Can Marata de Polinyà.  Al nostre poble!!FullSizeRender