Tag Archives: Can Marata

RESTES ROMANES A POLINYÀ

Per Nadia Velasco

Els romans van arribar a la península Ibèrica a través d’Empúries en el S.II aC. Durant el govern de l’emperador August van construir al llarg de tota la costa mediterrànea la Via Augusta, que connectava Roma amb Cadis i que també passava pel Vallès.

Al Vallès amb el pas de la Via Augusta es van construir cases on es podia passar la nit o be canviar la cavalleria (en el cas dels missatgers de Roma). Aquests llocs, organitzats i distribuïts per l’administració romana s’anomenaven mansiones. En concret en el pas de la Via Augusta pel Vallés trobem 4 mansiones: Arragonem ( La Salut de Sabadell), Semproniana (Granollers), Praetorium (La Roca del Vallés) i Ad Fines (Martorell).

(Fotografía de: Nerea Sandez i Lorena Amaya)

Per Polinyà també passava un ramal de la Via Augusta; a més hi hem trobat restes arqueològiques d’època romana. La localització d’aquestes restes ens ha permès saber que hi havia una uilla romana possiblement de nom Paulinianum, a l’espai que actualment ocupa Can Marata. Allí s’hi han trobat llànties, peces de vaixella i pondus (pesos de teler) d’època romana, que altres companys han tractat en articles anteriors.

A la part més alta de Polinyà hi ha l’església de Sant Salvador on també s’ hi han restes arqueològiques d’època romana: concretament una sitja que servia per emmagatzemar el gra.

Finalment, hi ha dos llocs més a Polinyà on s’han trobat restes d’època romana: són Santiga i Cany Vinyalet. Aquest curs no hem trobat informació sobre aquestes restes. Això queda pendent per a altres companys.

Webgrafia: Wikipedia, Web de Paulinianum, Fotocòpies fetes a classe i powerpoint fet a classe.

Jornades Europees de Patrimoni 2016

Leave a reply

Aquesta tarda un grup d’alumnes de l’àrea de clàssiques de l’institut hem presentat a les Jornades Europees de Patrimoni 2016, que se celebren a Polinyà, la ponència que du per títol: Els pioners de l’arqueologia al Vallès: Joan Vila i Cinca i les excavacions de Can Marata de Polinyà.

2016-09-16-PHOTO-00000006

La comunicació ha servit per explicar el que havíem après i penjat al bloc la darrera primavera: la importància de Joan Vila i Cinca, un artista de la fi del segle XIX, que impulsa les Belles Arts a Sabadell, la docència del dibuix, però també l’arqueologia del Vallès; les excavacions que va fer a la Salut; la mansio d’Arragonem al Santuari de la Salut amb el seu magatzem de dolis; i les troballes arqueològiques de JVCinca als terrenys de can Marata del nostre poble (pondus, llànties, terra sigilata).

L’any passat ja vam participar a les Jornades Europees de Patrimoni amb la comunicació DE LA FÀBRICA GUERIN AL SEMINARI DE BARCELONA (cinquanta anys de la troballa del mastodont de Polinyà). Al nostre bloc VESTIGIS DE POLINYÀ hi podeu trobar informació que us pot sorprendre!

Joan Vila i Cinca i les excavacions a can Marata de Polinyà from mespuna

LLÀNTIES ROMANES AL VALLÈS OCCIDENTAL

Leave a reply

Per Irene Albacete Hernández

Algun cop ens hem preguntat com els romans eren capaços d’il·luminar la seva llar, si a l’antiguitat no hi havia bombetes que els poguessin facilitar la llum necessària per realitzar qualsevol tipus de feina, espectacle o festa nocturna. A la nostra visita al Museu de Sabadell vam donar resposta a aquesta qüestió.

El sistema d’il·luminació més comú a les cases romanes girava al voltant de les llàn ties, uns recipients de forma més aviat arrodonida, acabats en un bec, amb una cavitat al centre i amb una mena de nansa al lateral per agafar-les amb més facilitat. Fora de l’ús domèstic, a les festes religioses o algún espectacle nocturn, el recipient es penjava amb una corda a una finestra, i d’aquesta manera s’assegurava una bona subjecció. Les llànties més ordinàries estaven fetes de fang, terrissa, pedra o algún tipus de metall, i normalment, com podem veure a les ilustracions, hi havia gravats uns dibuixos decoratius, com els que veieu a les imatges que he tret d’internet.

Imatges extretes de les següents pagines web.

A la masia de Can Marata, de Polinyà, es van trobar aquestes llànties. Com podem observar aquests recipients semblen estar fets de fang i tenen gravades unes sanefes com element decoratiu.

Llànties amb decoracions diveres del Museu d’Història de Sabadell (Trobades a Can Marata, de Polinyà del Vallès)

Per fer funcionar la llàntia, es dipositava a la cavitat un líquid combustible, normalment algún tipus d’oli o greix; a més, s’hi introduïa un ble i es passava pel forat restant. El ble gairebé sempre estava fet de fibres de cotó, i sovint, quan s’encenia la llàntia, no es podia apagar fins que s’ofegava per ella mateixa.

Actualment encara se’n conserven algunes i fins i tot les que es troben en millor estat es podrien continuar utilitzant. És un sistema sencill i eficaç per poder tenir llum en una época en la que la bombeta encara no s’havia inventat!

Fotografies de l’exposició de llànties al Museu de Sabadell. (Trobades a la Salut)

INFORMACIÓ EXTRETA DE LA WIKIPÈDIA I LA DOMUS DEL MITREO

TERRA SIGILLATA a ARRAGONEM, … i a Polinyà!

Leave a reply

Per Claudia Rodríguez José

Si mai aneu al Museu d’Història de Sabadell podreu trobar restes molt interesants d’un tipus de ceràmica de luxe anomenada terra sigillata.
Terra sigillata és una expressió llatina que literalment vol dir “ceràmica (o terra) segellada”. Aquest tipus de ceràmica rep aquest nom perquè el seu exterior està decorat i perquè està signada pel terrissaire que les feia, encara que no totes compten amb el seu segell.

Fotografia trobada en aquesta pàgina web

Les característiques bàsiques de la terra sigillata són: que és un tipus de ceràmica de luxe que feien els romans amb uns motlles especials, i que el seu color vermellós prové d’ un tipus de vernís que els romans usaven per fer ceràmica, cosa que li atorga la seva brillantor característica.

D’aquest tipus de ceràmica de luxe se n’han trobat tres tipus: la terra sigillata itàlica, la terra sigillata hispànica i la terra sigillata sudgàl·lica. A l’Àfrica també se n’han trobat peces autòctones però són d’una cronologia posterior i imiten les produccions anteriors.

Els dos tipus de terra sigillata que hem vist al museu d’Història de Sabadell són, la terra sigillata hispànica i la sudgàl·lica. La ***terra* sigillata sudgàl·lica té una decoració molt carregada amb formes geomètriques, vegetals i de vegades eròtiques (segons l’etapa d’elaboració). La terra sigillata hispànica** està feta d’un material de qualitat menor i les produccions es van fer sota l’influencia de les sigillates itàliques i sudgàl·liques.

A continuació us presento els fragments de terra sigillata sudgàl·lica que hem vist al Museu d’Història de Sabadell, i que van ser trobats a la Salut de Sabadell. Hi podem apreciar les decoracions vegetals:

La gerra i el bol que van ser trobats al jaciment arqueològic de Castellarnau i són de terra sigillata hipànica. Vull destacar la decoració d’un pagés amb un bou:

I ara us presento fragments de terra sigillata hispànica que s’han trobat a Can Marata. La sanefa és molt senzilla i no té cap element vegetal; per això dedueixo que és terra sigillata hipànica.

PONDUS d’època romana a la Salut de Sabadell.

Leave a reply

Per Elena Sánchez

A l’exposició del Museu d’Història de Sabadell vam veure uns pondus que es van trobar a la vil.la romana de la Salut ara fa un segle. Són unes peces dels telers romans, amb diferents formes (rodones o rectangulars) i amb doble perforació: aquests dos forats servien per subjectar aquestes peces al teler, i s’utilitzaven en telers verticals com els que veiem a la fotografía que he trobat a la xarxa:

Els telers de peces es muntaven sobre dos peus drets de fusta, que es clavaven a terra i es mantenien inclinats contra una paret o amb un suport propi del teler; estaven units per un travesser superior, i l’ordit estava separat en fils parells i imparells lligats. Per tensar tot l’ordit els romans s’ajudaven d’aquests pesos, que acostumaven a pesar entre 350 i 600 grams, i que normalment eren de terra cuita però també podien ser de fang sense coure simples pedres lligades. Cada pondus tensava entre 8 i 12 fils de l’ordit, com veieu a la fotografia:

A la nostra visita al Museu d’Història de SAbadell vam veure aquests pondus que es van trobar ara fa un segle a la Salut de Sabadell, com podem veure a les fotografíes: I aquestes dues peces són pondus trobats a Can Marata de Polinyà. Al nostre poble!!