Demà dilluns a segon de batxillerat començarem a treballar la poesia d’Horaci. I per fer boca, atacarem amb el poema onzè del seu primer llibre d’Odes, que conclou amb el famós vers:
carpe diem quam minimum credula postero
“viu l’avui, no et refiïs gens del demà”
El carpe diem és un principi poètic amb arrels humanes profundes, que la tradició lírica ha repetit insistentment des de l’època clàssica fins a l’actualitat. Horaci ha sabut transcriure de manera sintètica amb aquesta locució la invitació a viure el temps present, a aprofitar tot allò que la vida, capriciosa, ens posa a l’abast, a fer coses importants.
A l’actualitat carpe diem és una locució que la gent ha fet seva: la trobem a les vostres agendes, als rètols de bars musicals, als posavasos d’algunes discoteques… Penso que el ressorgiment d’aquesta locució el trobem a la pel·lícula El club dels poetes morts (1989), de Peter Weir. Potser us agradarà veure el moment del film on es fa present el tòpic d’Horaci.
Acabarem amb el text llatí de l’oda i la traducció de Nona Arola, Magda Rovira i Pep Julià:
Tu ne quaesieris (scire nefas) quem mihi, quem tibi
finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios
temptaris numeros. Vt melius quicquid erit pati!
Seu pluris hiemes seu tribuit Iuppiter ultimam,
quae nunc oppositis debilitat pumicibus mare
Tyrrhenum, sapias, uina liques et spatio breui
spem longam reseces. Dum loquimur, fugerit inuida
aetas: carpe diem, quam minimum credula postero.
No vulguis esbrinar –saber-ho és sacríleg-
la fi que a tu i a mi, Leucònoe,
ens han assignat els déus,
ni consultis els càlculs babilònics.
Val més que acceptis el futur, sigui quin sigui.
Tant si Júpiter et concedeix molts hiverns
com si és l’últim aquest que amb els esculls
apaivaga la mar Tirrena,
tingues seny, filtra els teus vins
i, perquè la vida és breu, no esperis llargament.
Mentre parlem haurà fugit el temps envejós:
viu avui i no et refiïs gens de demà