LA CONCEPCIÓ DE LA MORT ENTRE ELS ROMANS

per Irene Cusidó .

Setmanes anteriors, vam visitar el Museu d’història de Sabadell, on es troben dipositades moltes troballes arqueològiques fetes a la ciutat i el rodal, com per exemple, les restes de Can Marata.

necro_visita_076A mi em va interesar especialment la tomba feta amb trossos de teulada (tomba de tegulae).Per això la Chus, la nostra professora de llatí, va encomanar-me que fes aquesta redacció, explicant aquest àmbit tan important pels romans.

Quan un romà moria se li preparava un funeral meticulós: es rentava el cos, es perfumava, es vestia amb la millor vestimenta que tingues, se li col·locaven flors, corones … Després de tot això, es sortia de casa del mort i amb músics i els coneguts i els familiars, es passejava fins arribar al fòrum, és a dir, la zona central. Quan s’arribava, deixaven el cadàver i un parent del difunt donava un discurs.

columbarisUna vegada fet tot això, el mort havia de ser incinerat o inhumat. Per una banda, en cas d’incineració, l’urna amb les cendres eren dipositades en nínxols o columbaris. Per l’altra, en cas d’enterrament, els cossos eren inhumats en pànteons o en tombes humils.

urnaEl Museu d’història de Sabadell disposa d’una sèrie de restes, com per exemple, urnes d’incineració i una tomba tegulae, que podem visitar, gaudir i empapar-nos d’arqueologia romana per poder conèixer una mica el dia a dia dels nostres avantpassats.

Primera imatge extreta de: Clàssics a la romana ;segona imatge extreta de: IMPERIVM ROMANVM;tercera imatge extreta de: Joaquim Verdaguer i Callabé

 

 

 

Joan Vila Cinca, un pioner de l’arqueologia al Vallès

Per Alba Alonso

IMG_0607El passat 26 de maig vam anar al Museu de Sabadell a veure l’exposició sobre les excavacions que es van fer a la Salut el 1916. El que més em va cridar l’atenció van ser les fotografies exposades: eren molt antigues però em van impactar per la seva bellesa. Em van cridar l’atenció unes on sortia Joan Vila Cinca al costat d’uns dolis i una altra de la seva excavació de la Salut.

Joan Vila Cinca va néixer el 29 de Febrer de 1856 a Sabadell, i a morir al 2 de desembre de 1938 a Sant Sebastià de Montmajor als 82 anys. Va ser un pintor català i el pare del pintor Antoni Vila i Arrufat. La família va ser la primera en fundar la primera fabrica de sifons i gasoses de la ciutat de Sabadell. Amb Joan Figueres, Ramon Quer i Josep Espinalt van fundar l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, gràcies a la beca de l’Ajuntament de Sabadell.

A Sa990_1462441250AHS_B010101_D01_00003_017badell, el 1912, va iniciar unes excavacions a la serra de la Salut, concretament on es creia que hi havia el poblat ibèric i romà d’Arraona, per comprovar si la presencia de materials antics tenia relació amb alguns assentaments antics. Van tenir bon resultats, ja que es van localitzar restes d’una vil·la romana.

 

La Corporació Municipal va acordar la creació de la Junta de Museus i Excavacions amb l’objectiu de continuar amb les excavacions i crear un nou museu on mostrar els materials obtinguts. Aquell mateix any, l’Ajuntament el va nomenar director de la Junta de Museus i Excavacions que s’acabava de constituir, per reconèixer el seu paper a l’arqueologia local, malgrat no ser arqueòleg .

Nota: Fotografies exposades al Museu d’Història de Sabadell

LLÀNTIES ROMANES AL VALLÈS OCCIDENTAL

Per Irene Albacete Hernández

Algun cop ens hem preguntat com els romans eren capaços d’il·luminar la seva llar, si a l’antiguitat no hi havia bombetes que els poguessin facilitar la llum necessària per realitzar qualsevol tipus de feina, espectacle o festa nocturna. A la nostra visita al Museu de Sabadell vam donar resposta a aquesta qüestió.

El sistema d’il·luminació més comú a les cases romanes girava al voltant de les llànties, uns recipients de forma més aviat arrodonida, acabats en un bec, amb una cavitat al centre i amb una mena de nansa al lateral per agafar-les amb més facilitat. Fora de l’ús domèstic, a les festes religioses o algún espectacle nocturn, el recipient es penjava amb una corda a una finestra, i d’aquesta manera s’assegurava una bona subjecció. Les llànties més ordinàries estaven fetes de fang, terrissa, pedra o algún tipus de metall, i normalment, com podem veure a les ilustracions,  hi havia gravats uns dibuixos decoratius, com els que veieu a les imatges que he tret d’internet.

LLÀNTIA 2LLÀNTIA 1

Imatges extretes de les següents pagines web.

A la masia de Can Marata, de Polinyà, es van trobar aquestes llànties. Com podem observar aquests recipients semblen estar fets de fang i tenen gravades unes sanefes com element decoratiu.

IMG-20160531-WA0007  IMG-20160531-WA0010  IMG-20160531-WA0009

Llànties amb decoracions diveres del Museu d’Història de Sabadell (Trobades a Can Marata, de Polinyà del Vallès)

Per fer funcionar la llàntia, es dipositava a la cavitat un líquid combustible, normalment algún tipus d’oli o greix; a més, s’hi introduïa un ble i es passava pel forat restant. El ble gairebé sempre estava fet de fibres de cotó, i sovint, quan s’encenia la llàntia, no es podia apagar fins que s’ofegava per ella mateixa.

Actualment encara se’n conserven algunes i fins i tot les que es troben en millor estat es podrien continuar utilitzant. És un sistema sencill i eficaç per poder tenir llum en una época en la que la bombeta encara no s’havia inventat!

FullSizeRender(2)           FullSizeRender(3)

Fotografies de l’exposició de llànties al Museu de Sabadell. (Trobades a la Salut)

INFORMACIÓ EXTRETA DE LA WIKIPÈDIA I LA DOMUS DEL MITREO