MONSTRES CONFINATS

La crisi sanitària que va començar el març passat ens va impedir treballar a  l’aula de 4t d’ESO els monstres de la mitologia clàssica, un tema demant per una part significativa d’alumnes del grup. Tanmateix, el període de confinament va fer evident com les pors poden ser compartides per una comunitat, i per això vam decidir estudiar els monstres de la mitologia clàssica, per si ens podien ajudar a identificar les pors de la nostra civilització.

Monstre (del llatí monstrum)  és un concepte molt ampli lligat a la mitologia i la ficció. El terme s’aplica als éssers que presenten trets diferents al que habitualment trobem a la natura, i que ens inspiren por, horror o repugnància.

Els monstres solen ser éssers híbrids que combinen trets humans, animals o necrològics amb facultats sobrenaturals. 

A la majoria de cultures els monstres són el símbol del que més temem o ens horroritza com a civilització. A la mitologia clàssica són els éssers que s’enfronten a déus i herois, i solen representar  l’opressió, la tirania, o la força destructiva de la natura.

Durant el confinament hem estudiat alguns monstres famosos de la mitologia clàssica, hem mirat d’esbrinar quines pors encara representen i hem recreat alguna obra plàstica famosa que l’il·lustra. En voleu veure els resultats?

 

 

PAULINIANUM: El primer esment escrit de Polinyà

Per Carla Sánchez i Maria Rodríguez

Sembla ser que el text on surt esmentat Polinyà per primer cop va ser escrit al segle X en llengua llatina: és un document de compravenda on  apareixen esmentats el Comte de Barcelona, anomenat Borrell, la seva esposa, anomenada Letgarda i un senyor que s’anomenava Galí.  A classe l’hem pogut llegir a partir d’una còpia manuscrita feta el segle XVIII i que està guardada a l’Arxiu Diocesà de Barcelona.  Tot el que hem pogut saber d’aquest document és gràcies al treball del professor Jesús Alturo Perucho, que ha estat publicat al seu llibre sobre el Diplomatari de Polinyà.

Tal i com diu el text, els venedors són el Comte Borrell i  la seva esposa ( en llatí,  Ego Borrellus Comis et uxor mea Leudgardis Comitisa vinditores sumus). I el comprador és un senyor anomenat Galí (tibi Galindo emptore). Aquest document és considerat una escriptura notarial (per hanc scripturam), i el que és ven és una finca que s’anomena Paulinianum (vindimus tibi villa que dicitur Pauleniano), i que és una propiedad que pertany al Comte de Barcelona (quod habemus in Comitatum Barchinona).

 

Al text es diuen els límits d’aquesta finca:  al nord (de parte Circi) i a l’oest (occiduo), amb el terme de La Salut, aleshores anomenat Arraona; a l’est (de Oriente), amb el terme de Palau-Solità i Plegamans, aleshores anamenat Palacio Zalatani; al sud (De meridie) amb el terme de L’Omet (in terminio de Olmedo) o de Santiga (vel de Sancta Maria).

 

El document explica que es ven tot el que hi ha inclòs en aquests límits:  les cases (en llatí, domos), els estables i corrals (curtes), els horts (ortos) amb els arbres (arbores) i les terres (terras) i les vinyes (vineas) i les fonts (fontes).

Al final del document apareix  la data de la venda, expressada d’una manera molt diferent a l’actual: disset dies abans de les calendes (el primer dia de mes) de maig,  en el quinzè any del regnat del rei Lotari de França (facta vindicione XVII kalendas Madii anno XV regni Leutario rege).  

El nom de Borrell i Leugarda tornen a aparéixer fent la signatura.

L’ESGLÉSIA ROMÀNICA DE POLINYÀ: LES FASES DE LA SEVA CONSTRUCCIÓ

per Carla Moya i Laia Aunión.

L’església de Polinyà actualment és un edifici gran amb una estructura curiosa: té un primer espai, en entrar, que havia estat una antiga esglèsia  romànica, i un altre, més endavant, que és l’església moderna. A la imatge següent podem observar en color gris l’espai que ocupa la nau romànica, amb l’absis i el campanar.

Trets característics de l’art romànic són:  la coberta de pedra, l’arc de punt rodó, la volta de canó, els murs molt gruixuts amb contraforts i la presència d’absis decorats exterior i interiorment.

D’aquests trets a l’esglèsia romànica de Polinyà hi podem veure avui dia:  l’absis, decorat a l’exterior amb falses finestres, i a l’interior amb les famoses pintures murals. També hi podem veure els murs gruixuts i els contraforts.

Aquestes són les fases constructives  que els arqueòlegs han detectat en la construcció de l’església del nostre poble:

  1. Assentament de la l’antiguitat tardana (s.VI-VIII dC): Les restes més antigues localitzades al subsòl de l’església romànica de Polinyà posen en evidència que el que hi havia abans era un magatzem amb una sitja per guardar gra (punt vermell del dibuix). No sembla que hi hagués cap edifici destacable que guardés aquests magatzems. Els arqueòlegs hi han trobat, a part de la sitja, les restes d’un mur.
  2. Vilatge alt-medieval: Als segles IX-X d.C es va restaurar l’estança antiga i va continuar l’espai d’habitatge. Els arqueòlegs també han trobat restes de dos petits forns. També es van localitzar cinc forats circulars on s’encaixaven les bigues que suportaven aquell vilatge altmedieval.
  3.  Construcció esglèsia preromànica. Al segle X, quan apareix Polinyà mencionat als documents medievals, es va construir l’esglèsia preromànica amb un absis rectangular damunt del mateix espai de l’estança del vilatge altmedieval.  Les restes trobades fan pensar que aquesta església tenia l’aspecte que veieu. A la zona del pati de l’església s’hi van trobar 13 enterraments.

Si ens volem imaginar l’aspecte que devia tenir l’església preromànica de Polinyà, ens en podem fer una idea veient aquests 2 dibuixos:

4. L’església romànica i els Sagrers. Els arqueòlegs diuen que als segles XI-XII  es va construir sobre l’església preromànica  una nova església d’estil romànic,  amb un absis semicircular.

A la imatge poder veure com devia ser l’església l’església aleshores -amb una nau més curta que la que veiem ara-.  A la hipotética reconstrucció de l’església que veieu, aparecen unes casetes que formasen part dels  Sagrers.  Un sagrer era una zona de 30 m al voltant de d’una església, que protegia els béns i les persones que s’hi trobaven en cas d’un atac.

  1. L’ampliació de l’esglèsia. Entre els segles XII-XV es va ampliar la  nau fins a ocupar l’espai que veiem marcat en el dibuix.

  1. L’esglèsia a l’època moderna. Entre els segles XVI-XVII es va construir el gran cos de l’església actual, darrere de la nau romànica, tal i com veiem a la imatge.

Informació extreta dels mòduls explicatius que hi ha a l’església de Polinyà.