Altre lloc XTECBlocs
Hola a tothom!
Avui us proposo que descobriu un projecte on l’ús de la tecnologia facilita i millora el procés d’ensenyament aprenentatge.
Es tracta d’una activitat que s’inclouria dins del projecte Cultura emprenedora a l’escola que es desenvolupa al llarg d’un curs escolar.
Aquí us facilito l’enllaç a una presentació en DRIVE.
A reveure!
Hola a tothom!
Com a mestra amb una vocació plena i absoluta per la meva professió tinc la necessitat de formar-me constantment per tal de poder adaptar-me als nous enfocaments i metodologies que van sorgint i que replantegen el model educatiu dut a terme fins ara.
Un dels principals aspectes que necessito millorar és l’ús i implementació de les TAC a l’aula; per això estic realitzant un curs sobre el tema en qüestió i, d’aquesta manera, adquirir nous coneixements i habilitats que em permetin millorar la meva pràctica educativa.
Al marge de fer ús de la PDI i de l’ordinador d’aula no he dissenyat cap activitat on l’alumnat faci ús de les TAC, però aquest any el meu grup de 5è es troba immers dins del projecte “Cultura emprenedora a l’escola” i m’ha fet pensar en diferents activitats on treballin amb les TAC.
Tot seguit, us deixo un enllaç al document que explica l’activitat que he dissenyat per a ser implementada, així com els beneficis i inconvenients que se’n poden derivar.
M’agradaria que em féssiu arribar les vostres aportacions per tal de millorar l’activitat.
A reveure!
M’agradaria compartir amb vosaltres un article que el periodista i escriptor Carles Capdevila va publicar al diari ARA al febrer del 2014. En aquest article, l’autor alerta sobre els perills del sobreproteccionisme i fa una molt acurada i encertada visió d’una realitat diària.
DEIXAR QUE ELS TEUS FILLS S’EQUIVOQUIN
FA TEMPS QUE mestres i estudiosos de com eduquem les criatures alerten del sobreproteccionisme. Se n’ha fet caricatura i tot, són els pares i mares que estan “massa preocupats”, els que comencen impedint que els nens es barallin al sorral i acaben fent-los els treballs a la biblioteca. Ja hi ha alguna generació educada d’aquesta manera, i els corresponents estudis psicològics per valorar-ne el resultat. Me n’ha arribat un a les mans, publicat a Austràlia i Nova Zelanda, titulat Poden alguns pares fer massa pels seus fills? M’ha interessat com remarquen la necessitat de deixar-los equivocar, de tenir petits fracassos, per millorar la seva autoestima i confiança, que s’obté quan te’n surts sol. Sembla d’un sentit comú elemental. Un fill amb uns pares hiperresponsables, que hi projecten la màxima ambició acadèmica i li acaben fent els deures, és carn de frustració definitiva per manca de frustració provisional. Entendre-ho és fàcil, però pel que sembla, aquí i a Nova Zelanda, aplicar-ho no és tan senzill. M’imagino pares sobreprotectors llegint això i apuntant-se a l’agenda la necessitat que el seu fill tingui un disgust com a aprenentatge per superar-lo. I no és això. Potser cal entendre-ho i actuar de forma més espontània. Sabem què no funciona, l’acomplexament, i també què funciona: la naturalitat, tenir les idees clares, la ironia, la seguretat. Deixar-los caure al parc si no els treus un ull de sobre, o deixar que suspenguin un examen si fas un control diari de com estudien requereix una fredor infreqüent. És més fàcil procurar tenir la distància (i la proximitat) adequada, anar-los transferint responsabilitats de debò, no monitoritzar cada moviment. Ser-hi a sobre, però no literalment.
Aquí us deixo l’enllaç a la font original de l’article.
https://www.ara.cat/premium/Deixar-que-teus-fills-sequivoquin_0_1088291193.html
