Erratum Musical, de Marcel Duchamp
Erratum Musical (1913) és un exemple de peça experimental, obra de l’artista plàstic Marcel Duchamp (1887-1968). És una de les obres en les que Duchamp treballa amb la música dins el marc de les seves experimentacions. Un altra títol musical de Duchamp és una composició anomenada també Erratum Musical, però destinada a la interpretació per a tres veus (vegeu imatge).
fragment del manuscrit d’Erratum Musical, a tres veus
L’Erratum Musical de Marcel Duchamp a la que ens referim,s’ìnclou en la complexa obra “La Mariée mise à nu par ses célibataires, même“. Aquesta és una obra formada per un quadre (en realitat pintura sobre vidre), el “Grand Verre”, i un llibre d’instruccions, la “Boîte verte“. Ambdós són una unitat, el primer una màquina eròtica i, el segon, un manual que explica el seu funcionament. De manera semblant a com en un quadre mitològic del Renaixement a través d’uns elements – herois, déus i altres – basats en uns textos que parlen d’ells, el quadre compte metafòricament una “història”: d’igual manera funciona l’obra de Duchamp. Per tant, “La Mariée …” en sentit estricte és una pintura literària. El “Grand Verre” és un text, un quadre per a llegir. Mostrant la forta inspiració dadaista de Marcel Duchamp, és un dels experiments emblemàtics de la música més innovadora del segle XX: moltes obres experimentals són deutores d’aquests tipus d’accions.
Nota sobre Marcel Duchamp (1887-1968)
L’artista francès Marcel Duchamp va ser, abans que res, un artista plàstic. Després d’una primera etapa d’influències fauvistes, de plena integració a l’ambient de la comunitat artística de Montmartre, a París, i als cercles dels Salons artístics de la capital francesa, va impregnar-me dels principi que guiarien les revolucions artístiques del moment, el cubisme, el futurisme, la tècnica del collage, el surrealisme, el dadaisme, etc. S’interessa per la plasmació pictòrica del moviment (Nu baixant per una escala, 1912). En aquest marc artístic innovador, va ser pioner, en el cap de l’escultura, d’una de les ruptures fonamentals del segle XX: el ready-made. Consistia en la combinació o disposició arbitrària d’objectes d’ús quotidià, com un urinari (La font, 1917), o una roda de bicicleta, que en contextualitzar-se segons les regles de presentació de l’art, es podia convertir en un objecte artístic i esdevenir, així, una forta crítica a les formes més institucionalitzades. La seva influència va ser crucial en el desenvolupament del surrealisme, el dadà i el Pop-Art, arribant inclús, en el camp de la música, a il·luminar el camí dels creadors musicals que a mitjans del segle XX experimentaven amb les possibilitats d’una música d’avantguarda. Aquesta influència és deguda a unes poques obres entre les que es compta La Mariée mise à nu par ses celibataires même. Erratum Musical. En l’àmbit de la música representava un pas radical.
L’obra és producte d’una sèrie d’operacions d’atzar, similar a la que els dadaistes empraven en la composició de texts, a través d’una mecanisme engendrat com un joc. L’aparell consta de tres parts: un embut, diversos vagons encadenats l’un amb l’altre i diverses boles numerades. Cada número de la bola representa una nota, fins a un nombre de 85, segons la gamma estàndard dels pianos d’aquella època. Les boles cauen en un ordre aleatori dins els vagons que van passant en diverses velocitats i es registren les notes musicals que representen. Quan l’embut queda buit, s’acaba el període musical. Així, doncs, és una obra que trasllada a l’àmbit del so i la música els principis descontextualitzadors del ready-made escultòric. Per tot això, és una obra precursora de les tècniques experimentals de composició aleatòries que sovintegen les creacions musicals de la segona meitat del segle XX i exposen el seu esforç en la recerca de nous codis i patrons musicals que eludeixen qualsevol virtuosisme i erudició en el mateix sentit que les obres plàstiques i literàries ho perseguien amb les formes i la paraula.