Marta Vidal Barcons

Entrar a la universitat acostuma a fer entre certa por i moltíssima il·lusió, quan no saps ben bé què t’espera. Acostumada al batxillerat, era un altre món completament i emprenia l’experiència amb moltes ganes, i amb uns quants pardals al cap també. A les portes obertes m’ho havien pintat d’allò més bé, tot era molt fàcil, molt accessible i el millor que podies triar. Però si no fos perquè he escollit la carrera que volia fer no tot és tan bonic.
T’has d’espavilar en tot el que vulguis aconseguir, i jo he tingut sort encara que som molt pocs a la classe i estan més per tu, però ningú t’ajuda amb res. Per sort però, si fas pinya amb uns quants de la classe i amb gent d’altres cursos te’n surts d’allò més bé, suposo que a tots ens passava una mica el mateix, i mica en mica vaig passar d’una frustració inicial dels primers cursos en que no fas res del que t’esperes generalment, a la mínima lluita per canviar-ho entre tots i mínimament ens n’anem sortint.
Tot i això ha estat un canvi de conceptes varis i ara mateix orgullosa del que estic estudiant i d’on he anat a parar ho veig ja tot molt més fàcil i dono gràcies dels que en un principi em van avisar del que era el CITM (centre de la imatge i la tecnologia multimèdia)  realment sense fer molt de cas al que se’m va dir a les portes obertes i treure’m els pardalets, intentant treure el millor dels professors que realment valen els diners que paguem i intentant també no frustrar-me gaire amb els que no els valen.
Amb els pardals fora del cap puc dir que malgrat tot, els esforços que costa i l’energia que consumeix és el millor que he pogut fer i que per conèixer realment la carrera el millor és parlar amb cursos superiors per saber què s’hi fa i com es fa i així poder preparar-se, almenys jo ho agraeixo molt.