Des d’ensenyar a cordar botons, a agafar la forquilla, a saber esperar el torn de paraula,… fins a ensenyar l’ús del mòbil. Amb aquestes i altres tasques ens trobem els docents a l’aula, massa vegades sols en aquesta empresa, i derrotats o impotents quan la mare ve a buscar corrent el mòbil perquè el fill li ha trucat per dir-li que el professor li havia pres.
Quines opcions tenim des de l’escola quan els alumnes arriben amb els deures sense fer, quan hi ha alumnes que ens arriben amb les motxilles absolutament buides? Quins són els deures que han de venir fets?
Pares, preocupeu-vos d’omplir les seves motxilles, no pas de regals materials: estigueu-vos amb ells, jugueu i expliqueu-los contes, escolteu-los i mireu de comprendre’ls, ensenyeu-los que hi ha normes, ensenyeu-los els sentiments, a ser feliços, doneu-los responsabilitats, ensenyeu-los a valorar l’error i l’esforç com a formes d’aprenentatge, ensenyeu-los a saber, saber ser, saber fer i saber estar… I és clar, en tot això doneu-los el vostre model.
Alguns es conformen escollint la que pensen que és la millor escola per als seus fills, i aquí acaben amb les seves obligacions. Però aquests deures, aquests que tots els pares poden fer, han de venir fets de casa, perquè és el nostre deure i responsabilitat com a pares, i perquè l’educació és un dret dels nostres fills: omplir-los la motxilla és cosa de casa; a l’escola, ens comprometem a col·laborar-hi.
Preguntem-nos i reflexionem, doncs, per deures, quina és la motxilla que deixem als nostres fills i com l’omplirem. Això és el que ens demana l’escola i la societat. Pel que fa als altres deures, això ja és una altra història.
