Vicenç Villatoro inaugura a la Seu d’Urgell el 8è Congrés Escola i Entorn Els poders de l’escriptura, parlant de la literatura i la vida.
L’autor centra la seva exposició en la pròpia creença que la literatura neix d’una motivació: el jo, la pròpia vida. Segons ell, hi ha un moment en què decideix ser escriptor i llavors estableix una relació diferent entre la literatura i la vida: l’escriptor viu, observa els detalls de la vida fins que algun fet vital que el commou i el neguiteja el motiva a escriure.
Però com tria els materials per escriure, perquè, hi ha tantes històries personals que podrien convertir-se en novel·les…! Villatoro explica el propi procés de creació a partir de la metàfora d’un armari de roba. L’escriptor, al llarg de la vida, coneix històries que li poden ser útils, espais, personatges i èpoques que li interessen, autors i estils que li agraden… i classifica tota aquesta informació al seu armari, on hi ha un prestatge per a les històries, un per als personatges, un per als llocs, un altre per a les èpoques, un altre per als autors, models i estils…
Partint don
cs, d’un fet vital, d’una motivació interna que viu l’escriptor amb un neguit en el seu interior, que li genera preguntes, i dubtes, sense resposta, lligats sempre a una tesi, l’autor basteix una història fictícia que encaixa amb el tema de què vol parlar, hi afegeix un context i una manera de dir-ho. L’objectiu no és doncs contar una història, sinó explicar experiències vitals. En aquest punt Villatoro posa com a exemple de motivació per escriure una de les seves darreres novel·les el dia en què a la seva dona li van diagnosticar un càncer, i la pregunta: per què m’ha tocat a mi?
L’autor continua la seva exposició referint-se al to de les novel·les i a la versemblança o lògica interna, i acaba preguntant-se pel sentit de la literatura, si tot el que s’hi explica és fals. La seva conclusió és que llegim i escrivim per viure més, perquè llegint ens convertim en personatges diferents. La literatura, doncs, és una opció per viure més vegades, i més vides.
El segon dia de congrés Ramon Solsona ens parla del valor de l’escriptura literària a l’ensenyament. Inicia la seva xerrada tranquil·litzant els mestres, quan afirma que no és necessari que l’escola sigui un planter d’artistes; si no hi ha més escriptors en la nostra societat no és pas per culpa de l’escola, ja que fins i tot en unes condicions no favorables (escola, família) es pot ser escriptor, i posa l’exemple de Pep Albanell, que precisament es va iniciar en la literatura a la Seu. Això sí, l’escola ha de fomentar el gust per la creació artística en general, l’accés i la formació del gust, ensenyant els camins i permetent que cada alumne triï els propis.
Referint-se a Villatoro, Solsona recupera la idea que l’impuls creatiu sempre obeeix a un neguit interior, i que en literatura tot parteix del jo: narrant m’identifico, em construeixo, em projecto. La literatura ajuda a entendre’s a un mateix, és una vàlvula d’expressió per endreçar-se, entendre’s, analitzar-se, té una funció alliberadora, i també ajuda a entendre la realitat.
Tot seguit, repassa l’ensenyament de la literatura des de les primeres edats, començant per les cantarelles, les cançons infantils (salta miralta, cargol treu banya…), les endevinalles… A través d’aquestes primeres cançons i els primers jocs els més menuts s’inicien en el llenguatge literari (rimes, jocs amb el llenguatge, construccions poètiques, dobles significats de les paraules, rima, sonoritat…), de manera enjogassada i amable. Hi ha un moment en què els nens es fan seus aquests rodolins i passen a inventar-se’n, jugant a fer rimes a partir d’elements quotidians.
Des dels primers anys, cal que l’escola faci activitats d’imitació dels models literaris, que formen part del taller de literatura, i que es treballi sempre la imaginació, que és una de les potes principals de la creació literària.
Quan els alumnes arriben a l’adolescència, cal treballar la literatura del jo, ja que la literatura i l’expressió literària permeten ordenar els canvis que s’experimenten en aquest moment de la vida.
Solsona acaba la seva conferència referint-se al que li ha aportat escriure novel·les i articles d’opinió, i recordant que la millor escola d’escriptura és la lectura.
Joaquim Dolz, de la Universitat de Ginebra, va cloure les ponències, i també el Congrés. Va començar la seva exposició “Escriptura i socialització” emmarcant l’ensenyament de l’escriptura en el context actual, tenint present que hi ha moments en què hem estat a punt de perdre l’escriptura de la llengua catalana per manca d’usos. El català és la llengua d’una comunitat, i cal anar cap a la normalització lingüística, ja que sense els usos les llengües minoritzades es perden. I necessitem la nostra llengua per vehicular els canvis socials. I escriure en català és un compromís social i cultural. En aquest sentit, cal treballar l’escriptura, però sense oblidar els usos formals de la llengua oral, que a la zona de Barcelona, per exemple, s’estan perdent.
Dolz va fer referència tot seguit a l’escriptura com a eina per fabricar i transformar valors, i per formar ciutadans. L’escriptura aporta a l’individu un capital o valor econòmic, a més del capital social i cultural, perquè l’escriptura és una eina de socialització: a través del llenguatge les persones estableixen relacions socials. I la literatura és també poder, entès com la capacitat per realitzar accions i tenir autoritat; enriquir el capital social i cultural és una manera de donar poder a les persones, de manera igualitària. I escrivint també aprenem a llegir, a no deixar-nos manipular, a participar en la vida ciutadana i a saber defensar-nos al llarg de la vida.
Finalment, pel que fa a l’escriptura lligada a l’escola, el ponent va recordar que l’escola és el lloc més important per a la transmissió de valors, el fonament d’una societat ben articulada. Per això:
. Cal anar més enllà del saber, que l’alumne aprengui a transformar-lo.
. Referint-se a Vigotsky, va apuntar que cal ensenyar el llenguatge escrit com una activitat complexa, no com l’escriptura de les lletres, que és una simple activitat motora.
. Si es vol que tots els alumnes aprenguin a escriure, se’ls ha d’ajudar.
. Cal treballar diversitat de textos, els narratius però també els argumentatius, aquests últims també en edats precoces, perquè argumentar és treballar amb el pensament de l’altre, aprendre a entendre l’altre, tan necessari en la nostra societat.
