LA TRANSGRESSIÓ DE L’HOME

 

La transgressió de l’home

per  AMAT VALLMAJOR

esconder-la-cabeza-como-el-avestruz1

Tota la classe s’escandalitzava sempre del seu comportament. No podien compendre la seva forma de fer i el perquè d’aquesta. Quan es passejava pels passadissos totes les veus al seu voltant com un cor repetien: “mireu, sembla un nen petit, que rareta, i com vesteix,…” Tot i això les seves intencions no eren dolentes, simplement ell transgredia amb els “cànons”, normes establertes, amb els valors que impugnaven a l’institut.

Era molt sorprenent la forma en que acceptava algunes feines que ens imposave

n els professors i com d’altres les refusava sense cap mirament. Cap de nosaltres ens hauríem atrevit mai a fer quelcom així. Allò pel que no es queixava, segons ella era “perquè jo vull i no perquè jo tinc que…” No l’enteniem. Com és clar la resta de nosaltres al professor no gosàvem contradir-lo, ja que allà n’era l’autoritat, però per a ella semblava que aquelles paraules autoritàries no l’afectessin per a res perquè només feia allò que volia, això si, sense molestar als damés. Tot i que a gairebé ningú no li agradava gaire aquella xicota, tampoc ningú la importunava degut a que anys enrere ja ens havia demostrat la seva fortalesa física i el seu coratge. Estava sempre sola.

En èpoques d’examens la majoria de nosaltres anàvem de culs, tots pensant en què passaria si no treiem la nota que se’ns demanava per a la selectivitat i gairebé durant tot el curs aquesta actitutd era la que va acompanyar els alumnes de la classe. Tots excepte ella. La calma sempre hi era present, al mateix temps que la disbauxa que ella sola es muntava, és clar, perquè els damés estàvem pendents de les nostres coses. Quan no hi havia examens, els professors es passaven el dia repetint-nos que haviem de treballar tot el que poguéssim que més endavant rebriem la nostra recompensa quan treguéssim bona nota a la selectivitat i al batxillerat en global. Tots feiem cas sense contradir i al mateix temps teníem embeja d’ella, que feia el que volia quan volia i no la preocupava res del que li diguessin.

Ara m’adono de com ridículs debíem estar la resta de la classe en aquells moments. Tots atemorits, i desconfiats, amb una actitud pessimista tot el dia. No puc ni recordar la de vegades que companys i companyes de classe van plorar pels passadissos al llarg d’aquell curs, i ja no comento res dels anteriors. Estava clar que allò no podia pas funcionar molt més temps, ens creiem les mentides dels professors i criticàvem l’actitud d’ella degut a la nostra ignorància i incomprenssió envers seu. Un anècdota interessant va succeir el dia que a classe d’art la professora va encarregar als alumnes que en una làmina dibuixessim o escrivíssim els valors més importants per nosaltres. Gariebé tota la classe, com era d’esperar, va dibuixar persones caritatives, van escriure humilitat, bondat, compassió i altres noms del mateix camp semàntic. Ella, en canvi va dibuixar una persona dominant, forta, va dibuixar una escena de sexe i persones passant-s’ho bé amb cara despreocupada del futur i de les conseqüències de la seva felicitat. Tothom va criticar-la, fins i tot la professora va dir que la majoria de coses que havia dibuixat eren inmorals, només perquè se sortien de la dinàmica i per expressar la valentia de la persona i el poc temor envers d’expressar els sentiments i pulcions característiques dels animals, i conseqüentment, de l’home.

A mesura que passaven els dies m’adonava més clarament que la meva concepció de vida, persona i voluntat anaven canviant. Sense saber per què, cada vegada sentia més admiració per ella i la seva actitud dominant s’accentuava més i més. Mentre els damés estavem tot el dia capficats en el futur, en el què vindria després i no en el moment, ella gaudia dels dies i les hores, no tenia temors. En ocasions se’m va acudir d’acostar-m’hi i parlar-hi. Les seves paraules eren buides de compassió i misericòrdia, semblava que tot allò que ens ensenyen des de petits a ella no li ho hguessin transmés, era forta i no s’avergonyia de ser-ho, més aviat se n’orgullia de la seva condició. M’assembla que el perquè de la seva valentia era que enfrontava els problemes i els seus temors de cares, no patia pels examens, els enfrontava i estudiava perquè volia i tenia ànsies de ser més. Els damés, en canvi ho feiem per la recompensa que creiem que rebriem i per temor a l’autoritat (pares, mares, professors i professores,…).

El problema va arribar veritablement el dia que a classe el professor va començar a explicar-nos un seguit de lleis metafísiques per a ella. Ens prometia que si feiem cas, si no sobresortiem gaire, seriem feliços, tot argumentant-ho amb crítiques a les persones que segons ell feien anar malament la societat i lloant l’esforç de tota una vida. Va criticar els vicis i debilitats de la humanitat i va al·legar que eren la total perdició de les persones, introduint-nos un temor excessiu a tot allò que segons ell era pecat, engrexava o produia càncer. Aleshores ella no va poguer-ho resistir més, va elevar-se en la seva petita taula, considerant-ho pel seu tamany, i pronuncià un discurs transgressor contra l’autoritat i va dir que deixessim de creure’ns totes aquelles afirmacions metafísiques alentant-nos a probar tot allò que el nostre professor havia intentat que no féssim mitjançant el terror i l’amenaça del futur. En un primer moment ens semblà que estava delirant i tothom va apartar la vista de la seva figura. Tot seguit caminà cap al professor, es tragué un cigarret de la butxaca mig esparracada i encenent un llumí a la taula del professor xucla una llarga calada d’ell. El fum que en sortí de la seva boca el dirigí cap a la cara de l’autoritat, cosa a la que ell respongué amb un fart de crits i amenaçes, per les quals semblà ni inmutar-se. Les paraules d’ella van ressonar fort pel passadís quan el professor l’acompanyava a la petita i fosca sala dels castigats, tant que las vam sentir tots: “El futur no existeix, està mort! Viviu el present! Viviu la vida!” la reacció col·lectiva va ser decepcionant. La gent va fer com si res i van rebutjar a creure el que deia, per a ells només era una dement que anava contra corrent, una simple rebel. Jo vaig sentir el mateix, en aquell moment no m’adonava del que realment volia dir ella.

Com era d’esperar va ser expulsada del centre, van al·legar que era una mala influència per a la resta d’alumnes, però el que realment no sabiem era que veritablement ella era l’única que podria haver-nos transmés una bona influència. Tots els damés, bons alumnes, obedients, creients del futur i moralment correctes, no es van adonar de la superpersona que ella era. Tampoc vaig fer-ho jo, i és ara ja, quan, després d’haver tingut una vida humil, després d’haver sigut obedient i treballador, que estic estirat al llit, amb dificultats per poder orinar degut al meu càncer de pròstata amb metàstasi, i és ara quan m’adono que no he viscut mai el present, he tingut una vida que no he viscut i és ara quan, ja al final sé que no hi ha més futur i que la que en un moment va semblar-me una dement, ara em sembla una geni.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *