Per  Neus Casamort
Heus aquí un pare de família, de fet, el meu pare, que cada nit, abans d’anar a
dormir, explicava una història al seu fill, és a dir, a mi. Però no m’explicava pas
el típic conte de “el gat amb botes” o de “la caputxeta vermella”, no, ell preferia
explicar-me de manera senzilla els pensaments de grans filòsofs de l’antiga
Grècia, sobretot Plató i el seu llibre anomenat “La república”.
Així és com una nit va venir a la meva habitació disposat a explicar-me un
fragment del llibre 2.
– Va, abrigat bé que començo – va començar dient el pare –.
“En el fragment d’avui, Sòcrates discuteix amb Glaucó sobre la justícia i la
injustícia a la ciutat. Comencen dient que hi ha dues justícies, que anomenen
gran i petita. La gran correspon a la justícia de la ciutat sencera, mentre que la
petita és la individual.”
“Expliquen que per entendre la justícia cal començar per la gran, ja que és més
fàcil de comprendre, i després es seguirà amb la petita, que es coneixerà
buscant-ne similituds amb la gran que ja coneixem.”
“Un problema els ve al cap: com podem conèixer la justícia de la ciutat? Bé,
doncs pensen que si observen el naixement d’una ciutat veuran com es formen
la justícia i la injustícia. Així, comencen a raonar com neix una ciutat.”
“Expliquen que la ciutat neix de la necessitat de cooperació dels homes, ja que
cap home es pot valdre per si mateix, necessiten ajudar-se mútuament.”
“Cada persona s’ocuparà d’una feina, únicament una per tal d’obtenir el millor
producte. A més, no només ha de treballar per ell, ha de produir per tothom qui
necessiti aquell producte. Com més necessitats es tenen, més persones han
d’anar a viure a la ciutat, ja que només es pot fer una feina per persona. Així
doncs, tothom disposarà de tot el que necessiti. Tenim una ciutat sana.”
“Llavors Glaucó proposa analitzar una ciutat avariciosa, ansiosa de luxes. Tot i
que Sòcrates creia que la verdadera ciutat era la sana, van començar a
analitzar-la.”

“Veuen que en una ciutat de luxe es necessita més gent vivint-hi. Arriba un
punt que no tenen prou terra per viure-hi tots i decideixen envair la ciutat veïna
per obtenir més terres, ocasionant una guerra. Així doncs encara necessiten
més gent per formar un exèrcit.”
“Tot seguit discuteixen sobre com ha de ser el guerrer ideal, arribant a la
conclusió que ha de ser filòsof per diferenciar amic i enemic i comportar-se
diferent amb els que coneix i els que no. Amb els primers ha de ser tranquil i
amb els segons vital i enèrgic.”
Llavors el pare em va mirar, i veient que estava mig absent va dir:
– Se’t comencen a tancar els ulls, millor ho deixem aquí per avui. Descansa
fill.-
El pare va marxar de l’habitació, i jo em vaig quedar arronsat al llit. El que ell
no sabia era que cada nit, quan ell marxava, encara em passava una estona
despert, pensant sobre el que m’havia explicat.
Dues justícies? Gran i petita? Si ho compares amb la societat d’avui en dia
sembla cert. La justícia gran, aquella que t’imposen, que et fan complir tant si
vols com si no, la que és comuna per tothom. La justícia petita, el que cadascú
pensa que és correcte i, com que no hi ha dues persones iguals, tampoc hi ha
dues justícies petites idèntiques.
Però, i si algú no està d’acord amb la justícia gran? Si una justícia petita no
s’adapta a la general? Llavors, què passa?
La justícia gran és imposada, a vegades per la força i tot. Si una justícia petita
està en contra de la gran, la primera deu ser reprimida, castigada d’alguna
manera. Per exemple, un lladre. Pel motiu que sigui va en contra de la justícia,
roba, i llavors els policies el detenen i empresonen, és a dir, el castiguen. Però
qui t’assegura que el lladre va en contra de la justícia perquè ell creu que no és
correcte? Ningú, pot ser que ho faci perquè no té més remei tot i que sap que
no és correcte el que està fent.

Ara que hi penso, el pare no m’ha explicat en què consisteix la justícia. Només
m’ha dit que per conèixer-la has d’observar com neix la ciutat.
La ciutat neix perquè els homes s’ajuden entre ells. Però bé que algú podria
viure aïllat de la resta no? Caçar i recol·lectar fruits per menjar, beure aigua del
riu, on també es podria rentar. Seria un estil de vida primitiu, però podria viure.
Al viure sol no existiria la ciutat i, per tant, no podríem conèixer la justícia gran.
Si seguim el raonament que hem de conèixer la petita a partir de la gran, com
que no coneixem la gran, tampoc no podem conèixer la justícia petita. Tot i
això, com que l’home viuria sol, no hi hauria cap necessitat de que ningú
conegués la seva justícia, ja que ell faria el que li semblaria oportú segons la
situació.
A la pràctica, això no és possible perquè, tot i que en realitat no es necessiten
tots els luxes de la vida actual, l’home és un animal avariciós i no vol abandonar
el que té, és a dir, no abandonaria la societat actual per anar a viure aïllat.
Llavors la son va poder amb mi i em vaig adormir. L’endemà a la nit, el pare va
tornar a venir i va seguir amb la seva explicació:
– Veig que avui estàs molt atent, ahir et devies quedar amb algun dubte.
Espero que amb el fragment d’avui es resolgui – va dir mentre agafava
la cadira per seure al costat del llit –.
“Ara ja tenim la ciutat fundada, però queda esbrinar on estan la justícia i la
injustícia i la diferència entre elles.”
“Si la ciutat està ben fundada, serà completament bona, és a dir, serà prudent,
valerosa, moderada i justa. Ara han de trobar les quatre virtuts a la ciutat.
Veuen que serà prudent gràcies als governants, el llinatge amb menor número;
que tindrà valor gràcies als seus soldats, que no s’arronsen davant de cap perill;
i que serà moderada quan tot està en harmonia, és a dir, quan el “millor”
domina sobre el “pitjor”, per tant, no ve donada per un grup de persones
concret com les dues anteriors.”

“Ara només falta trobar la justícia, que és el que donarà virtut a la ciutat.
Analitzant el que han raonat fins ara, veuen que hi ha tres classes socials a la
ciutat: governants, guerrers i treballadors. Raonen que intentar canviar
suposaria un perjudici per a la ciutat, seria una injustícia. Així doncs, si cada un
fa el que li correspon segons la seva situació social, segons el que li correspon
per naturalesa, la ciutat serà justa.”
“Seguint el raonament que et vaig explicar ahir, l’home just serà semblant a la
ciutat justa, per tant, l’ànima ha de tenir tres subdivisions igual que la ciutat, ja
que al cap i a la fi aquestes provenen dels homes. Després d’un llarg
raonament, afirmen que l’ànima també té tres parts, igual que la ciutat, la
irascible, la concupiscible i la racional. Estableixen que el govern de la ciutat
correspon a la part racional de l’ànima, l’exèrcit a la part irascible i els
treballadors a la part concupiscible. Així doncs, seguint el mateix raonament,
l’individu serà just de la mateixa manera que ho és la ciutat, quan cada part faci
el que li correspon per naturalesa.”
“Per últim, la injustícia, com és evident, és el contrari de la justícia. Per tant, la
injustícia es dóna quan una part, tant de l’ànima com de la ciutat, no fa el que li
pertoca.”
Llavors es va aixecar, em va fer un petó al front, em va dir bona nit i va marxar
de l’habitació. Igual que la nit passada, em vaig quedar pensant sobre el que
m’acabava d’explicar el pare, aquest cop mirant el sostre amb les mans a
darrere del clatell.
Ahir vaig acabar dient que la ciutat no era necessària, però que l’home no la vol
abandonar. Una bona ciutat? Què és? Quines condicions ha de complir? El pare
diu que ha de ser prudent, valerosa, moderada i justa. Jo diria que és més
senzill. Ha de ser tranquil·la, un lloc on et puguis sentir a gust, relaxat, sense
cap tipus de por. Però com aconseguim aquesta tranquil·litat?
Per sentir-te a gust amb una persona, per exemple, és més fàcil si es té algun
punt en comú, com una afició. Així doncs, per sentir-te a gust amb una ciutat,

els membres d’aquesta han de tenir coses en comú. Un codi de lleis? No, no
serveix. L’afició l’esculls per voluntat pròpia, les lleis són imposades.
Les comunitats de gent s’haurien de formar segons els interessos dels
integrants. Un exemple en serien els clubs que surten a les pel·lícules
americanes: club de bàsquet, club de ciència, club de lectura… Així es podrien
formar barris, amb gent que es conegués i que tinguessin certa connexió entre
ells. Diferents barris es podrien unir entre ells, si voguessin i no els causes cap
desavantatge, per formar ciutats. Sinó simplement es podrien quedar tal com
estaven, el principal seria no perdre la tranquil·litat dels habitants.
Si en algun moment es perdés tranquil·litat, per exemple per d’una unió amb
un barri que no convenia, seria un perjudici per als habitants, podríem dir inclús
que seria una injustícia. Per tant, la justícia seria la vida tranquil·la.
Ara que hi penso, el pare deia que hi havia un símil entre l’home i la ciutat. Que
primer havíem de buscar la justícia de la ciutat per després trobar la de l’home.
De fet, em sembla que ja les he trobat totes dues, però ho he fet al revés. La
justícia de l’home és viure tranquil i, si conviu amb altres persones que viuen
amb tranquil·litat, la ciutat també tindrà aquesta qualitat.
Si hi penso bé, he trobat primer la justícia individual perquè la ciutat és en
segon terme. Tal com ja havia dit, l’home pot viure sol, per tant, si veu que no
pot viure bé, és a dir, tranquil, simplement se’n va a un altre lloc, que per
comoditat serà una altra ciutat.
A la pràctica no es troben ciutats com les que acabo de descriure, ja venen
totes “prefabricades”, de sègles enrere, i l’únic que pots fer és establir la teva
llar a la que t’agrada més. Tot i així, seria una bona experiència provar de viure
només amb la gent més pròxima a tu. Ostres, això que acabo de dir no lliga
amb el meu raonament. Dins la mateixa família, que són la gent més pròxima
juntament amb els amics, sol haver-hi gent que pensa diferent, a vegades
inclús contrari. Per tant, seria quasi impossible poder crear un barri com el que
he descrit. Llàstima.

Ja em començava a ser impossible mantenir els ulls oberts i no badallar, per
tant, vaig decidir abrigar-me bé, tancar els ulls i dormir.
Per no trencar la costum, la següent nit el pare també va venir a l’habitació.
– Preparat per la ronda d’avui? Avui el tema canvia bastant. Ja no et
parlaré de justícia sinó de coneixement – va dir tot alegre -.
“Sòcrates arriba a la conclusió que el món està dividit en dos, el visible i
l’intel·ligible, també anomenat de les idees. En l’intel·ligible, la idea de bé és la
sobirana. Aquesta és la font de coneixement i la causa de totes les facultats
bones de les coses. A més, ha creat la llum i el sol al món visible, del qual és
sobirà.”
“Explica que tothom té la facultat d’aprendre i que has d’anar augmentant
progressivament la quantitat de llum, és a dir, de coneixement, i quan estiguis
preparat podràs observar la font d’aquesta, altrament dita la idea de bé.”
“Raonen que el camí que s’ha de seguir per arribar al coneixement de la veritat
són els números, és a dir, les matemàtiques. Com a mitjà de transport hem
d’utilitzar la dialèctica, amb l’ajuda de la raó i deixant de banda els sentits, ja
que només poden captar el que forma part del món visible. Llavors és quan
arribarem a la idea de bé i al món intel·ligible.”
“Després d’una llarga discussió, veuen que hi ha quatre nivells de coneixement:
imaginació, creença, pensament i coneixement. Els dos primers formen la
opinió, corresponent al món visible, i els dos segons formen la intel·ligència,
corresponent al món intel·ligible.”
“Tot seguit, continuant amb el tema de la ciutat ideal, arriben a la conclusió que
les millors naturaleses han d’arribar al màxim coneixement i, un cop allà,
hauran de cuidar i protegir la ciutat, és a dir, governar-la. Aquestes naturaleses
seran aquelles aptes per a l’aprenentatge i per a la guerra i se’ls donarà una
ensenyança especial per fer-los bons governants. També comenten que els més
aptes per governar són els filòsofs ja que són els que assoleixen el màxim nivell
de coneixement i no tenen set de poder.”

En aquell moment el pare va fer un badall i va afegir:
– Si no et fa res avui ho deixem aquí, he tingut un dia complicat a la feina i
tinc molta son. Bona nit fill. –
Per variar, la història del pare em va deixar alguns dubtes. Dos móns. Un té el
coneixement vulgar i l’altre el real. A més, se suposa que un cop has vist la idea
de bé tens el coneixement de tot el que existeix, ja que és la idea suprema i
d’ella en deriva tot.
Com pot ser possible conèixer tot el que existeix? És físicament impossible. En
un cervell tan petit no pot cabre tot el que està relacionat amb l’infinit univers.
De fet, ni tan sols ens arribem a conèixer del tot a nosaltres mateixos i, tot i així,
ens capfiquem en entendre tot el que ens envolta.
Així doncs, si no existeix ningú capaç d’arribar al màxim coneixement, la ciutat
no pot tenir governant, segons la descripció que n’ha fet el pare. Per tant,
tampoc cal buscar “les millors naturaleses” ja que tampoc podran arribar a
assolir el màxim coneixement.
De fet, la ciutat que vaig suposar ahir a la nit no en necessita. Tothom viu
segons li sembla més convenient i si algú no li sembla bé o li molesta el que fa
el veí, sempre pot marxar a viure a un altre lloc.
Tornant al tema dels dos móns, per què dos? Com ho sap que n’hi ha dos i no
un, tres, cinquanta o inclús cap? D’on ha tret el coneixement que es necessita
per arribar aquesta conclusió? Com ja he dit, si ni tan sols ens coneixem a
nosaltres mateixos, és absurd que intentem conèixer tot el que ens envolta i
encara més intentar entendre no un, sinó dos móns.
Un gran badall em va obrir la boca de bat a bat així que vaig decidir intentar
dormir, jo també havia tingut un dia complicat a l’escola.
L’endemà al matí vaig parlar amb el pare. Li vaig comentar que em semblava
que ja començava a ser hora de deixar els contes. La cara que va posar no es
pot descriure en paraules, però quan li vaig dir “pare, tinc 15 anys, em sembla

que ja és hora d’adormir-me tot sol” va començar a entrar en raó i finalment,
vam acordar que s’havien acabat les històries d’abans d’anar a dormir.