VIVIM DINS LA CAVERNA PLATÒNICA… 2.0?

per JEM VERGÉS

És un professor que li pregunta al seu alumne:

– Ara que hem explicat Plató, el món sensible i el món ideal, la jerarquia d’idees i el Mite de la Caverna, tu creus que en la societat actual vivim dins la Caverna Platònica?

– Jo penso que si -digué l’alumne-, però això es va explicar fa molts segles i la situació ha canviat molt.

– Què vols dir amb això?

– Vull dir que per mi aquesta teoria de l’ascensió amb el coneixement és completament certa si es modernitza una mica el concepte d’acord amb la situació actual i es matisa el que entenem per coneixement. Per a Plató, conèixer era saber; saber com són realment les coses i els valors; i saber com són les idees d’aquests: ideals, perfectes, immutables… Jo no crec en aquest saber. Penso que el coneixement és saber coses, però també és entendre, relacionar i voler saber-ne més. Coneixement també és l’experiència, tant en les relacions socials i personals com en el saber treure conclusions de les paraules alienes o fins i tot del que tu has viscut.

– Aleshores tu dius que, entenent el coneixement d’aquesta manera, la caverna de Plató és vigent, oi?

– Si, però jo la caverna de Plató me l’imagino més adaptada als temps actuals.

– Explica’t.

– Imagina’t, doncs, una caverna plena de gent; hi ha alguns adults, però sobretot salta a la vista que està plena d’infants. Aquesta caverna, però, no és igual que les altres. Pensa que s’hi han anat fent reformes i ara la gent està assentada en butaques mirant una gran pantalla en 3D. Pel mig dels passadissos no paren de passar acomodadors que reparteixen menjar i begudes diverses. El programa de reproduccions del cinema és força variat: passen dibuixos animats, pel·lícules d’acció, sèries de TV, partits de futbol i fins i tot documentals educatius perquè els joves aprenguin. Una de les úniques coses de les quals es queixa la gent d’aquí, és que en el cinema fan mitges parts, durant les quals tothom ha de treballar del que li toqui. Això va depenent de l’edat, ja que aquí la gent s’organitza segons aquest criteri: els més infants pinten dibuixos i comencen a llegir algun conte; els que ja són uns anys més grans han d’estudiar alguna cosa i escriuen petites redaccions… D’aquesta manera va augmentant el nivell de dificultat fins a els joves que els correspondria el curs de 4t d’ESO, els quals ja es preparen per quan hagin de començar a prendre decisions. També pel criteri de l’edat es situen els infants i joves en les butaques del cinema: els més petits a davant de tot, i els més grans al fons, ben aprop del projector i de la porta de sortida.

– Suposo que aquest projector i aquesta porta equivalen al foc i al mur de Plató, no?

– Exactament, però en aquest cas no hi ha cadenes ni mur per saltar. Aquí la porta està oberta i tothom qui vulgui en pot travessar el llindar. El problema recau en que, a l’altre cantó, ja no hi ha tanta diversió, la gent ha de treballar més i llegir llibres complicats i avorrits. Per aquesta raó, si els alumnes que ja ho han après tot en el cantó del cinema, es mostren reacis a l’hora de passar la porta, la gent de l’altre cantó els criden i inciten perquè ho facin. Aquí els alumnes han de prendre la seva primera decisió: una opció és intentar aprendre més amb l’ajuda de la gent que ja ha passat, i l’altra és quedar-se tancats en el petit i còmode món a l’espera que els coneixements vagin a ells.

– Així doncs, uns passen i altres es queden?

– Si, tot i que tard o d’hora tots es cansaran del món infantil. En aquest cas, a nivell de coneixement, tots saben com es crea la imatge del cinema, però els que han acceptat l’ajuda i tenen sed de coneixement descobriran que tot el que han vist, fins i tot les pel·lícules de Walt Disney, tenen algun significat ideològic, polític o religiós de rerefons.

– Per tant, tu dius que aquesta és la època en què se’ls comença a fer obrir els ulls i a fer entendre que no tot és el que sembla.

– Exacte, com molt bé has dit, se’ls fa veure; se’ls guia. Un cop han travessat la porta, aquests alumnes es troben perduts en el replà d’una gran escala. Aquí hi ha gent que els tempta, els dóna coneixements per tal que se’ls hi obri la gana i vulguin saber més; vulguin pujar l’escala.

– És a dir, tu dius el mateix que Plató, que al final del pendent o, en aquest cas, l’escala, es troba el saber vertader.

– No ben bé. Els alumnes que decideixin pujar l’escala, s’adonaran que és l’escala del coneixement. Com més amunt, més saps. Però aquesta pujada no té només escalons, sinó que també te terrasses a on descansar. N’hi ha que fins i tot tenen algun bar. Com ja he dit abans, tothom aprèn coses al dia a dia, per tant tothom pujarà escalons de l’escala. La diferència entre les persones està en que algunes volen pujar tant amunt com sigui possibles i d’altres no tenen pressa. A aquests últims se’ls sol acabar el temps.

– El que tu dius és que, els que no estudien, es queden a mig camí.

– Exacte, però sempre parlant a nivell de coneixement o saber. Aquest camí no el pots fer sol, sense l’ajuda dels altres, ja que durant la llarga i feixuga pujada et trobes altres persones que també volen continuar pujant, i tots saben coses que tu no saps. Per aquesta raó has de treballar, compartir i guanyar-te a pols tot el que aprens, ja que com més amunt puges més difícil és aprendre, i com més aprens més t’adones que l’escala és infinita. Tot i així, penso que, desgraciadament, força amunt, potser en una de les últimes terrasses, s’hi troba la terrassa VIP. Aquí hi ha la gent que guarda grans informacions que, molt sovint, podrien fer trontollar tota la caverna. Són persones que molt possiblement hagin pujat amb ascensor, però encara que sàpiguen només una cosa, aquesta té molt de pes. Poden ser secrets científics, pactes polítics, grans negocis econòmics o la fórmula de la Coca-Cola, és igual, però la qüestió recau en que precisament aquí és on també es genera més brossa. Són grans quantitats de porqueria que han creat les Esglésies, estats polítics o grans empreses multimilionàries. Aquesta brossa representa els grans secrets de què parlàvem, o més aviat les seves conseqüències, i de tant en tant en cau una mica rodolant per les escales i la veu tothom, fet que no vol dir que hi hagi gent que despisti. Aquesta gent normalment no diu res, ja se n’ocupen els periodistes d’anar-ho traient de mica en mica, però si es donés el cas de que algú expliqués quelcom, el més probable és que el qui ha xerrat acabi oprimit.

– Si, d’acord. Però i la gent que té grans coneixement sense que l’esquitxi res dolent, què fa? Torna escales avall a explicar-ho?

– Jo crec que si, almenys la gran majoria ho intenta, però moltes vegades quan veuen que la gent de més avall no els entén, han de tornar al bar de la seva terrassa a comentar-ho amb algú que sí els entengui. Suposo que els més tossuts en aquest aspecte es fan professors.