COMENTARI SOBRE:
La República de Plató Joan Bosch
La República és una obra literària del filòsof grec Plató, la qual sembla ser que va ser escrita entre el 395 i 370 a.C. Està estructurada en deu llibres, en els quals Plató toca diferents temes tractant-los des d’una conversació entre Sòcrates i altres personatges, en el cas del Llibre VII, Glaucó.
En llegir part del llibre II, he pogut veure que Plató, en veu de Sòcrates, intenta explicar què és per a ell la justícia, i com hauria de ser: si de caràcter personal, o comunitari (en la polis). Cal dir que, per Plató, justícia és sinònim de bé, fins i tot de felicitat, ja que en el llibre IV, ens mostra la seva visió i contraposició entre justícia i injustícia, agrupant la justícia amb sinònims com harmonia i ànima amb salut, curada; i injustícia com discòrdia, malaltia… En el llibre VII, el qual he llegit sencer, Plató ens parla sobre el mite de la caverna i l’educació, l’organització d’aquesta i una mica de la societat, així separant els guerrers i els governadors. Serà d’aquest llibre, del qual parlaré més en aquest comentari sobre allò llegit de la República.
Primerament, Plató ens explica, en boca de Sòcrates, el mite de la Caverna. Així doncs, Sòcrates planteja a Glaucó la idea de que, uns homes, estan lligats en una caverna, sense saber què passa a fora, ni tan sols l’existència d’un “altre món” fora aquell seu món d’ombres de la caverna. Així doncs, les ombres que aquests vegin, seran tractades com a realitat, així igual amb els sons que provinguin de fora. Un dia però, un d’aquest pot deslliurar-se de les cadenes i sortir a fora, així descobrint allò real, la qual cosa li costarà uns dies admetre, i molt més de temps entendre-ho. No obstant, aquest, diu Sòcrates a Glaucó, faria el que fos per seguir en aquest “món real”. Per altre banda, si el que ja ha descobert el món intel·ligible entrés a la caverna a buscar algun dels seus antics companys per tal de fer-lo passar de la foscor a la llum, aquest no ho acceptaria, ja que no se’l creuria, i prenent-se’l com a boig, el podria arribar a matar. Aquesta primera part que ens exposa Plató, amb el mite de la caverna, el trobo molt interessant, ja que és un mite el qual es pot establir a l’actualitat i així adaptar-lo. Personalment m’ha agradat molt una de les frases que escriu el mateix Plató per tal d’entendre la fugida de la caverna per arribar al “món real”: passar de la foscor (la caverna) a la llum (aquest món exterior, real, intel·ligible més endavant). I és que, actualment, seria necessari que molta gent passés de la foscor de la caverna a la llum de la realitat, així enfocant aquest tema cap a la religió i la ciència. És una manera de substituir el terme ignorància, amb la foscor; i el coneixement, amb la llum. Amb la introducció del mite de la Caverna, s’obren unes qüestions sobre el govern de la polis i l’educació en general.
Primer de tot, com ens diu “Sòcrates” (Plató), els de dins la Caverna no han vist mai el bé, és a dir, no han vist mai la justícia. Aquests, òbviament, no podran ser mai governadors. Són els de fora, els qual seran els governadors de la ciutat. No obstant, hauran de ser els quals tenen prou coneixement i entenent prou el seu voltant per tal de poder accedir al govern, així impartint justícia, la qual cosa portarà la felicitat i harmonia a la polis. Aquests governadors, seran els filòsofs. A partir d’aquí doncs, Sòcrates ens comença a introduir la idea de les etapes educatives de Plató, les quals comencen als setze anys i, alguns, els millors, els seleccionats, estan rebent educació fins als cinquanta anys, on ja posseeixen la capacitat de la dialèctica i poden accedir a governar una polis. Ara doncs, passem a parlar de les etapes de l’educació de Plató, les quals acaben portant, al filòsof, a governar, ja que és un deure, perquè aquests que poseeixen la dialèctica, són rics en felicitat, i això és el que fa impartir justícia en una polis. Els que no arribin a aquest nivell, estaran complint altres funcions a la ciutat, cosa la qual Plató no discrimina, tot el contrari, diu que és necessari que hi hagi diferents posicions per cadascú, per així poder tenir una polis regnada per l’harmonia.
L’educació fa passar de la foscor a la llum, i el primer pas es basa en la gimnàstica i la música. Aquestes dos “assignatures” són les que imposa Plató com a inicials, les que es toquen dels setze als vint anys, així acompanyades de la lectura de cants. Això no serà només útil pels governants, sinó que ho serà també pels guardians. Després d’aquesta primera etapa, s’estudia la geometria i l’astronomia (és a dir, els números). Ens torna a remarcar, Sòcrates (Plató), la necessitat dels numeros també pels guardians, és a dir, els guerrers. Ens diu que aquests han de tenir control dels números per tal d’establir estratègies militars, igual que la geometria pel combat, la campanya, la part tàctica… i l’astronomia per conèixer els mesos per navegar, dur a terme estratègies, i fins i tots pels agricultors poder millorar el conreu. Així doncs, que aquest “nivell avançat” tampoc ho és tant, ja que les classes més “baixes” dins aquesta societat utòpica de Plató, també els hi seran necessaris aquest coneixements. La idea que vol transmetre Plató, en aquesta part de la República, és que els números son el primer aprenentatge principal per fer que l’ànima busqui l’intel·ligència, així aclarant més aquella foscor que es te just al sortir de la Caverna. Aquí però, hi ha una part en la qual discrepo sobre l’organització d’aquesta etapa. I es que, si per Plató, tot, en el fons, són mates, números (lògica), la música, hauria d’estudiar-se més tard que la gimnàstica. I es que en el mateix llibre VII de la seva obra, ens explica que la música, tal com és, en el fons és matemàtiques, números substituïts per notes musicals, acords els quals estan formats per una sèrie d’operacions, i partitures que no són res més que grans problemes matemàtics. Així doncs, que aquesta música que s’estudiava juntament amb la gimnàstica, en el nivell elemental, s’hauria d’estudiar posteriorment, en haver introduït els números i les “mates”. Tancant ara aquest petit parèntesi d’opinió personal, Plató continua explicant el seu model d’ensenyament en boca de Sòcrates. I es que en l’astronomia, ja es demana un nivell més alt dels números, ja que s’ha de dominar la geometria per tal d’entendre conceptes com la recerca de la dimensió de la profunditat, la qual es troba en l’univers. Quan finalment s’ha aconseguit arribar a aquest punt, així aprenent sobre aquests temes, els que encara poden assolir un nivell superior, ho fan a partir dels trenta anys. En aquest període, s’ensenya la dialèctica, la qual cosa aconsegueix que el subjecte pugui donar i rebre la raó, alliberant-se completament de les cadenes de la Caverna i girant-se cap a la llum. Aquí és on s’entén i es “controla” el món intel·ligible, amb el pensament discursiu i científic, així deixant de banda la opinió, la doxa. Aquest doncs, és el màxim nivell de coneixement. Els que hi arriben, seran aquells els quals, a partir dels cinquanta anys, podran governar, ja que seran aquelles persones (sense dependre de que sigui home o dona) les quals podran raonar, tindran prous coneixements i experiència com per entendre la justícia i aconseguir una harmonia a la polis. Aquests, Sòcrates explica a Glaucó que seran tractats com excel·lències, quasi com a Deus. També ens recorda, al final, que els nens a partir de deu anys, ja seran transportats al camp per començar a ser introduïts dins l’aprenentatge. I més endavant, als setze anys, podran començar a ser formats, perquè aquests nens són el futur de l’organització política de cada etapa.
Com a tall de conclusió, després d’haver llegit aquests fragments de La República de Plató, puc dir que hi ha coses les quals es poden transportar a la societat actual, i no queden tan lluny. D’altres, com l’organització de l’educació, no tindrien sentit en una societat com la d’ara, ja que Plató es basava amb una societat de classes, i eren només els filòsofs els quals podien arribar al poder, i els filòsofs, eren només aquelles persones riques, de famílies poderoses. D’altres, no podien rebre aquesta educació ja que havien de treballar per sobreviure. Això és una de les coses que no ens marca Plató en la seva obra, i penso que és important. Així doncs, qüestions com les que mostra en el Mite de la Caverna, són importants per plantejar-nos si vivim realment dins la caverna, ja que, actualment, aquesta caverna de Plató podria ser una simple televisió, o tots els mitjans de comunicació els quals no ens deixen passar de la foscor a la llum. Així doncs, que en llegir Plató, un autor del S.IV a.C, se’n poden treure conclusions precipitades com que els models que presenta no tenen cap mena de sentit milers d’anys després. Però si ens hi aturem a pensar, hi ha qüestions com les de l’ascensió de la caverna per tal de poder accedir al món real i al coneixement les quals poden ser, en els nostres dies, una metàfora perquè molta gent es tregui el vel dels ulls i observi de manera objectiva i rigorosa la “realitat” (el món), i entengui que només amb el coneixement es pot arribar a fer que el món, la vida, sigui intel·ligible, o com a mínim, més entenedora, si es que el món, la vida, no està formada per una realitat absoluta la qual es pugui entendre completament.