CREONT (a ANTÍGONA): T’has alçat sempre en contra meu, has dubtat sempre del meu afecte. M’odies.

ANTÍGONA: Digues més aviat que no t’estimo ni et respecto, però no t’odio. No, ara ja no t’odio. Els teus consells han estat fatals a la meva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva. Des d’aquest setial, pots descansar en la constant inquietud del poder.

CREONT: No em vols entendre, ni tan sols tu em vols entendre? Creus que he estat jo, només jo, el qui ha dirigit tants d’esdeveniments horribles cap a l’única finalitat a què al·ludeixes? No em pots imaginar també amb els teus pares, els teus germans i els altres, com un instrument a les mans de la necessitat? Són amargs per mi els teus retrets, Antígona. L’altivesa et tiranitza la raó. Els de la vostra família no teniu mesura.

ANTÍGONA: No hem pogut mai viure humanament.

SALVADOR ESPRIU, Antígona.