Per tots aquells i aquelles que pensen que el cap de setmana inclou els dilluns, AQUÍ teniu l’enllaç al vídeo que hem vist a classe. Mireu-lo, que l’heu de comparar amb el conte. Demaneu als que han vingut com cal fer-ho.
CREONT (a ANTÍGONA): T’has alçat sempre en contra meu, has dubtat sempre del meu afecte. M’odies.
ANTÍGONA: Digues més aviat que no t’estimo ni et respecto, però no t’odio. No, ara ja no t’odio. Els teus consells han estat fatals a la meva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva. Des d’aquest setial, pots descansar en la constant inquietud del poder.
CREONT: No em vols entendre, ni tan sols tu em vols entendre? Creus que he estat jo, només jo, el qui ha dirigit tants d’esdeveniments horribles cap a l’única finalitat a què al·ludeixes? No em pots imaginar també amb els teus pares, els teus germans i els altres, com un instrument a les mans de la necessitat? Són amargs per mi els teus retrets, Antígona. L’altivesa et tiranitza la raó. Els de la vostra família no teniu mesura.
ANTÍGONA: No hem pogut mai viure humanament.
SALVADOR ESPRIU, Antígona.
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria Mercè Marçal
Si voleu podeu sentir la versió musicada d’un altre poema de Maria Mercè Marçal que s’anomena, precisament, 8 de març. La versió és del grup Desperta Ferro. Cliqueu AQUÍ.
Demà comencem a llegir Antígona.
Aquí teniu un altre poema dels que hem comentat a classe.
“Què esperes, esperit distès igual que un arc?”
Joan Sales, Amarint
Poetes, com l’arquer que es dreça d’entre els morts 
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.
Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.
Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.
I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.
Aquest poema m’ha fet pensar en aquest altre de Joan Brossa. No sé si el coneixíeu…
Un dels poemes més coneguts de Màrius Torres, i potser un dels més bonics.
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
març 1937
Els vostres companys han trobat una nova versió musicada del poema. Si la voleu sentir, cliqueu AQUÍ. De totes maneres, em quedo amb la versió d’en Lluís Llach…
Un altre poema magistral de Màrius Torres, presentat (de manera accidentada, ja ho sabeu…) pels vostres companys:
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val 
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.
Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara…
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal…
I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.
Setembre 1936
I si voleu sentir la versió musicada per Miquel Àngel Tena, cliqueu AQUÍ.
Per tots aquells i aquelles que s’han quedat amb ganes de tornar a llegir el poema que tan bé han presentat a classe les vostres companyes:
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
I si en voleu sentir la versió musicada per Meritxell Gené, cliqueu AQUÍ.
Màrius Torres va néixer el 30 d’agost de 1910 i va morir el 29 de desembre del 1942. Aquí teniu un poema, de poc temps, doncs, abans de morir i que s’anomena, significativament, “Aniversari”.
Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.
Oh, Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau-però no vull l’oblit.
1r de setembre 1942
Mas Blanc
I, si us plau, no deixeu d’escoltar la versió musicada de la Cançó a Mahalta que fa en Lluís Llach. Sí, ja sé que hi ha gent que troba en Llach un pèl especial, i no li acaba d’agradar, però deixeu-vos de collonades, que ho fa molt bé i que hi toca molt quan parla. Va, vinga, escolteu-lo AQUÍ.
De vegades, sembla que hi hagi algú extern a nosaltres que connecta les nostres sensacions i les nostres vivències. Sí, sembla estrany, però fa certa gràcia.
Avui, mentre m’estava menjant el meu entrepà de pa sense sal, formatge sense sal i una mena de pernil sense sal (tot sense cap mena de gust, evidentment) he posat TV3 i em surten amb Pau Casals. Resulta que fa 50 anys que va estar a la Casa Blanca.
Doncs bé, semblava fet expressament. I m’ha agradat.
AQUÍ us deixo un vídeo d’en Pau Casals davant les Nacions Unides l’any 71. Hi fa un discurs magistral.
I si a algú se li ha despertat la vena catalanista i li ha caigut alguna llagrimeta, que escolti el Cant dels Ocells AQUÍ, per acabar de rematar.