Un dels poemes més coneguts de Màrius Torres, i potser un dels més bonics.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

març 1937

Els vostres companys han trobat una nova versió musicada del  poema. Si la voleu sentir, cliqueu AQUÍ. De totes maneres, em quedo amb la versió d’en Lluís Llach…