És com mirar-te en un mirall
La forma i el reflex es contemplen
tu no ets el reflex
Però el reflex és tu
Aquest poema és un sutra del mestre budista Tossan. És una reflexió sobre quina és la relació d’una imatge amb el seu model. Una persona té moltes cares i una personalitat, molts matisos. El pintor, el fotògraf, l’escriptor o el cineasta que vol fer el retrat d’un home o una dona, ha d’escollir entre les mil cares o expressions que aquests li ofereixen.
Fer un retrat que reveli com és una persona, més enllà de les aparences, és una feina difícil. Igualment ho és fer-se un autoretrat.
La primera reacció que tenim quan ens mirem al mirall és posar-nos una màscara de ganyotes. Ens mirem i ens fem riure o plorar. El mirall ens revela si ens acceptem o no tal com som.
Hi ha retrats que ens donen la millor imatge possible i ens posen en un camí de confiança. D’altres ens enfronten a la realitat i ens obliguen a acceptar la forma física o l’estat anímic reflectit sense pietat. Hi ha imatges deformants, com la que “veuen” les persones malaltes d’anorèxia o com la bella joveneta que veia al mirall la madastra de Blancaneus.
Practicar la creació de retrats i autoretats comporta afrontar aquestes i d’altres experiències. El retratista és un explorador, un detectiu. Si afina l’ull pot descobrir realitats inesperades.
Assumpta Roses
