Història de la Música 1

EDAT ANTIGA I EDAT MITJANA

La nostra música occidental té els seus orígens en la musica de l´antiga Grècia, del món jueu i de l´Imperi Romà. Els grecs van ser els primers que van començar a investigar la música ja que estava molt present a la seva societat, al teatre, a les festivitats… Els jueus la feien servir sobre tot en el culte religiós. Els primers cristians la feien servir també en les seves cerimònies religioses i comença a desenvolupar-se a l´edat mitjana quan apareix sobretot el Cant Gregorià.

1. Cant gregorià:

Es produeix a Europa entre els segles V i X. El seu origen es situa als monestirs on els monjos resaven cantant. El papa Gregori I, que va viure entre els anys 540 i 604, va recopilar i unificar tots els cants de l´església catòlica i per això se li diu cant gregorià.

Les seves característiques principals són :

– Text en llatí.
– Monòdic ( una sola veu).
– És un cant pla ( la distància entre la nota més baixa i més alta és petita).
– Ritme lliure i uniforme amb vocalitzacions llargues.
– No té acompanyament instrumental.
– Caràcter reposat i seré.
– Les notes són diferents de les actuals. Al principi s´escrivia en « campo aperto » i després es van anar afegint línies fins arribar a
quatre: els tetragrames.

Cal destacar en aquesta època a Guido d´Arezzo. Aquest va ser un monjo que va viure a l´any 1000 a la ciutat d´Arezzo (Itàlia) i que sobre tot era un gran teòric de la música. A ell se li atribueix la invenció dels noms actuals de les notes i l´escriptura en línies que al principi eren 4 (tetragrama) i de colors.

Els noms de les notes els va treure d´un himne religiós, l’Himne de Sant Joan.

Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum
Solve polluti
Labii reatum
Sancte Ioannes

Podeu observar que la primera sil.laba de cada vers correspon a una nota musical. La primera seria “Ut” que posteriorment es canviarà pel “Do” i l’última, el “Si”, es fa amb la primera lletra de cada paraula. Cal recordar que aquesta última nota va estar molt de temps prohibida.

2. Trobadors i joglars

A Europa també es desenvolupa una música de caràcter profà (no religiós) i que està cantada en les llengües de cada poble (occità, català, castellà…). Aquestes cançons expliquen fets llegendaris, històries d´amor, batalles, romanços, etc… Els instruments que acompanyaven aquestes cançons eren la viola, el llaüt, la flauta i algun instrument de percussió per portar el ritme i es podien escoltar a les places dels pobles, a les fires, a les tabernes o als castells. Aquests músics rebien el nom de trobadors i joglars.

A Espanya també va destacar el moviment trobadoresc. Aquí les cançons rebien el nom de “Cántigas” i hem de destacar al rei Alfons X el Savi que va recopilar més de 400 obres i va composar algunes ell mateix. Aquesta recopilació es diu “Cántigas de Santa María” i com el seu propi nom diu estan dedicades a la verge Maria encara que no totes són religioses. Estan escrites en galaic-portuguès que era una llengua considerada molt poètica a l´època.

3. Polifonia

La polifonia consisteix en cantar a més d´una veu i cada veu fa una melodia diferent. El gregorià i la música trobadoresca eren monofòniques (una sola veu, encara que podia cantar molta gent a la vegada però tots la mateixa melodia). Apareix amb la construcció de “Notre Dame de Paris” on els músics Guillaume de Machaut, Leonin i Perotin van començar a desenvolupar aquesta tècnica musical.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà