5.2 Identificació auditiva i en partitura de les característiques de la música barroca en obres vocals : L’òpera barroca (Teatre, estil vocal, el públic) 22/4 i 23/4

L’òpera és una obra musica amb representació escènica, en la qual els actors interpreten, canten i actuen alhora, acompanyats per una orquestra.

• La paraula òpera prové de l’italià opera, que significa “obra”.
• L’òpera neix a finals del segle XVI a Itàlia, a les ciutats de Florència i Màntua.
• La primera òpera de la història va ser Dafne, de Jacopo Peri, composta el 1597.
• La primera òpera important de la història va ser L’Orfeo, de Claudio Monteverdi, composta i estrenada el 1607 a Màntua.
• Les parts de l’òpera són: obertura, àries, recitatius, duos o trios, cors i danses.
• Durant el Barroc es van compondre moltes òperes amb arguments mitològics, però cap al final sorgirà un nou gènere, l’òpera bufa.
• L’òpera bufa més famosa va ser La serva padrona, de Pergolessi.

El naixement de l’òpera i Monteverdi

A Florència, a finals del segle XVI, l’aristòcrata Giovanni Bardi va acollir al seu palau a la Camerata florentina o Camerata de’ Bardi, una institució acadèmica on nobles, savis, filòsofs, matemàtics i poetes, encara que tots músics o cantants, discutien temes de literatura o de música. La Camerata s’havia fixat dos objectius principals: fer reviure l’estil musical del teatre grec antic i oposar-se a l’estil contrapuntístic de la música del Renaixement. Per aconseguir-ho utilitzaran els recursos musicals de l’època, la melodia acompanyada i el baix continu.

Jacopo Peri (1561-1633) va compondre aproximadament l’any 1597 la que és considerada la primera òpera de la història de la música Dafne. Actualment està desapareguda.

La primera òpera conservada íntegrament és Euridice, també de Jacopo Peri, escrita l’any 1600. Es va representar al Palazzo Pitti de Florència, amb motiu del casament d’Enric IV de França i de Maria de Mèdici.

Però quina és la història de Orfeu i Euridice?

https://plumasintinta.com/2018/06/18/mito-de-orfeo-y-euridice/

El Orfeu i Euridice de Claudio Monteverdi

A la casa ducal dels Gonzaga a Màntua, en una celebració solemne de la família, van decidir posar en escena una opera in musica i aprofitant que tenien a la cort a Claudio Monteverdi (1567-1643), li van proposar el repte d’escriure’n una. Aquest va compondre L’Orfeo, la que es considera la primera òpera important de la història, perquè ja hi apareix l’estructura que seguiran les òperes posteriors. Es va estrenar l’any 1607.

L’òpera, per tant, es va crear a Itàlia, a les ciutats de Florència i Màntua, i posteriorment a Venècia, on es va construir el primer teatre d’òpera públic.

Monteverdi

Claudio Monteverdi (Cremona,1567- Venècia,1643).

Compositor, cantor, gambista, i mestre de capella, Monteverdi és el compositor que enllaça el Renaixement amb el Barroc. Va destacar com a compositor de madrigals renaixentistes. L’any 1602 va ser nomenat mestre de capella del duc de Màntua. Va compondre L’Orfeo, favola in musica, la primera òpera important de la història. Des del 1613 fins a la seva mort va treballar com a mestre de capella a la basílica de Sant Marc de Venècia. En aquest anys va continuar component madrigals, òperes i música sacra.

Les parts d’una òpera

Els fragments musicals que formen una òpera són:

• Obertura: la peça instrumental que l’orquestra interpreta al principi, com a introducció, abans d’aixecar el teló. Se solia composar en últim lloc i podia contenir motius musicals de l’òpera. Sovint s’interpreten independentment de l’òpera, en concerts. En un principi, l’obertura servia per indicar al públic el començ de l’òpera i que s’anessin callant.

Obertura de l’òpera L’Orfeo, de Monteverdi (també se li diu la Toccata de l’Orfeo):

• Ària: en italià vol dir “cançó”. L’ària és un fragment interpretat per un cantant solista amb l’acompanyament de l’orquestra. És el moment de l’òpera en el que un personatge expressa els seus sentiments, emocions o impressions, per tant, en el transcurs de l’ària no hi ha acció. Les àries són el moment apropiat per al lluïment dels cantants. Les més famoses també poden interpretar-se en recitals, independentment de la resta de l’òpera.

Fragments d’àries barroques italianes de diferents compositors interpretades per la soprano francesa Patricia Petibon:

Aquí hi ha una col·lecció d’àries barroques.

• Recitatiu: a mig camí entre recitar i cantar, es pot considerar com una narració en la qual la música s’adapta a les
  paraules (en lloc del procés més habitual en què les paraules s’adapten a
  la música, com a les àries). Permet donar més agilitat a la línia argumental i és on realment s’explica la història. S’acompanya només per el baix continu.

Un exemple de recitatiu. Un fragment de l’òpera Tamerlano de Haendel:

• Duo, trio…: igual que les àries però interpretat per dos, tres o més cantants solistes, acompanyats per l’orquestra.

Un preciós duet barroc, de Haendel:

• Cor: fragment coral que serveix per representar multituds (de vilatans, servents, esclaus, pastors, soldats… o el que calgui segons l’argument de l’òpera).

• Danses: fragments de l’òpera compostos per ser ballats, tingui o no relació amb l’argument.

L’òpera bufa

En les primeres òperes predominaven els temes mitològics. Però cap al final del Barroc comencen a triomfar els arguments còmics que donaran lloc a l’òpera bufa.

Els arguments de l’òpera bufa són senzills i divertits i s’inspiren en la vida quotidiana, amb personatges més reals amb problemes com la gent comuna. En ells predomina l’element còmic i amb freqüència s’utilitza el dialecte napolità en els diàlegs, mentre que la trama acostuma a ser força simple i amb pocs personatges.

En un principi eren de curta durada i es representaven durant els descansos de les òperes serioses, per això es representaven amb un decorat senzill i amb pocs personatges. Però a poc a poc comencen a interpretar-se independentment.

La serva padrona de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), composta el 1733, és l’exemple més característic d’aquest gènere. En aquesta òpera on només hi ha tres personatges (i un és mut, el criat Vespone), s’explica la història d’una criada (Serpina) que acaba casant-se amb el patró de la casa (Uberto). L’òpera dura només 45 minuts i es representava en dos actes, un en cada descans de l’òpera seriosa.

Fragment de La serva padrona on podem apreciar la diferència entre recitatiu i ària:

Diverses companyies d’òpera van viatjar per Europa representant aquesta i altres òperes còmiques. A Catalunya La Serva Padrona va arribar l’any 1750, quan va ser estrenada al Teatre de la Santa Creu de Barcelona. A França va provocar l’anomenada Querelle des Boufons, una gran discussió entre els partidaris de l’òpera seriosa francesa i els seguidors d’aquest estil més modern.