EL CANT GREGORIÀ
El cant gregorià és el cant monòdic, en llatí i sense acompanyament instrumental de la litúrgia catòlica. El papa Gregori I (590-604) va voler unificar els cants de la liturgia d’arreu d’Europa per enfortir la unitat de l’Església.
Aquesta unificació va afectar els cants de la missa ( recollits en el llibre Graduale Romanum) i els cants dels oficis ( recollits en el llibre Antiphonale Romanum)
Una de les tasques dels monjos copistes en els monestirs era copiar aquests dos llibres de cant gregorià perquè els monjos del cors els poguessin cantar. si bé es conserven llibres de mida normal, també n’hi havia de m´es grans perquè puguessin ser llegits per diversos cantants a la vegada.
La missa sempre té la mateixa estructura. Els cants de l’Ordinari no varien mail el text: Kyrie, Glòria, Credo, Sanctus i Agnus Dei. Els cants del Propi varien el text segons el dia de l’any litúrgic o segons les festivitats dels sants: Introitus, Gradulae, Alleluia, Offertorium i Communio.
Els oficis són les pregaries que els monjos fan al llarg del dia: Laudes ( a la sortida del sol), Completes ( a les vuit de la nit) i Maitines ( abans de sortir el sol).
La melodia del cant gregorià té un àmbit reduït i avança sovint amb el moviment conjunt (característiques de la música vocal). La seva estructura no està regida per la música sinó pel text (que és el que realment importa). Pot tenir tres estils: sil·làbic (a cada síl·laba de text li correspon una nota), neumàtic (a una sola síl·laba de text li corresponen més de quatres notes de la melodia) i melismàtic (a una síl·laba de text li corresponen més de quatre notes de la melodia).
El ritme del cant gregorià no es veu reflectit en la notació (aquesta només específica l’altura del so). La durada de les notes depèn del ritme del text, de la importància de les paraules. No hi ha una pulsació regular.
El cant gregorià es pot cantar de tres maneres: solista (el chantre o el capellà canta sol), responsorial (alternança de solista i cor; a la missa el Gradualle i l’Al·leluia són responsorials) i antifonal (alternança de cor i comunitat o mig cor i mig cor; a la missa l’introit, l’Ofertori, la Comunió i tot l’Ordinari són antifonals).
Les melodies gregorianes segueixen els 12 modes eclesiàstics. Aquests són escales d’àmbit d’octava, amb una nota finalis al principi i a la fi de l’obra, i amb una nota tenor o tuba que és la que predomina en la composició. El seu origen està en els modes grecs.
Els trops i les seqüències són complements posteriors del cant gregorià. No se’n sap amb certesa l’origen però van ser àmpliament conreats durant l’Edat Mitjana. N’hi va haver tants que el Concili de Trento (segle XVI) va haver de prohibir-los. Hi ha tres tipus de trops: aquells on s’ha posat text a melismes, de manera que a cada nota del melisma li correspon una síl·laba del nou text (potser amb funcions mnemotècniques); aquells que tenen text i melodia nova, i aquells que tenen melodia nova (un nou melisma).
La seqüència és un tipus de trop: l’aplicació de text al llarg melisma de l’última síl·laba de l’Alleluia (jubilus). Segons el monjo Notker Balbulus, del monestir de St. Gal (França), ell mateix posava text a aquests melismes per recordar-los. Està documentat l’origen de les seqüències en el segle IX i el Concili de Trento va reduir a quatre les cinc mil existents.
En els segles XII i XIII aparegueren els drames litúrgics i els misteris. Són trops dialogats i representats dins de l’església per a fer assequibles als fidels els misteris de la vida de Jesús o altres temes litúrgics.
TASCA 1 i 2 de CLASSROOM