3 comentaris a “Kant (5)”

1. Respecte als períodes històrics i els contextos que envolten a aquests dos autors, cal dir que Kant va néixer a l’antiga Prússia al segle XVIII i pertany a la filosofia moderna, mentre que Plató prové d’una família aristocràtica i pertany a la filosofia clàssica grega de segle IV a.C.
   Per una banda, Kant, considerat el primer i més important representant del criticisme així com un dels pensadors més influents de l’Europa moderna i de la filosofia universal, escriu tractats molt estructurats i densos centrats en un únic tema. Aquests tractats no estan dirigits a la gran majoria del públic sinó a especialistes en els temes que es tracten. Ell vol determinar les condicions de possibilitat i els fonaments del coneixement teòric i pràctic (ciència i moral). Per dur a terme això elaborarà una crítica a la raó pura i pràctica. Per una altra banda, Plató, deixeble de Cràtil i de Sòcrates, mestre d’Aristòtil i anomenat “el socràtic major”, escriu diàlegs tractant multitud de temes en els quals apareix com dialogador Sòcrates. Vol construir una polis justa i per dur a terme això elabora una explicació de la realitat que li servirà de fonament i de justificació del seu ideal d’Estat.
   Tractant les idees d’ambdós filòsofs, Kant hi identifica tres: la Idea de Déu, la Idea de Món i la Idea de Ànima. Aquestes idees són produïdes a mans de la raó amb l’objectiu de trobar la veritat incondicionada. Aquestes, a més, no poden tenir un ús constitutiu del coneixement, ja que això provoca la creació d’il·lusions. Les tres idees anomenades anteriorment donen sentit a la raó pràctica
   Per altra banda, abans de parlar sobre les idees de Plató, hem de saber que per a aquest hi havia dos mons que s’interconnectaven: el Món Sensible i el Món Intel·ligible; i que segons ell les idees eren les essències de les coses. Segons aquest filòsof, totes les idees resideixen al Món Intel·ligible, on són immaterials, absolutes, immutables, perfectes i universals; mentre que al Món Sensible trobem les imatges de les idees. Podem trobar referències d’aquestes teories als mites redactats per ell mateix tal com el Mite de la Caverna. Cal saber, a més, que les idees per Plató tenen una jerarquia. La jerarquia d’idees de més a menys importants quedaria tal que així:
   Idea del Bé (causa de la resta d’idees)
   Idea de la Justícia, Valentia i Ordre
   Idea de les matemàtiques
   Idees de coses naturals
   La concepció de Kant sobre el coneixement és considerada de criticisme i es basa principalment en l’experiència. Per Kant, no podem conèixer res si no és per l’experiència.
   “No és possible de pensar res enlloc en el món, ni tampoc en general fora del món…”1
   A més, per aquest filòsof, la ment pren un paper actiu a l’hora de conèixer ja que ho fa entrellaçant i relacionant conceptes, tenint en compte que romanen tres fases durant el procés: Sensibilitat, enteniment i raó.
   Per Plató, en canvi, la concepció sobre el coneixement és considerada de dogmàtica. Per ell, conèixer és sinònim de recordar, ideal propi de la Teoria de la Reminiscència. Aquesta teoria diu que la nostra ànima pertany al Món Intel·ligible i ha estat en contacte amb les idees pures, però que aquesta ànima cau al Món Sensible i queda atrapada dins d’un cos tal i com s’explica al Mite del Carro Alat. És per això, que una vegada al Món Sensible, l’individu adquireix coneixements recordant les idees que ja posseeix l’ànima. Cal saber, també, que el coneixement també està jerarquitzat segons Plató i, atribuint el mateix criteri que amb la jerarquia de les idees, queda així:
   – Noesi
   – Dianoia
   – Pistis
   – Eikasia
   Plató fa saber a través de la constitució del seu ideal d’Estat, ho podem trobar en l’obra “La república”, que els ciutadans són instruments on cada un dels individus té atorgada una funció en la comunitat des del seu naixement. Aquestes funcions poden oscil·lar entre artesans, guerrers o governants. A partir d’aquestes idees podem extreure que els ciutadans no són lliures, sinó esclaus del bé comú.
   Plató, per tal d’explicar el seu model de polis ideal recorrer a dos mites, el mite del carro alat, on justifica que les tres parts de l’ànima han de funcionar de forma coordinada a l’igual que una ciutat, i el mite dels metalls. En aquest darrer expresa que el fet de pertànyer a una classe social (recordem: governants, guerrers o artesans) no depèn de a quina s’hi troben els seus pares, sinó de la condició amb la que han nascut, que el déu els hi ha atorgat. Aquest filòsof compara la condició dels individus amb diferents tipus de metalls, on l’or correspon als governants, la plata als guerrers i finalment els artesans equivaldrien al ferro.
   “però el déu, en modelar aquells de vosaltres que són aptes per a governar, els barrejà or en el llinatge, per això són els més valuosos; als qui són aptes per a auxiliars, els barrejà argent, i ferro i bronze als pagesos i als altres artesans”.2
   Ara bé, Kant a diferència de Plató, nega la necessitat de totalitarismes i defensa que cada individu ha de ser lliure per tal d’educar-se a ell mateix. És més, aquest filòsof formular una llei moral, l’imperatiu categòric, on defensa que les persones sempre hauran de ser tractades com a fi i mai com un mitjà. “L’imperatiu categòric, per consegüent, és únic i precisament aquest: actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal. .”3
   Segons Plató, la virtut consisteix en: la recerca de la saviesa, i buscar la saviesa equival a buscar entendre quina conducta cal tenir per fer qualsevol acte. Per tant, podem afirmar que la saviesa és igual a la virtut, i tenir una conducta virtuosa ens aporta felicitat.
   I som virtuosos quan ens esforcem per purificar-nos. Plató va agar aquesta idea de Pitàgores, però per a Plató significa que l’ànima és la nostra dimensió més “divina o perfecte”, el que passa és que aquesta dimensió està “contaminada”, i el que s’ha de fer és “purificar-la”, controlant les nostres tendències irracionals, i potenciar la nostra part racional.
   I per últim som virtuosos quan aconseguim la nostra harmonia personal”, i aconseguim que l’equilibri personal o harmonia quan desenvolupem les qualitats o virtuts que tota persona hauria de desenvolupar. I segons Plató, a cada ànima li correspon una virtut, que són:
   1. La virtut que correspon a l’ànima racional: prudència o saviesa, que és la principal virtut de l’auriga, i que si no la desenvolupem no podrem conduir correctament la nostra vida.
   2. La virtut que correspon a l’ànima irascible: la fortalesa, i sense ella no és possible impulsar els nostres objectius personals.
   3. La virtut que correspon a l’ànima apetitiva: la moderació o autocontrol.
   4. I la última virtut és la que s’aconsegueix quan hem desenvolupat les tres anteriors: la justícia, harmonia personal o equilibri, i segons aquesta virtut, per a ser persones virtuoses primer de tot cal actuar amb prudència o saviesa, però hem de tenir valor per ser coherents amb el que hem pensat i cal moderar les crides a desviar-nos d’allò que havíem decidit. I si actuem així serem persones justes, és a dir, equilibrades.
   Per a Plató tots els ciutadans neixen determinats, d’acord amb el seu tipus d’ànima podran desenvolupar una virtut o una altra i en funció d’això tindran un lloc dins de la societat. I que per tant cadascú tindrà un lloc escaient, ubicat en el qual usarà i desenvoluparà el talent del qual està dotat.
   En canvi per a Kant, ningú neix determinat ni condicionat a desenvolupar una virtut determinada. Però Kant diu que si algú neix amb un talent “x” que podria ajudar a millorar la societat i no ho fa, està actuant en contra del deure moral. “Per tant la bona voluntat, està íntimament relacionada amb el deure, que segons Kant, el deure fa lluir la bona voluntat convertint-la en un imperatiu categòric. Per tant és el deure d’actuar segons el bé moral, és a dir moralment”.4
   La teoria ètica que segueix Plató es l’intel·lectualisme moral, només qui coneix el bé és capaç de dur-lo a terme, i al revés també, el mal sorgeix de la ignorància. Aquesta és una ètica heterònoma perquè les decisions morals no són el reflex d’una voluntat lliure. La teoria ètica de Plató descansa en la suposició que la virtut és coneixement i que estigui pot ser après. Aquesta conclusió es deriva de la seva certesa que una persona virtuosa és realment feliç i com els individus sempre desitgen la seva pròpia felicitat sempre anhelen fer allò que és moral, mentre que l’immoral prové de la ignorància. Per a Plató, les Idees ètiques són patrons morals universals amb els quals podem jutjar els comportaments humans. Els valors universals (les Idees) són vàlids per a l’individu i per a la col·lectivitat. Defineixen l’ideal de societat humana.
   En canvi Kant denunciava que totes les Teories ètiques enunciades fins al seu temps partien d’un punt de vista egoista, i això perquè les conductes prescrites per aquestes teories no cercaven fer el bé per ell mateix, sinó fer-ho perquè, d’aquesta manera, l’agent moral (és a dir, el qui actuava) aconseguia alguna cosa que li plaïa i desitjava: la felicitat
   Kant va afirmar que la felicitat no és sempre bona perquè a vegades condueix a l’arrogància i perquè un espectador raonable no sentirà mai satisfacció al contemplar a una persona la qual la felicitat és immerescuda ja que la seva voluntat no manifesta cap tret de bondat. L’ètica ha de ser universal i, per tant, buida de contingut empíric, doncs de l’experiència no es poden extreure deures universals, sinó només plantejaments condicionats per l’experiència sensible.
   Com a conclusió final, com bé hem mencionat abans, Kant era considerat el primer i més important representant del criticisme, escriu tractats amb un únic tema, els quals no van dirigits a tot tipus de públic, en canvi, Plató anomenat “el socràtic major”, escriu diàlegs tractant multitud de temes.
   Quan parlem de les idees, amb Kant es formen tres idees: La Idea de Déu, la Idea de Món i la Idea de l’ànima amb l’únic objectiu de trobar la veritat, però parlant de Plató, per a ell havien dos mons que s’interlineaven, el món intel·ligible, un mon immaterial, atemporal i invariable on sorgeixen les idees i el món sensible, on habitaven còpies de les idees. Si parlem de coneixement, per Kant l’única manera d’obtenir-lo és mitjançant l’experiència, per Plató és la dogmàtica, és a dir, conèixer és sinònim de recordar.
   Seguidament, quan parlem de política, per Plató, un funcionament ideal de ciutat és en la qual els ciutadans no són lliures, sinó esclaus del bé comú, les persones neixen amb una funció per defecte a exercir i aquesta no pot ser cambiada. Al contrari, Kant nega aquest totalitarismes i defensa que cada individu té la llibertat d’educar-se i exercir el que vol, o afirma amb la creació de l’imperatiu categòric.
   Amb referència a la virtut, Plató la formula com la recerca de la saviesa, afirmant que la saviesa és igual a la virtut, i la saviesa aporta felicitat indirectament, però únicament som virtuosos quan trobem les nostres qualitats i virtuts i las exercim, és a dir, al final del nostre procés de purificació de l’ànima. Per contra, Kant la bona voluntat, està relacionada amb el deure, tot i que ningú neix amb una virtut determinada, però en el cas de tenir un talent que pot ser utilitzat per millorar la societat, has de aplicar-ho sinó vas en contra del deure moral i no estaries actuant moralment.
   En relació amb l’ètica, Plató segueix l’intel·lectualisme moral que aquest diu que només fan el bé qui el coneixen mentre que l’immoral prové de la ignorància, per a ell una idea ètica és aquella que segueix patrons morals universals amb els quals podem jutjar els comportaments humans i aquestes idees defineixen l’ideal de societat humana. D’altra banda, Kant denunciava que totes les teories ètiques, les trobava egoistes perquè totes buscaven únicament un bé per ell mateix, la felicitat, aquesta podia conduir a l’arrogància i per a ell l’ètica ha de ser universal i, per tant, buida de contingut empíric.

   1. Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 295). Barcelona: RBA.
   2. República, llibre III, p.414-415
   3. I. Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums. p.6. Extret de: https://blocs.xtec.cat/filocostaillobera/files/2009/03/Fonamentacio-Metafisica-dels-Costums.pdf
   4. Marina Diz. [Manel Ramon] (18/05/2019). Kant 05 [Arxiu de Vídeo]. https://youtu.be/1xKkjO5ESFE (0:40 – 0:55)

   Respon ↓

2. Immanuel Kant va ser un dels filòsofs més destacats del que actualment considerem la filosofia moderna, era un metafísic seguidor del pietisme que va viure al s.XVIII i que a més donava suport a la Il·lustració, corrent corporal i de pensament que exposa com a tema principal la raó. En canvi Plató, va viure molt més abans, en concret al segle V a.C., el que es coneix com l’Antiga Grècia. Aquest és un dels primers filòsofs de la història de la filosofia, és conegut per la seva dedicació per erigir una polis justa per a tots els ciutadans.

   La teoría ètica kantiana és una teoría formal, deontològica i autònoma (lliure). És formal perquè, a diferència de les materials, aquesta és universal i no té com a objectiu la fi de l’acció o els resultats. Segons l’ètica kantiana, no existeix res que sigui completament bo exceptuant la bona voluntat, i és per això que es basa principal i únicament en les intencions de l’acció.
   Es distingeixen tres tipus d’accions: les actuacion contraries al deure, les accions conforme el deure i les accions per deure. Les dues primeres són incorrectes i per Kant només actuem correctament quan obrem exclusivament per deure sense voler res a canvi. Només aquestes accions posseeixen un valor moral. Per poder actuar respecte aquesta llei moral necessitem expressar-nos segons un imperatiu, que serà l’imperatiu categòric. Aquest l’hem de distingir de l’imperatiu hipotètic, el qual es basa en buscar una finalitat, com aconseguir un premi o evitar un càstig.
   La teoria ètica de Plató, en canvi, es basa en l’intel·lectualisme moral. Segons l’intel·lectualisme moral, la virtut és coneixement i no hi ha homes dolents, sinó ignorants. Per això només aquells que realment coneguin que és el bé seran els únics que el practicaran per sempre, perquè saben que és l’únic camí cap a la felicitat.
   Des del punt de vista de Kant, aquesta teoria no és acceptada perquè la considera una ètica heterònoma, ja que les decisions morals pròpies de la teoria no són reflex d’una voluntat lliure com la que proposa Kant, ja que depenen de la idea del bé.

   L’Imperatiu Categòric, com ja hem dit, és l’imperatiu moral que segueix l’ètica de Kant. És incondicionat i absolut, representa accions que són necessàries per si mateixes sense fer referència a un altre fi, objectivament bones. L’imperatiu té dos principis fonamentals: universalitat i humanitat. El primer principi, la universalitat, queda inclòs en la definició del filòsof: “Actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal”¹, per exemple, una persona necessita diners, però sap què no els podrà tornar, tot i així, els demana a un amic i li promet retornar-los quan pugui. En aquestes circumstàncies si apliquem l’imperatiu, no podria esdevenir una llei universal perquè no és just fer promeses que saps que no pots cumplir. “Ha de seguir l’imperatiu categòric i fer allò que creu que els altres han de fer”². La universalitat dona lloc al segon principi, la humanitat, l’exigència de no tractar els homes com a mitjans (objectes) sinó com a finalitat en ells mateixos: “Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà”³. Això s’aplica a l’exemple mencionat, on una persona tenia la intenció d’utilitzar una altra com a mitjà per aconseguir allò que vol. A més d’aquests dos principis, trobem l’autonomia de la voluntat. Kant explica que és l’aplicació de l’imperatiu sense cap condició externa, serà el subjecte per si sol qui decideixi. La voluntat ha de ser lliure i no ha d’estar lligada a res, per això, veu l’ètica de Plató contrària al seu punt de vista, ja que tot gira al voltant de la idea del Bé. Plató persegueix per sobre de tot el Bé Comú i per aconseguir-ho proposa l’Estat Ideal, en aquest Estat les persones neixen predeterminades i realitzaran una funció o una altra dins la polis segons la part de l’ànima que tenen més desenvolupada, donant lloc a la corresponent virtut: els governants posseiran la saviesa/prudència, els militars la valentia i els treballadors la temprança. Era partidari d’un Estat totalitari, per tant, sense llibertat i tampoc donava importància a la humanitat. Kant, al contrari, creia que ningú neix condicionat ni amb una certa virtut, tots som lliures.

   Segons Kant, les idees són innates ja que per ell no tot el coneixement prové de l’experiència. Per ell les idees són originades per la raó amb un únic objectiu, trobar la veritat sense condicions. Creu que n’hi ha tres i les anomena transcendentals, les quals són: la idea d’ànima, la idea de món i la idea de Déu. Aquestes no poden tenir un ús íntegre del coneixement ja que estan més enllà de tot coneixement possible perquè cap de les tres es dona a la sensibilitat i per tant no les podem demostrar. Però en podem fer un ús correcte i útil d’aquestes idees i és quan en fem un ús regulatiu, ja que encara que no les coneguem sí que les podem pensar.
   En canvi Plató, va formar la teoria de les idees dient que existeixen dos mons, el món intel·ligible i el món sensible. El món sensible és el món en que vivim nosaltres, on trobem tot allò que percebem amb els sentits, per contra, el món intel·ligible és el món on trobem tot allò que no podem percebre amb els sentits, el que ens condiciona la realitat i on es troben les idees. Pel filòsof aquests dos mons estan interconnectats ja que diu que les idees (món intel·ligible) són l’essència de les coses (món sensible). Plató divideix les idees en 4 tipus: les de coses, matemàtiques, de valors i la Idea de Bé/bellesa i la idea superior, la qual és causant de la resta d’Idees, aquestes estaven jerarquitzades.

   Un altre punt que cal esmentar a l’hora de comparar aquests dos filòsofs són els seus pensaments, eren racionalistes o empiristes? Com ja sabem Plató és un gran racionalista, és a dir creia que les idees ens poden donar certa inseguretat, per tant, els sentits no són la font del coneixement. Per ell el coneixement prové de les primeres idees, de les idees innates ja que són independents de l’experiència. En canvi per entendre el pensament de Kant cal que ens endinsem a la seva infància, va rebre una educació totalment racionalista per tant va adquirir molts coneixements sobre aquest pensament, encara que a mesura que es va fer gran, l’empirisme li va obrir diferents portes.
   Després de conèixer la seva història és fàcil intuir que la teoría de Kant adoptaria posicions alternatives, per tant el seu pensament tindrà semblances amb les de Plató però no seran compatibles. L’ingenu de Kant el va portar cap a un Mètode transcendental, també anomenat gir copernicà. En aquest es pot veure que lo més important per Kant era el subjecte i el que aquest necessita per poder adquirir coneixements. Per poder saber les seves necessitats el filòsof feia judicis, n’hi havia quatre de diferents però ens centrarem amb dos. El primer a priori (abans de l’experiència) és a dir aquest tipus de judici aniria acord amb els pensaments de Plató, en canvi el segon és a posteriori, seguint els ideals empiristes i analitzant els resultats després de l’experiència.

   En definitiva Plató i Kant coincideixen en diferents aspectes dels seus pensaments i ideologies però Kant, ja que és un filòsof més modern i crític no es conforma en adaptar-se a un tipus de pensament sinó que en crea un propi a partir de bases ja existents.

   1. Kant, II (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg.311). Barcelona: RBA.

   2. Marina Diz, Ana Lara, Laura López, Carla Polonio, Sabina Tulbure [Manel Ramon] (18/05/2019). Kant 05 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://www.youtube.com/watch?time_continue=383&v=1xKkjO5ESFE&feature=emb_title (6:13 – 6:17)

   3. Kant, II (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg.318). Barcelona: RBA.

   Respon ↓

3. COMPARATIVA ENTRE HUME I KANT

   David Hume i Immanuel Kant van ser dos filòsofs amb gran importància a la seva època per les seves aportacions a diferents branques de la filosofia com l’ètica o l’epistemologia. Les seves idees encara avui són influents i estudiades. L’objectiu d’aquest treball és diferenciar i comparar diferents parts del pensaments d’aquests dos grans filòsofs del segle XVIII.

   Context històric

   Referent al context històric, els dos autors a comparar (Kant i Hume), van formar part del període de la il·lustració, temps on hi va haver canvis culturals, socials i filosòfics, entre d’altres. Els dos autors van profunditzar principalment en el tema que tenia relació amb la raó. Contextualitzant al període al qual pertanyen, hi havia tensions referents a les religions, principalment entre el luteranisme i el catolicisme.

   Kant destacava especialment en el corrent filosòfic de l’idealisme i, en contraposició, Hume en el corrent empirista.

   Empirisme i idealisme

   L’empirisme és un moviment filosòfic que troba en l’experiència el fonament del coneixement. Es tracta d’un moviment principalment epistemològic, ja que la seva preocupació fonamental es troba en entendre com funciona el coneixement humà.

   L’empirisme defensa que l’experiència és la font de coneixement més adequada i, en algunes situacions concretes, l’única. A partir de les dades que rebem pels sentits, es formen les idees que són l’objecte del nostre coneixement. Aquestes tenen diversos graus de complexitat i n’hi ha de molts tipus però el que tenen segur els empiristes és que aquestes sempre venen donades per l’experiéncia.

   Els empiristes, per tant, rebutgen l’innatisme de les idees i, defensen que quan naixem, la nostra ment és com “un full en blanc”.
   L’experiència també es converteix en el criteri de veritat dels empiristes, és a dir, les idees adquirides mitjançant l’experiència seran les úniques que es consideraran vertaderes i, les que no s’han adquirit d’aquesta forma les consideraran idees imaginàries.

   Això es veu en el concepte de “a posteriori”, ja que el que vol dir, és que per fer un judici a posteriori és necessària l’experiència, és a dir, com la teoria dels empiristes es basa en que les idees s’obtenen després de l’experiència, els únics judicis que som capaços de fer segons ells són aquells que ja hem obtingut l’experiència necessària prèviament per poder-los fer.

   L’idealisme és un conjunt de corrents filosòfiques que s’oposa al materialisme. Afirma que per comprendre la realitat és necessari tenir en compte les idees, els subjectes pensants, i els propis pensaments.

   Ara bé, Kant, va fundar el idealisme transcendental, que bàsicament estableix que tot coneixement exigeix l’existència de dos elements: el primer, un objecte de coneixement (extern al subjecte), i el segon és el mateix subjecte que coneix. Kant afirma que les condicions de tot coneixement les posa el propi subjecte que coneix.

   Per Kant, el coneixements es compon de tres nivells: el primer és la sensibilitat, que s’encarrega d’ordenar en l’espai i el temps les impressions que té cada subjecte; el segon és l’enteniment, que organitza cadascuna de les impressions en certes categories (judicis); i el tercer nivell, és la raó, en la qual el subjecte agafa els judicis i tracta de relacionar-los amb la realitat per buscar principis més generals.
   Els judicis a priori són dels quals la seva veritat no depèn de l’experiència, i els judicis a posteriori són el que si necessiten l’experiència per ser veritables.

   Ètica i moral
   Kant enfoca la seva ètica al que és conegut com a bona voluntat, la qual es regeix per una llei moral anomenada imperatiu categòric “L’única cosa bona és la voluntat de fer el bé” 1.. El filòsof pensa que per aconseguir aquesta bona voluntat és necessari actuar en subordinació al deure. Però per saber què s’ha de fer davant de cada situació cal universalitzar l’acció, tal com diu l’autor: “actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal” 2., de tal manera que només es pot actuar de la manera que pugui permetre el mateix resultat si la situació és abordada per un altre individu, això s’aconsegueix mitjançant el ja citat imperatiu categòric. Per tant, segons l’ètica de Kant, per fer el bé s’ha d’actuar per deure i seguint la llei moral que ell mateix defineix, això no deixa lloc a la possibilitat de mentir per aconseguir uns objectius, ja que aquests no tenen prioritat en la moral de Kant, el deure, i no finalitat, és el que regeix la justificació d’una acció. “La bona voluntat està íntimament relacionada amb el deure, segons Kant, aquest últim fa lluir la bona voluntat, convertint-la en un imperatiu categòric, per tant és el deure d’actuar segons el bé moral, és a dir, moralment” 3.

   Com veurem a continuació, l’ètica i moral de Kant es diferencien radicalment de les aportacions de David Hume en aquests camps. L’autor empirista es basa en l’emotivisme, ja que per a ell, el coneixement moral no s’associa amb qüestions de fet, atès que els valors morals no són impressions; ni amb relacions d’idees, perquè les distincions morals no són veritables ni falses, per tant, no deriven de la raó. Així que el filòsof anglès troba en els sentiments la resposta a la manera de com s’ha d’actuar. Contràriament a Kant, Hume pensa que l’ésser humà actua en funció de la utilitat de les seves accions i, sobretot, per plaer, no per deure. És, per tant, la recerca de la felicitat mitjançant el plaer el que mou als humans a saber què han de fer, sense un imperatiu categòric que universalitzi les accions sense tenir en compte en cap moment els sentiments. Segons Hume, les persones participen en les emocions dels altres, degut a la simpatia, i ho fem per naturalesa humana. La maldat és explicada com un sentiment de rebuig a una acció, i així Kant determina que els judicis morals depenen de les emocions.

   S’ha vist enfrontada l’ètica universal i l’emotivisme, l’universalitat d’un fet contra la recerca del plaer i, en definitiva, el deure contra el sentiment.

   Teories del coneixement

   La teoria de coneixement de Hume defensa que la base del coneixement són les percepcions, tal com defineix Hume: “ Anomena percepció qualsevol cosa que pugui presentar-se a la ment, tant si fem servir els nostres sentits o ens impulsa la passió com si exercitem el pensament o la reflexió.” 4.. Hume classifica aquestes percepcions en impressions i idees i, a continuació, les especifica a raó de dues característiques. Les impressions, a raó de la seva força, poden ser sensacions (allò captat pels sentits) o reflexions que són el reflex sobre una idea. Per altra banda, les idees són el record de les nostres impressions emmagatzemades en la nostra memòria o una combinació d’aquestes dades, com per exemple un centaure (combinació d’home i cavall) fruit de la imaginació. A més, segons la seva composició, aquestes idees o impressions poden ser simples (no admet separació) o compostes (es poden distingir les parts).

   Com podem veure, segons Hume, les idees sempre provenen d’impressions. Com les impressions son fruit de l’experiència, el filòsof arriba a la conclusió que totes les idees provenen de l’experiència i, per tant, no existeixen idees innates.
   Com a criteri per diferenciar si una idea és vertadera o falsa, Hume determina que si l’idea prové d’una impressió, aquesta serà certa, en canvi, si prové de la imaginació, no ho serà.

   Amb aquest marc teòric, Hume divideix en dos les clases de coneixement:

   Relacions d’idees. Són enunciats que sempre són certs, universals i demostrables, normalment són operacions matemàtiques (com 2+2 sempre serà 4).

   Qüestions de fet. Aquests enunciats fan referència a fenòmens de la realitat que són particulars i no universals però que a causa del costum se li atribueix certesa. L’exemple que utilitza Hume és que tot i que cada dia surt el Sol, no podem assegurar que l’endemà tornarà a sortir.

   Per finalitzar, Hume critica el principi de causalitat (causa-efecte), un argument utilitzat per exemple com a argument científic per demostrar l’existència de Déu. El filòsof no el va considerar apte com a font de coneixement perquè entre la causa i l’efecte hauria d’haver una connexió necessària, el problema per Hume radica en que no tenim impressió d’aquesta connexió, a diferència de la mateixa causa i de l’efecte, dels quals sí en tenim. Com hem explicat abans, al no ser una idea que prové d’una impressió és a conseqüència una idea falsa, com a resultat, Hume no considera aquest principi com a veraç sinó una relació no demostrable formada pel costum.

   Kant centra la seva teoria del coneixement en respondre a la pregunta: què puc saber? El cas és que canvia totalment el focus d’interès, ja que aquest deixa de centrar-se en l’objecte per fer-ho amb el subjecte, és a dir, el filòsof busca poder determinar què necessita el subjecte per poder conèixer. El fet crucial que diferencia la visió del coneixement de Kant de la de Hume és l’elecció dels judicis a priori combinats amb els sintètics, trencant els esquemes típics que associaven el racionalisme amb els judicis a priori i els analítics, i l’empirisme amb els a posteriori i els sintètics. És, per tant, aquesta barreja de judicis mai abans vista la que permet a Kant saber què necessita el subjecte per poder conèixer. En primer lloc, el filòsof estableix les bases sobre la qual serà estructurada la seva argumentació, determinant que el coneixement depèn de la sensibilitat, l’enteniment i la raó, on cada apartat té una funció important dins de la teoria del coneixement. Kant, es pregunta llavors si si són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques, analitzant la sensibilitat, en la física, relacionada amb l’enteniment i en la metafísica, en un anàlisi de la raó.

   L’estètica s’ocupa de la sensibilitat i per ser percebuda a priori necessita estar estructurada en un espai i un temps determinat. La realitat analitzada amb judicis sintètics és anomenada per Kant com a Noümen, que no es pot conèixer. Si recapitulem i ens fixem en les matemàtiques, podem afirmar que els judicis sintètics i a priori en aquestes són possibles perquè es basen en l’ordre que l’espai i el temps proporcionen al Noümen. Així que en ser aquests judicis possibles en les matemàtiques, aquestes existeixen, on la geometria és possibilitat per l’espai i l’aritmètica, pel temps.

   L’analítica engloba l’enteniment, on la combinació de l’espai, el temps i el Noümen produeix el fenòmen, definit com allò que percebem. Per poder fer intel·ligibles les sensacions, han de ser classificades, i aquí és on l’enteniment es torna important: aquest organitza, mitjançant dotze categories, les conclusions captades per la sensibilitat. Aquest fet és destacable, ja que comença la primera crítica a la teoría del coneixement de Hume, vist que, per Kant, dues d’aquestes categories són la substància i el fenomen de causalitat. Per a l’autor, en estar englobades a l’enteniment, no són perceptibles, atès que són conceptes determinats pel judici a priori, per tant, l’empirisme i escepticisme de Hume és criticat en assumir que no tots els elements del nostre coneixement provenen de l’experiència, els judicis a priori també són necessaris per poder conèixer. Com a conclusió de l’analítica, s’obté que la física és possible a través de judicis sintètics i a priori.

   Per últim, Kant, examina la raó a travès de la dialèctica, per poder determinar si la metafísica està demostrada pels judicis sintètics i a priori. Com a resultat, determina que que a la metafísica no són possibles aquests judicis, per tant, no és una ciència. Això és perquè la raó genera, a priori, les idees de Déu, món i ànima, però no hi ha cap demostració sintètica, és a dir, no es pot explicar empíricament. La funció de les idees produïdes per la raó només poden regular el coneixement, però no constutuïr-lo, i si es pretèn fer-ho, aquestes són considerades il·lusions. La raó, per tant, queda molt més limitada que al racionalisme, juntament amb l’empirisme, així que Kant obté les millors idees de tots dos mons.

   Com hem vist, el coneixement és entès de forma molt diferent per Hume i Kant, el primer té una visió massa escèptica i empirista, i el segon troba les errades d’anàlisi de Hume, però inspirant-se en alguns aspectes empiristes, sent barrejats amb el punt de vista racionalista, sense arribar a ser dogmàtic, convertint així la seva teoria del coneixement en un conjunt d’elaborades idees que encara perduren en els nostres temps. Sense dubte, dues visions de dos grans filòsofs dignes d’analitzar.

   Bibliografia

   Marina Diz, Ana Lara, Laura López, Carla Polnio, Sabina Tulbure [Manel Ramon] (18/05/2019). Kant 05 [Arxiu de Vídeo]. Youtube.
   https://www.youtube.com/watch?time_continue=383&v=1xKkjO5ESFE&feature=emb_title (3:08 – 3:11)
   Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 311). Barcelona: RBA.
   Marina Diz, Ana Lara, Laura López, Carla Polnio, Sabina Tulbure [Manel Ramon] (18/05/2019). Kant 05 [Arxiu de Vídeo]. Youtube.
   https://www.youtube.com/watch?time_continue=383&v=1xKkjO5ESFE&feature=emb_title (0:40 – 0:56)
   Hume, Comprendi d’un llibre, lectures de filosofia de batxillerat (pàg.263). Barcelona: RBA.

   Respon ↓