3 comentaris a “Kant (4)”

1. Immanuel Kant era un filòsof alemany modern. El seu pensament ètic i polític va causar una gran impressió en la Il·lustració, un moviment cultural i intel·lectual europeu, la qual va ser tan competent com la del filòsof clàssic grec, Plató. Els dos poden ser considerats realistes, ja que ambdós consideraven l’existència de la realitat fora de la nostra ment. Malgrat això, mostraven algunes diferències.

   Primerament, Kant se situava en un moment històric completament diferent de Plató. Va ser un filòsof modern del segle XVIII que volia determinar les condicions de possibilitat i els fonaments del coneixement teòric i pràctic. És per això que va elaborar tractats molt estructurats i densos centrats en un únic tema i no eren dirigits al gran públic com feia Plató, sinó a especialistes dels temes que es tractaven. A més, Kant va ser el creador de l’imperatiu categòric, que és la llei moral la qual ens dóna una pauta de conducta basada en normes. D’altra banda, Plató era un filòsof antic del segle V a.C. que volia construir una Cal·lípolis, és a dir, una polis justa. Va escriure diàlegs on tractava una gran varietat de temes, i apareixia com a dialogador Sòcrates, que acostumava a exposar les idees de Plató.

   Segons la filosofia de Plató les idees són innates, absolutes, immaterials, immutables, perfectes, universals i independents del món físic. Aquestes pertanyen al món intel·ligible, són arquetips de les pròpies coses i sobrepassen els nostres sentits. Va crear la teoria de les idees, que inclou tot el que hem dit anteriorment, concloent que el món se separa en: el món sensible (el món de les coses, de tot allò que percebem amb els sentits) i el món de les idees (on trobem tot allò que no podem percebre amb els sentits, com per exemple els coneixements, la idea del bé, els conceptes matemàtics, etc.), i, mitjançant la reminiscència podem conèixer les essències. D’altra banda, Kant afirmava l’existència de les idees cartesianes (res extensa, res cogitans i res infinita) i creia que no podem conèixer la realitat objectiva amb la raó pura, sinó només els fenòmens, que són imatges de la realitat externa.

   Ambdós consideraven les matemàtiques una veritat a priori i universal. Kant, a més, també en considerava la física. Però a diferència de Plató, Kant creia que la racionalitat no es limitava només en el camp del coneixement, sinó que també era extensiva al camp de l’acció. Distingia dos tipus de raó: la raó teòrica (per a l’àmbit de coneixement) i la raó pràctica (per a l’àmbit de l’experiència).

   Plató classificava les idees en quatre tipus i estaven jerarquitzades: les idees d’éssers naturals, les de conceptes matemàtics, les de valors morals i les del bé, la justícia i la bellesa. Kant, d’altra banda, classificava la raó creant tres idees: la de l’ànima, la del món i la de Déu.

   Cal dir que Kant negava la possibilitat del coneixement científic en l’àmbit de la metafísica perquè aquesta s’ocupava de les idees transcendentals (ànima, món i Déu) i en la seva pràctica excessiva podríem caure a les fal·làcies, ja que aquestes no podrem demostrar mai. Malgrat això, deia que la metafísica pot exercir un paper útil pel saber, ja que encara que no les puguem conèixer sí que podem pensar-les, la qual cosa ens ajuda a avançar en la ciència.

   Pel que fa a l’ètica, Plató es basava en la suposició de l’intel·lectualisme moral, és a dir, el coneixement de les idees ètiques s’identifica amb la virtut. Només qui coneix el bé (Idea) és capaç de dur-lo a terme i el mal és fruit de la ignorància. En canvi, Kant considerava com a bona voluntat el “bé suprem”, i aquesta és una ètica deontològica i autònoma basada en la llibertat i el deure, on les decisions i les lleis morals no depenen d’un principi extern, ja sigui la conseqüència, l’objectiu, el benefici, el caràcter, la qualitat…Kant feia referència a que ¹“la bona voluntat no és bona per allò que ella fa o aconsegueix, no és bona per la seva capacitat d’obtenir qualsevol fi proposat, sinó únicament pel voler, és a dir, és bona en si i considerada en si mateixa, ha de ser apreciada sense comparació molt més que tot allò que pugui ser acomplert per ella simplement en benefici d’alguna inclinació, i fins i tot, si es vol, de la suma de totes les inclinacions.”

   Per Kant, aquesta bona voluntat és a priori i té un caràcter imperatiu. Es distingien dos tipus d’imperatius: els hipotètics i els categòrics. En seria un exemple d’imperatiu hipotètic el següent: ²“Si vols anar al cel has de ser honrat”, on l’acció és bona simplement com a mitjà per aconseguir un objectiu. Al contrari, Kant defensa un imperatiu categòric, que ha de ser un principi autònom, universal i apodíctic. El definia així: ³“Actua com si la màxima de la teva acció degués convertir-se per la teva voluntat en llei universal de la naturalesa.” ⁴“L’imperatiu categòric és el que s’imposa al que demana d’una forma absoluta i sense cap mena de condició, és l’únic imperatiu moral i és una exigència universal. La primera condició d’un imperatiu categòric és que ningú et pot dir que ho has de fer, només tu ho pots decidir què has de fer, és el que es diu l’autonomia. Els pares, els professors, la parella… només et poden donar consells o imperatius hipotètics i només l’individu pot decidir obrar segons la seva pròpia consciència. A part de ser autònom, un imperatiu categòric ha de ser universal, és a dir, ha de poder valdre per a tothom. Per últim, la tercera característica és que ha de ser apodíctic, és a dir, que no té condicions i ha de valdre sempre.” No obstant això, aquesta universalitat s’ha de fonamentar en la humanitat: ⁵“Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà.” En canvi, per a Plató, en la constitució del seu ideal d’Estat (la República) els ciutadans són instruments. Cadascú té una funció determinada de naixement (artesans, guerrers o governants) i tots són educats per servir el bé públic. Plató no contempla la humanitat com a principi de la seva teoria ètica, ja que no hi ha llibertat i tots són “esclaus” del bé comú. Per tant, des del punt de vista kantià, l’ètica de Plató és heterònoma perquè les decisions morals (actuar bé) depenen de la Idea de Bé, i no són el reflex de la voluntat lliure. Per a ell, el motiu de la bona voluntat es troba dins d’aquesta i és per això que l’ètica té un caràcter formal i universal.

   En conclusió Kant i Plató han estat dos grans filòsofs importants de la història de la filosofia. Encara que pertanyien en moments històrics diferents, per la qual cosa influïa en els seus pensaments, han servit per fonamentar les ideologies de generacions posteriors. Tant Kant com Plató tenien maneres diferents d’entendre alguns aspectes i, per tant, la seva concepció de felicitat també era diferent. Tal com hem dit, com per exemple, Kant es basava en la bona voluntat que té un caràcter imperatiu categòric. En canvi, Plató defensava que cadascú tenia una funció determinada i que les decisions no depenien de la bona voluntat.

   1. Immanuel Kant (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 296). Barcelona: RBA.

   2. Estudiants 2n Batxillerat promoció 2018-19 INS Terrassa [Manel Ramon] (01/04/2020). Kant 04 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://blocs.xtec.cat/mramon/2020/03/11/kant-4/ (2:07-2:08)

   3. Immanuel Kant (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 312). Barcelona: RBA.

   4. Estudiants 2n Batxillerat promoció 2018-19 INS Terrassa [Manel Ramon] (01/04/2020). Kant 04 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://blocs.xtec.cat/mramon/2020/03/11/kant-4/ (2:28-4:16)

   5. Immanuel Kant (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 318). Barcelona: RBA.

   Respon ↓

2. Immanuel Kant fou un destacat filòsof prussià, educat en el pietisme. Atret per la teologia i, després, per la matemàtica i per la física de Newton, es graduà i ensenyà a la universitat. La vida que va portar ha passat a la història com a paradigma d’existència metòdica i rutinària. Plató, d’altra banda va ser un filòsof d’immensa influència en l’Antiga Grècia. Desenvolupà un sistema filosòfic, el platonisme, de gran persistència. En comparació amb altres socràtics, és anomenat el socràtic major. El seu treball més important va ser La República, en el qual subratlla la seva visió d’un estat “ideal”.
   Kant va ser el creador de l’imperatiu categòric, que és la llei moral la qual ens dóna una pauta de conducta basada en normes. D’altra banda, Plató era un filòsof antic del segle V a.C. que volia construir una una polis justa. Va escriure diàlegs on tractava una gran varietat de temes, i apareixia com a dialogador Sòcrates, que acostumava a exposar les idees de Plató.
   Els dos poden ser considerats realistes, ja que ambdós consideraven l’existència de la realitat fora de la nostra ment. Malgrat això mostraven algunes diferències.
   Per a Plató les idees són absoluts, realitats extramentals i immaterials. Per a ell aquestes idees formen part d’un altre món (l’intel·ligible) que és el fonament i model dels objectes sensibles i per tant els que condicionen la realitat. Ell divideix aquestes idees en 4 tipus: les de les coses, matemàtiques, de valors i la idea de bé/bellesa, la idea superior, causant de la resta d’idees. És a dir podem dir que Plató crea la teoria de les idees, que divideix el món en dos, creant un dualisme. Per una part està el món sensible i per altre el món intel·ligible.5 D’altra banda Kant en la recerca d’allò incondicionat, la raó opera creant tres idees: la d’ànima (estudiada per la psicologia), la de món (cosmologia) i la de Déu (teologia). Aquests tenen un us regulatiu; a aquells que es refereix no poden ser objecte de coneixement, ja que la metafísica no es possible com a ciència, però si que ajuda a avançar en ella.
   En quant a la constitució de l’Estat ideal per Plató (la República), els ciutadans són instruments, és a dir, cadascú té una funció determinada de naixement (artesans, guerrers o governants) i tots són educats per servir el bé públic. Plató no contempla la humanitat com a principi de la seva teoria ètica. No hi ha llibertat, tots són “esclaus” del bé comú. Plató acabarà defensant la idea d’un Estat totalitari. Contràriament, Kant considera la humanitat com un dels principis de la seva ètica. Una de les formulacions de l’Imperatiu categòric (llei moral) diu: “tracta a la humanitat, tant en la teva persona com en els altres, sempre com un fi i mai com un mitjà” 1. La llibertat en el món és un postulat de l’ètica. Kant per tant, és un filòsof il·lustrat, enemic dels totalitarismes i defensa que l’home s’ha de poder educar a ell mateix en llibertat.
   La fortalesa moral segons Kant és una aptitud o virtut i una perfecció subjectiva de l’atzar, és a dir, per a Kant la virtut és un estat que torna fàcil alguna cosa que d’alguna altra manera seria més difícil. En canvi, per a Plató la virtut (areté) és com un concepte directament relacionat amb la sabiduría i el coneixement. Segons Plató, la virtut refereix al coneixement de les idees del bé, la justícia, el valor, la pietat, etc. És a dir, la virtut com a sabiduria, com a purificació i com a harmonia. Quan parlem, més concretament, de la teoria kantiana de la virtud, podem destacar que s’oposa a les teories tant de la ‘’virtut’’ com a habilitat tant a la de virtut com a hàbit.
   Kant distingueix entre el noúmen (realitat) i el fenòmen (realitat captada pels sentits, filtrada per la raó, i per tant, interpretada pel subjecte). I amb això afirma que el noúmen no es pot conèixer, però el fenòmen sí. Per altra banda, podem destacar quan parla de “l’imperatiu categòric, que és una ordre d’una afirmació o negació d’una màxima absoluta que no pot ser evitada”.2 Seguidament, cal ressaltar també, la informació que esmenta al video després de mencionar l’imperatiu categòric. On podem observar que Kant divideix dos tipus de imperatius categòrics:
   “De l’acció, que diu que em d’obrar de tal manera que el nostre fet esdevingui una llei universal. I el de les persones, que diu que em d’actuar amb la resta de gent de forma que siguin un fi, ja que actuan com a fi, i no com a mitjans per obtenir alguna cosa.” 3
   Ambdós estan convençuts de l’existència de veritats objectives i de la nostra possibilitat de conèixer-les. La concepció de Kant es considerada de criticisme i la de Plató de dogmàtica.
   Per Kant el coneixement és un procés en fases (sensibilitat, enteniment i raó)…. el que arriba a la sensibilitat es ordenat per les formes a priori de la sensibilitat, els conceptes purs de l’enteniment i les idees de la raó. Per Plató el progrés del coneixement es produeix mitjançant procés de reminiscència: consisteix en recordar. Apartir de les similituts que captem les realitats del mon sensible, l’alma pot recordar les realitats ideals que va conèixer en una existencia anterior. Kant, en canvi, es catalogat de Racionalista/ empirista: Empirista per afirmar que les categories només proporcionen coneixement quan s’apliquen a l’experiència. Racionalista per afirmar que en que coneixem existeix alguna cosa que no ve de l’experiència, les formes, les categories i les idees a priori… amb les del subjecte conforma el coneixement. Plató es catalogat per considerar que els sentits no son la font fiable de coneixement, ja que només permeten captar les realitats sensibles, pero no amb tota la seva esencia.
   Per Kant l’existència de l’ànima (el jo pensant permanent) i la seva immortalitat no es pot establir pels arguments tradicionals ja que seria aplicar les categories a alguna cosa del que no tenim experiència. Per ell l’home és un compost de dues substàncies d’origen i destinació diferents: ànima (prové del món ideal) i cos (pertany a el món sensible). Per a Plató en canvi, en l’home hi ha tres ànimes: ànima racional, ànima irascible i ànima concupiscible. Per Kant la immortalitat de l’ànima pot establir-se com a postulat de la raó pràctica. Per a Plató l’ànima és immortal: elabora arguments successius per demostrar la immortalitat de l’ànima.
   Immanuel Kant és generalment venerat pels seus tres llibres crítics: La crítica de la raó pura, la crítica de la raó pràctica i la crítica del judici. En la primera crítica, critica les anomenades “proves” per l’existència de Déu: els arguments ontològics i cosmològics. En la 3ª crítica, critica l’argument teleològic (fins i tot considerant l’evolució anterior a Darwin). Kant, però, creia en Déu, tot i que era crític amb la pràctica de l’església.
   Kant es mostrava decidit que l’existència de Déu no es pot provar ni per raó ni per “revelació”. Tanmateix, va argumentar que l’existència de Déu es pot suposar perquè existeix la moral. Per tant, no es pot demostrar que Déu existeix, però es pot suposar que existeix a través de la raó. “Ara bé, és pràcticament bo allò que té determina la voluntat per mitjà de les representacions de la raó, conseqüentment no pas en virtut de causes subjectives, sinó objectivament, és a dir, per principis que són vàlids per a tot ésser racional com a tal”.4
   Per a Plató, Déu és el ser més alt i perfecte i aquell que utilitza formes eternes, o arquetips, per confeccionar un univers etern. L’ordre i la finalitat que dóna l’univers està limitat per les imperfeccions inherents al material. Els defectes són per tant reals i existeixen a l’univers; no són simplement objectius divins superiors mal interpretats pels humans. Déu no és l’autor de tot, perquè algunes coses són dolentes.
   Per a Plató, això no vol dir que Déu és el fonament de la bondat moral; més aviat, el que és bo és bo en si mateix. Déu ha de ser una primera causa. En cas contrari, hi haurà un regressió infinita de les causes.
   En conclusió, Kant i Plató han estat dos grans filòsofs importants de la història de la filosofia i encara que pertanyien a moments diferents tenien forces coses en comú i també òbviament clares diferències. Kant es basava en la bona voluntat amb un imperatiu categòric i Plató defensava que cadascú tenia una funció determinada i que cada decisió que prenem no depenen de la bona voluntat

   CITACIONS:
   Kant, I (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 318). Barcelona: RBA.

   Estudiants 2n Batxillerat promoció 2018-19 INS Terrassa [Manel Ramon] (12/04/2020). Kant 04 [Arxiu de Vídeo]. Youtube.https://blocs.xtec.cat/mramon/2020/03/11/kant-4/ (0:15 – 0:27)

   Estudiants 2n Batxillerat promoció 2018-19 INS Terrassa [Manel Ramon] (12/04/2020). Kant 04 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://blocs.xtec.cat/mramon/2020/03/11/kant-4/ (0:28 – 0:52)

   Kant, II (2019). Fonamentació de la metafísica dels costums dins Atena, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 303). Barcelona: RBA.

   Plató (2019). La República, lectures de filosofia de batxillerat (pàg. 44). Barcelona: RBA.

   Respon ↓

3. Immanuel Kant (22 d’abril del 1724 – 12 de febrer del 1804) va ser Filòsof alemany. Fill d’un modest guarnicioner, va ser educat en el pietisme. En 1740 va ingressar a la Universitat de Königsberg com a estudiant de teologia i va ser alumne de Martin Knutzen, qui el va introduir en la filosofía racionalista de Leibniz i Christian Wolff, i li va imbuir així mateix l’interès per la ciència natural, en particular, per la mecànica de Newton.
   El pensament d’Immanuel Kant va ser una síntesi de les tres principals corrents filosòfics que han existit a l’edat moderna: el racionalisme, l’empirisme i la il·lustració. El seu pensament fonamenta en tres preguntes bàsiques, què he de fer, què puc saber i què se m’està permès esperar. A la primera pregunta li donava una resposta moral, a la segona una crítica de la raó pel que fa a el coneixement humà i la tercera, la responia amb aspectes religiosos.
   La seva teoria ètica es fonamenta en la diferència que hi havia entre el bé i el mal, ja que per a ell això era real. Segons Immanuel Kant, tots els éssers humans tenen la capacitat de raonar les situacions i determinar si alguna cosa és bo o si alguna cosa és moralment erroni. La raó pràctica és part de la moral i la llibertat era part important d’ella ja que és la possibilitat per poder actuar moralment, ja que sense la capacitat de triar no pot haver-hi cap obligació moral.
   se sap amb seguretat que Plató pertanyia a una família aristocràtica i influent. Basant-se en fonts antigues, la majoria dels estudiosos moderns creuen que va néixer a Atenes o a Egina, entre el 429 i el 423 abans de l’era comuna.
   La joventut de Plató estava impregnada de treball dur i amor a l’estudi.Plató va estar instruït en la gramàtica, la música i la gimnàstica pels professors més distingits del seu temps.
   Amb 21 anys, va passar a formar part del cercle de Sòcrates, el qual va produir un gran canvi en les seves orientacions filosòfiques. Després de la mort de Sòcrates, Plató es va refugiar a Mègara, on va començar a escriure els seus diàlegs filosòfics.
   La teoria més coneguda de Plató és la teoria de les idees, en què es relacionen la teoria del coneixement, la de l’amor, la política, i l’educació. Segons Plató el món en què vivim (món sensible) és una còpia d’un altre món, el de les idees (món intel·ligible), que és la realitat vertadera.
   En quant a la percepció de la “Realitat”, Kant la divideix en substàncies,les quals entenem com a aquelles que existeixen per si mateixes , com per exemple podria ser Deu, tot-hi que és la única substància tenint en compte el seu significat estrictament. Aquestes substàncies son la res cogitans, la res extensa, i la res infinita. La res cogitans la entenem com al “Jo“, com a l’ànima i es caracteritza per ser un tipus de substància extensa i finita. En canvi, com a res extensa entenem més aviat el cos, la materia, que destaquen per la seva finitud i determinació. Finalment, la res infinita, és a la que li atribuïm el sentit de substància estricte i l’atribut de la perfecció i infinitud.
   Plató, divideix el món en dos (dualisme), en el sensible , i inteligible, que és una manera de separar en dos conceptes el mon real, on hi ha les substàncies pures(idees), i el de les aparences.

   Pel que fa a la concepció del coneixement, tant plató com Kant creuen en les veritats objectives i en la nostra capacitat de coneix-les, hi ha la diferència que a Kant ho concep com a criticisme, i plató com a dogmàtic.
   La visió criticista de Kant entén a la ment com a una treballadora activa, que a través d’un procés per fases, el que arriba a la sensibilitat, és a dir, el que percebem, ho representem o entenem per transformar-los finalment en conceptes purs del coneixement. En canvi plató ho veu de forma on el coneixement és a partir de la reminiscència, és a dir, recordar. A partir del que recordem del món sensible l’ànima recorda les realitats anteriors i coneix.

   Per a Kant, l’existència de l’ànima (el jo pensant permanent) i la seva immortalitat no es pot establir pels arguments tradicionals ja que significaria aplicar les categories a alguna cosa del que no tenim experiència. L’home és un compost de dues substàncies d’origen i destinació diferents: ànima (prové del món ideal) i cos (pertany a el món sensible). En canvi, per a Plató en l’home hi ha tres ànimes: ànima racional, ànima irascible i ànima apetitiva.

   Cal afegir, que per Kant, la immortalitat de l’ànima pot establir-se com a postulat de la raó pràctica. Però Plató, estava convençut que l’ànima és immortal i ho va defensar amb diferents proves. Una d’elles, era que l’ànima va existir abans que nosaltres haguéssim nascut, per tant, continuarà existint quan nosaltres haguem mort. En segon lloc, per la seva simplicitat: les coses que es descomponen i moren són les que tenen parts, i per tant el cos és mortal perquè té parts, mentre que l’ànima no perquè és simple. La creença en la immortalitat de l’ànima està lligada a la teoria de la reencarnació. Plató creia que després de la mort la nostra ànima pot tornar a la vida i unir-se a un cos nou, que serà noble i bell si en la nostra vida passada hem viscut de manera virtuosa. Si no ha estat així, la nostra ànima es reencarna en un cos inferior.

   Kant refusa l’existència de Déu ja que no hi ha la possibilitat d’establir que existeix gràcies als arguments tradicionals els quals serien aplicar les categories a quelcom del que no tenim ninguna experiència relacionada. En el cas de Plató no hi apareix cap concepció exacte elaborada de Déu, encara que utilitza el terme “diví” per referir-se a les idees i, en particular a l’idea suprema del bé.
   Kant asegura que l’existència de Déu no obstant pot establir-se com a postulat de la raó pràctica. Plató utilitza el concepte de demiürg constructor del món sensible i el concepte de Bé en si, que posteriorment seran incorporades a la noció filosòfica de Déu.
   1. Estudiants 2n Batxillerat promoció 2018-19 INS Terrassa [Manel Ramon] (01/04/2020). Kant 04 [Arxiu de Vídeo]. Youtube. https://blocs.xtec.cat/mramon/2020/03/11/kant-4/

   Respon ↓